L'imperi austríac va donar estabilitat als pobles del sudest d'Europa. Era el somni d'un territori en que convivien diverses cultures amb les seves llengües i religions. Les lleis eren comuns i l'economia compartida. Tot va esclatar amb la Gran Guerra i la seva continuació a la Segona Guerra Mundial. En lloc va ser tant cruel com als Balcans. Iugoslàvia havia nascut com hereva de l'Imperi com païs multinacional. No va poder resistir l'herència tribal dels humans ni les forces depredadores dels sistemes econòmics i es va convertir en el gran fracàs d'Europa.
Ara la Unió Europea és el projecte per la difícil convivència. No hi ha més alternativa que l'èxit, o seguir intentant-ho. És la reflexió inicial d'un viatge que comença a Venezia i que amb tren, a on encara funcioni, i en bús, ens portarà fins a Zagreb, travessant en 10 dies: Eslovènia, Serbia, Montenegro, Bosnia i Croacia.
Venezia és un bon començament. Vueling hi té un vol diari des de Barcelona amb bon preu i alta ocupació. La riquesa dels palaus venecians, la majoria reconvertits en hotels, ve del segle VII, quan les tribus eslaves assentaven la seva migració als Balcans. Venezia es va convertir en potència dominant a l'Adriàtic i ciutats com Dubrovnik o Kotor eren part del seu territori.
De l'estació de Santa Lucia un tren porta en 2 hores fins a Trieste. El recorregut és una admirable visió de terres fèrtils i petites empreses molt especialitzades i competitives. Molt a prop, la neu dels Alps.
Trieste era la sortida al mar de l'immens territori del imperi Austro-Hongarés. Al seu ensorrament, va ser objecte de lluites entre les monarquies autoritàries d'Itàlia i de Iugoslàvia. A la caiguda del nazisme, les lluites van ser entre partisans comunistes dels dos països. La ONU la va mantenir com ciutat internacional fins el 1954 en que finalment es va integrar a Itàlia.
En un primer viatge, fa molts anys, vam estar a Rijeka, prop de Triestre. El propietari de la fonda ens va explicar que sense moure's mai de casa, havia viscut en 5 països. Si encara és viu, ja serien 6.
Aquesta separació va fer que el tren que arriba d'Italia i el que segueix cap als Balcans no es connectin. Per anar d'una estació a l'altre, cal un tramvia genial. Deu tenir 100 anys. En 30 minuts comença com tramvia, para el motor i s'enganxa a un cable que l'estira deu minuts per una forta pendent. Després del trajecte com funicular es torna a alliberar del cable i segueix en terreny pla amb el seu propi motor.
Dos hores de tren porten de Villa Opicina fins a Ljubljana, capital d'Eslovenia i del més europeu dels països balcànics. Es membre de la Unió Europea, de l'Euro i de l'acord de Schengen.
Tot això es veu en les inversions que han modernitzat la ciutat. Es prop d'Austria i l'ús de l'alemany es nota pel turisme.
L'eslové és un idioma eslau, potser el més diferent d'aquest viatge. En canvi el Serbi, Croat, Bosni i Montenegrí són dialectes d'un mateix idioma. Separats per una geografia muntanyosa i els canvis polítics. Com valencià, mallorquí i català.
Hi ha dos trens que connecten Ljubljana amb Zagreb i Belgrado. Un de dia i un de nit que segons algunes fonts tant sols funciona a l'estiu. La curiositat dels joves d'Interrail ha substituït al viatge entre ciutadans de les tres principals ciutats d'un païs que ja no existeix.
Per sort, el dia que volem viatjar hi ha tren nocturn. Menys d'un 10% de les places ocupades i unes lliteres i serveis que fa temps que no tenen manteniment. El tren travessa 3 països i al llarg de la nit quatre vegades venen policies a comprovar els passaports. Entrada i sortida de cada frontera i en diferents pobles.
Per l'antiguitat dels vagons i manca de manteniment no crec que funcioni gaires anys més. El tren entre Grècia i Bulgària ja no funciona. Entre Armènia i Geòrgia està al limit. En canvi els trens russos per Sibèria son antics però tenen excel.lent manteniment i organització.
A les 6 del matí, quan la ciutat es lleva, arribem als edificis derruits pels bombardejos de l'OTAN per aturar la guerra de Kosovo. No està previst esborrar la memòria, que els serbis tenen molt present. A un museu hi ha un gran mapa amb la ruta dels bombarders. Dos colors identifiquen els països que van autoritzar que els sobrevolessin i els que no. Els Balcans tenen massa història en un territori tant petit.
Belgrad, al lloc a on s'ajunten els rius Danubi i Sava, és una ciutat molt viva, però que no ha tingut la modernització de les ciutats que han aprofitat les inversions i crèdits europeus. Els tramvies i troles son dels anys 70 i funcionen força bé. La Conxita hi va estar com estudiant de medicina i no hi veu grans canvis, excepte la modernització del centre de la ciutat. Està en construcció l'esglèsia ortodoxa més gran d'Europa. En això s'assembla a Barcelona, que també gasta en fer esglèsies grans.
L'escriptura és indistintament cirílica i llatina. L'alfabet oficial és el cirílic, com correspondria a una esglèsia ortodoxa, però el turisme, el comerç i la facilitat d'utilitzar els dos alfabets fa que fins i tot en publicitat o televisió predomini el llatí.
La mitologia es veu pel carrer. No hi ha estàtues de Tito ni carrers al seu nom, però si de Gavrilo Princip, l'estudiant serbi que en assassinar l'hereu de l'imperi austríac a Sarajevo, va precipitar la Gran Guerra. També hi ha estatues noves dedicades a Nicolas II, el darrer zar, amb nostàlgia eslava. Sorprenen imatges abundants de Stalin. Però l'estrella és Putin. Es veuen molts retrats seus i sempre positius. Els serbis sempre han vist a Russia com el germà gran.
Un heroi indiscutit és Nikola Tesla. Guanyador de dos batalles. La seva visió de la corrent elèctrica alterna es va imposar a la de la corrent continua d'Edison. Se'l reconeix també com inventor de la transmissió d'informàció per ones electromagnètiques, en front del "impostor" Marconi. Fill d'un monjo ortodox, d'un poble de muntanya, va poder aplicar els seus invents als Estats Units i va canviar el món. Els seus artilugis: generadors, transformadors, turbines, es van fer servir per la primera central productora d'electricitat, a les Catarates del Niagara, i el món ja no va ser mai més igual.
Tito està enterrat a les afores de Belgrado, al terreny i casa en que va viure. Alguns elements històrics fan pensar. Un cronograma descriu els fets de la descomposició de Iugoslàvia després de la mort de Tito. De manera esquemàtica no inclou els fets que tant van sotragar la consciència a l'Europa Occidental, i tampoc els que van afectar més als Serbis.
Cal retenir que després de maniobres culturals i constitucionals per impedir cap reforma dins de la Federació Iugoslava, es van fer les primeres eleccions democràtiques i multipartidistes. A cada república va guanyar els seu respectiu partit nacionalista. 8 anys, 4 guerres i milers de morts després, Iugoslàvia ja no existia. Hi havia 7 països nous. Un d'ells amb 3 parlaments diferents i un altre reconegut només per la meitat dels països de la ONU. El somni de tots ells és entrar a la Unió Europea, potser per trobar-hi un nou imperi multinacional.
El tren des de Belgrado fins a Podgorica, la capital de Montenegro, és espectacular. En el seu trajecte fins a Bar, ja al Adriàtic, recorre 450 km en 12 hores, amb 254 túnels i 435 ponts. Construït entre el 1950 i 1976 va sempre per paratges de muntanya, tocant als límits de Bosnia. El tren de dia està més ple que el de nit. Quasi sempre ple amb gent que entra i surt. El manteniment és igual de precari però la bona relació i el poc temps des de la separació de Serbia i Montenegro, fan que el recorregut es mantingui obert.
Dos llargues parades en que policies del païs sortint, Serbia i de l'entrant, Montenegro inspeccionen els passaports. El tren ja va ple i les bosses amb menjar i paquets s'acumulen als passadissos. El fi de trajecte és Podgorica, que abans es deia Titograt i era la capital més pobre de l'antiga Iugoslàvia. Ara és capital del païs més jove i l'únic que s'ha independitzat després d'un referendum ajustat i sense violència. La conversa amb els companys de vagó intenta aclarir perquè anem a Podgorica. El seu somni és anar a Barcelona.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada