24 d’abr. 2016

Doha i Manila tenen molt en comú

Qatar és el tercer país més ric del món, si ens creiem que la renda per càpita és un bon indicador. Les Filipines són el 128. El qatarí promig és 27 vegades més ric que el filipí. A Qatar la població nativa és 13% del total. A les Filipines en canvi, la població local és el 110% dels habitants. Molts treballen a Doha, la capital de Qatar.
A Qatar hi ha molta feina perquè té una de les reserves de gas natural més grans del món. El preu del petroli baixa, però el del gas no tant perquè és una energia més neta. També hi ha feina perquè estan construint 12 estadis de futbol pel campionat del món del 2022. Tots seran nous perquè amb la calor que fa a Qatar ningú jugava al futbol. Els construeixen al desert i tots tindran aire condicionat. Per poder anar-hi, també fan un metro.
Al món hi ha força gent amb diners per invertir en qualsevol cosa. Com que els estrangers no poden comprar propietats a Qatar, han fet una illa artificial amb molts edificis d'apartaments de luxe que sí que poden comprar inversors internacionals. Les dos botigues del pont d'accés a la illa son concessionaris de Rolls Royce i de Ferrari.
També hi ha molta gent buscant feina, i a Qatar els que treballen son indis, pakistanis i filipins, entre altres asiàtics. Als hotels hi ha restaurants firmats per cuiners de cinq estrelles. Jo vaig a dinar a un carrer ple d'emigrants. Un restaurant indi em costa 3€.
Al contrari que a Dubai, a Qatar quasi no hi ha turisme. Tant sols les persones que aprofiten una connexió de l'avió per visitar Doha. Jo m'hi estic 12 hores i les aprofito bé gracies a un visat de 25€.
El souk tradicional te un aire de "La Roca Village" local. La part més autèntica és la que ven recanvis de cotxes i coses de neteja.
Qatar es vol posicionar en el circuit dels museus d'art i gracies a la seva activitat amb les empreses de relacions públiques ho aconsegueix. Però els museus estan quasi buits. El d'art islàmic està força bé, però el d'art modern és una aventura. 4 taxistes no n'han sentit parlar mai. 2 son somalis, 1 tamil i 1 filipino. Jo guio i quan hi arribem estic sol. Tots els edificis son d'arquitectes famosos, però a l'interior hi ha poca cosa.
Al Centre de Cultura Islàmica hi ha panells que expliquen l'Islam i les seves bondats. Tampoc hi ha visitants i com que soc l'únic em conviden a te. Més tard ve un qatarí típic, amb vestit tradicional i barba. Es diu Abdalah però abans de la seva conversió al Islam es deia Jaume. És de Gavá i s'ocupa d'aclarir els dubtes religiosos dels hispanoparlants. Parlem una hora de religió i m'aclareix que el profeta va dir que els jueus es van dividir en 70 sectes, els cristians en 71 i que els musulmans es dividirien en 72. Quan els deixebles li van preguntar com sabrien quina era la veritable, els hi va dir que la única que no toqués rés dels llibres antics i que no modernitzés rés.
La bona es la que es practica a Aràbia Saudita i a Qatar. A Aràbia les dones no poden conduir per la seva protecció, per que no les violin si se'ls hi espatlla el cotxe. A Qatar poden conduir, però és perquè ho ha decidit l'autoritat i cap bon musulmà ho pot criticar.
Els estudis de Al Jazeera no es poden visitar. Torno a l'aeroport i em preparo per la segona nit dormint a l'avió.
A l'aeroport de Manila, 3 companyies de telefonia competeixen i els preus son bon. 22€ per 8.5 Gb i 45 minuts de veu. Em costarà 1€/dia. Han arribat dos avions de cop i no hi ha taxis. Com que no hi ha cap transport públic fins a la ciutat, els preus es disparen. Em diuen que costa 400 pesos, uns 8€, però me'n demanen 1.500. Algú em dirigeix a una senyal de Grab, un competidor local de Über. Acabo en un taxi no oficial per 350 pesos. Oferta i demanda regulant els preus.
Metro Manila és una de les ciutats més grans del món, que agrupa diferents nuclis. Jo estic a Malati, en un carrer amb hostals per tot tipus de viatgers. Es divendres al vespre i molts locals ofereixen sexe i feina a noies jovenetes. Es veuen moltes parelles d'occidentals madurs o solitaris amb noies locals. Al hostel gent interessant. Un grup de 4 espanyols que venen i van de Thailandia, Vietnam i el sud de Filipines. Al dormitori alguns de la meva edat. Un putero del sud d'Europa i un missioner de Nova Zelanda que seguirà camí com a voluntari cap a Papua. Acostumat a les converses sobre religió, acabo anant a sopar amb ell.
En David va plegar de treballar fa uns anys i des de llavors viatja 8 mesos per any, a algun lloc en que ensenya com a voluntari anglès i la Biblia. Així va estar a Madhya Pradesh, el mateix estat de la India en que va estar l'Alicia, així que tenim molt de que parlar. Es bon tio, com també crec que ho era en Abdalah/Jaume.
Al proper Parque Rizal hi ha estàtues dels herois nacionals. El primer Lapu-Lapu, el jefe dels salvatges indígenes que van matar a Magallanes. L'últim José Rizal, l'heroi nacional al que van matar els salvatges espanyols.
Fira d'ofertes de treball en vaixells. S'anuncien les qualitats del vaixell i els llocs de treball oferits. Maquinistes, mecànics, cambrers, cuiners. Els filipins sempre han emigrat i com que tot el país són illes, ho han fet en vaixell. El 10% del PNB son transferències d'emigrants. Son descendents d'una gent que, fa 5.000 anys, venia del sud de la Xina, va arribar des de Taiwan i va seguir navegant cap a les illes del Sud, Est i Oest. Els polinesis, els millors navegants que hi ha hagut mai. Van arribar a Madagascar, Illa de Pasqua, Nova Zelanda i Hawai. A llocs a on els homes no havien arribat.
Intramuros és el barri dins de la muralla. Va ser el centre de la Colònia espanyola durant 350 anys. Com tot Manila va ser arrasat pels bombardejos americans al final de la Segona Guerra Mundial. Van morir 150.000 persones i Manila està al nivell de Hiroshima, Dresde o Varsòvia com a ciutats màrtirs d'aquella desgràcia. Els japonesos la van ocupar poc després de Pearl Harbour sense destruccions perquè Mac Arthur la havia abandonat i declarat ciutat oberta. Pocs mesos més tard es va rendir i va tornar el 1945. Els japonesos no van abandonar la ciutat i aquesta es la excusa que va utilitzar els USA per tanta destrucció. Després van venir Hiroshima i Nagasaki.
Al museu Rizal s'hi venera el record del gran heroi. Fill de classe mitja filipina de províncies, va estudiar a Heidelberg i va traduir Heine i Goethe al tagalo. A Espanya va estudiar medecina. Va escriure també dos noveles en castellà i era bon pintor. Quan l'epidèmia de febre groga aniquilava l'exèrcit espanyol a Cuba es va presentar voluntari com a metge. A Europa es va fer massó, perquè a Filipines no deixaven ser-ho als natius. Va escriure articles crítics amb la colònia i nacionalistes. En un viatge a Espanya, al arribar el vaixell a Barcelona el van detenir. Internat al Castell de Montjuïc, el van reembarcar a Filipines. Consell de guerra i el van afusellar.
Si l'estat espanyol havia d'afusellar a algú així, és que no tenia remei. Dos anys més tard la revolta havia esclatat, els USA havien enfonsat l'esquadra espanyola a Cavite, i el Gobernador General de las Filipinas, per instruccions del govern, es va rendir als americans, però no als filipins. Els americans van pagar 20 milions de $ com a compensació. El capellà que va estar d'ofici amb Rizal fins a la mort, va dir que havia abjurat de la maçoneria i tornat a l'església. Suposo que era la seva feina. Ara la gent es fa fotos de boda al cantó de les imatges de la creu.
La colònia espanyola a Filipines estava dominada pels frares. Agustins, Dominics i Jesuïtes especialment. Ells dominaven el comerç que es feia amb el Galeón de Manila. Cada any durant més de 200 anys, el galeón anava en 3 mesos d'Acapulco a Manila. La tornada, el "contraviaje", era més difícil. 6 mesos que obligaven a pujar les costes del Japó, anar al nord de Califòrnia i baixar. Era la ruta que permetien les corrents.
Segons Humboldt, el Galeón portava a Manila, plata i frares. Tornava a Acapulco, sedes, ceràmica, or, "mantones de Manila", metalls, de tot. Com que Manila era una estació comercial intermèdia amb la Xina, podem dir que el Galeón tenia ja els mateixos desequilibris comercials actuals amb la Xina.
Es van construir 128 Galeones. Alguns van ser robats per pirates anglesos, altres van naufragar, però va ser una ruta comercial única. Queda poc de tota aquella relació. A la llibreria Altaïr hi ha prestatges amb llibres de tots els països del món. Filipines el que menys. Te 5 llibres. 2 en anglès, 2 en francés i 1 en castellà. És una novela de José Rizal.
El transport a Manila és complicat. Hi ha tres lineas de tren elevades dins de la ciutat, que funcionen independents. Hi ha tricicles en que un valent porta a un nombre indefinit de passatgers, calesas amb cavalls a Intramuros, mil varietats de taxis i els yipnies. Son antics Jeeps militars amb una llarga cabina per portar molts passatgers. Caminar és una opció, però requereix sovint anar entre els cotxes perquè les aceres poden estar destruïdes o bé ocupades per altres activitats com fabricar, vendre o viure.
Diuen que en aquest món de desigualtats, la mort ens iguala a tots. A Manila no és veritat. El cementiri xinès sembla una immensa urbanització de cases parejades, que fan exactament de segones residencies. Les families que s'ho poden pagar en tenen una amb les tombes en que s'acumulen els difunts i amb bancs i taules en un espai tancat amb porta a on els van a veure els familiars que encara viuen. N'hi ha que tenen aire condicionat i lavabo.
El barri que rodeja el cementiri és pobre, especialment quan t'allunyes dels carrers en que circulen cotxes i vas cap als carrerons sense sortida. Al veí cementiri filipí encara és més evident. Moltes tombes estan habitades. Es calcula que hi viuen unes 6.000 persones i en un diumenge al matí hi ha nens jugant als passadissos, senyores estenen la roba entre tombes i tombes-botiga que venen tot el necessari.
Unes poques parades de dos trens et porten al barri de Makati. La seu dels grans hotels, els centres comercials més luxosos i les empreses internacionals. L'imatge de prosperitat de moltes de les capitals asiàtiques, que a Manila sona a artificial. Uns quants carrers enllà tornes a tenir la pobresa de gent demanant i grups de nens que amb aire amenaçador i desvalgut et demanen qui sap que.
Promoure només l'inversió privada fa que es construeixin gratacels modern, de poca ocupació, però que no s'inverteixi en clavegueres o atenció a l'infancia que no te prou cobertura familiar.
A Filipines hi ha eleccions el 9 de maig. A les ocupacions d'España, Estats Units, Japó i altre cop Estats Units, va seguir el govern i dictadura de Marcos, l'assassinat d'Aquino, les eleccions i presidència de la seva dona Corazón Aquino, la presidència del actor Joseph Estrada, dimitit per corrupte i la seva vicepresidenta Gloria Macapagal. Després la victoria electoral del fill d'Aquino i ara noves eleccions. No es una democràcia molt segura.
Es difícil trobar un diari per seguir el debat electoral. Els filipins parlen entre ells en tagalo o, fora de l'illa de Luzón, en altres llengües. No n'he sentit dos que entre ells parlin en anglès. L'escola es fa en anglès i tagalo, però en les escasses llibreries quasi no hi ha llibres escrits en tagalo. El castellà tant sols l'he vist en escrits als convents dels frares o en paraules que s'han conservat. Els diaris son principalment en anglès. La majoria de la gent l'entén, però el seu ús és limitat. Tot això fa que no es vegi a quasi ningú llegint i que el debat polític sembli força superficial. Un dels cinc candidats, amb possibilitats, s'ha destacat per bromes sobre una noia assassinada i violada en una presó de la seva jurisdicció en que feia treball social com missionera. Creu que les seves bromes criminals li poden donar vots. A molts països l'haurien portat a la presó. Per sort molts han protestat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada