24 may. 2016

El riu Sepik i les terres baixes de PNG

La segona setmana a PNG aniré a les terres baixes de la costa nord, per navegar part del riu Sepik, un dels més importants i aïllats del món. Aniré en PMV desde Goroka a Madang. L'Urs, l'únic viatger solitari, com jo, amb qui he coincidit unes hores, ve de fer aquesta ruta en sentit invers. Ell ha esperat el PMV 6 hores a Madang, fins estar ple, i 6 hores més de camí. Jo tinc més sort. He d'esperar 3.5 hores a Goroka fins que s'omple i marxem. Altres dies del viatge he hagut de quedarme un dia més en un poble perquè els PMV no sortien, o perquè estaven plens. Els papús ho viuen com normal. Ningú te rellotge i quan et parlen de temps, diuen coses que no tenen sentit. L'important és la sortida i posta del sol.
La ruta fins a Madang, al mar, havia sigut perillosa. A les terres altes es produeix marihuana i a les terres baixes betel. Està prohibit fumar marihuana, i escopir betel, però tothom ho fa. La pista que seguim, travessa rius i barrancs, i desprès antigues plantacions de coco i copra que va posar en marxa la colonització alemana i que ara funcionen a mig gas. Després de molts assalts als vehicles, ara ens paren fins a tres controls policials.
En el camí hem passat per l'escola catòlica dedicada a nens amb minusvalies. Destaquen una "Deaf unit". També passem per una pista que porta a una de les principals mines del país. Dedueixo del diari local, que els contractes amb les companyies mineres estan fets de manera que les pèrdues les assumeix el govern. A PNG com arreu, els advocats de les companyies son millors que els dels governs. També contracten a exministres i advocats de l'estat.
Moltes esglèsies de totes les denominacions. Son els edificis més grans i ben mantinguts. A PNG s'està substituint lentament la fidelitat a la tribu per la fidelitat a l'esglèsia. A les Filipines estan substituïnt la fidelitat a l'esglèsia per la ciutadanía. Sense aquest procés, la democràcia és una broma.
A PNG hi ha dos tipus de mercats. El mercat de productes de menjar locals, a cada poble. Compren i venen els qui ho han produit o ho consumiran. El segon mercat important es fa a les ciutats mitjanes, com Madang. El centre és un conjunt de magatzems on es venen eines de treball, roba o novetats en general.
En aquest cas, ho ven qui en sap i pot fer previsions, explicar-ho i crear una cadena de suministre. Això ho fan xinesos. Al darrera de cada grup de caixeres que es perden en càlculs de canvis i unitats, hi ha una noia xinesa que posa ordre i que deu ser de la familia. Es necessiten, però es nota la tensió. Molts papús diuen bestieses sobre els xinesos comerciants, i els xinesos s'esforcen a presentar-se com locals.
El producte que em crida més l'atenció son les plaques solars amb bateria i sortida directa per corrent de 240v i USB. N'hi ha de totes les mides, preus i potències, començant per 100€. Gracies a això els pobles més aïllats del Sepik tenen conexió a Internet per celular i càrrega per placa solar. En mig del fang d'una cabana aïllada, a dies de navegació del mercat més proper.
L'altra tecnologia que millora la vida rural son els grans dipòsits que recullen l'aigua de pluja de les taulades. Cal instalar una taulada metàlica que substitueix la tradicional de palla. L'aigua de pluja és neta. PNG te prou pluja per contar-hi com un suministre regular. Cal organització i canviar alguns hàbits. A Tanbanum, el poblat del riu Sepik a on em dirigeixo, la Unió Europea va regalar dos dipòsits. Les restes d'un serveix per a que hi juguin els nens. L'altre és la tomba d'un Big Man local.
El principal ressort de Madang tenia un vaixell de luxe que oferia al turisme internacional sortides de submarinisme desde el vaixell i visites a poblats del Sepik sense haver de dormir a terra. Era com veure el país de lluny. Ara ja no funciona i tampoc te clients.
La única cosa per turistes que funciona és la Kokoda March, a prop de Moresby. Una dura caminada de 90 km per un dels episodis de la Guerra Mundial. Està molt controlat per agències australianes. D'Australia són quasi tots els clients i la tarifa per grups grans, normalment amb guia australià, supera els 3.000$. Conflictes amb les tribus per on passa el camí i amb turistes que no volen pagar els permisos i anar per lliure han portat a seriosos incidents que han reforçat l'imatge d'incertesa del país. Jo no he tingut cap incident i arreu he trobat gent molt amigable.
Com que no hi ha turistes, a part dels empleats de les mineres, els única occidentals són misioners que els volen convertir, o antropòlegs que els volen estudiar.
A l'avioneta de Madang a Wewak, m'assento amb la dona d'un missioner canadenc i la seva filla. Venen del Canadà, a on ha portat al metge a la filla per una hèrnia. Gestionen recursos, arreglen els equips i motiven a les persones de les diverses escoles i esglèsies dels Bons Samaritans. Desde Wewak donen suport a centres repartits per un gran territori.
A Angoram, el meu primer destí al Sepik hi ha 17 denominacions religioses. És una logistica complicada. Desde que es van començar a fer servir avions, a PNG s'han preparat 2000 pistes per aterrar. Normalment espais netejats al bosc, dels que encara és fa servir una quarta part. No hi ha carreteres i a on no es pot navegar, s'hi va en avioneta. Una de les companyies charter que va als llocs remots es MAF. Mission Aviation Fellowship. Creada per algunes denominacions religioses per servir les seves necessitats logístiques.
Altres occidentals son els científics i al lodge sopo amb l'Alexandra. Conversa en portugués perquè te la nacionalitattral brasilera i australiana. És lingüista i fa anys que treballa desde la seva universitat a Sydney amb els Iamutl, una de les tribus i llengües del Sepik central. Diuen que les 800 llengues de PNG s'agrupen en algunes desenes de famílies lingüistiques i que en 10.000 anys han sigut molt estables, especialment a les terres altes perquè no hi ha hagut tribus que dominessin a les altres. A Europa es considera que només hi ha unes 3 families lingüistiques.
L'Alexandra hi ha vingut sovint, hi envia regularment alumnes i les families amb qui conviu la consideren del clan perquè parla la llengua. Entenc que tot ho paga l'universitat i quan es pot, els desplaçaments son en avioneta. Quan torni miraré les seves publicacions a Internet.
Desde Wewak vaig en PMV cap Angoram, al baix Sepik. Plé i dos canvis de roda. Com que la camioneta te quatre rodes al eix de darrera, em diuen que si punxa un altre, la traurem del darrera. El camí grandiós. 7 hores per fer 100km. Pugem a 600m i baixem fins al Sepik, però en el trajecte de selva travessem molts rius. Als rius sense pont parell en mig de l'aigua per rentar el vehicle.
Angoram no te botigues i tots els passatgers porten tanta càrrega com poden. Arribem ja de nit i la vista del riu queda per demà. El PMV em deixa davant d'una casa amb molta gent. És la guesthouse de'n Jeffrey. M'explica que te 30 hostes locals, que son els Councilors dels pobles del riu que s'han reunit a casa seva dos dies i que ja han acabat les reunions. Que m'arreglarà un lloc per dormir i parlarem del riu.
Tots estan borratxos i el camp al voltant de la casa està ple de llaunes de cervesa. Sembla que tot ho paga el govern i que ells son els escollits o els Big Man de les seves comunitats.
Acabo donant la ma a tots els que encara s'aguanten drets. La borratxera fa ser sincer, i tots em treuen el tema de blancs i negres. Responc que Obama és negre, llest i bona persona i Trump blanc e imbècil. Els hi agrada. Instalo la mosquitera per dormir i preparo taps de cera per aïllarme de la festa nocturna. En Jeffrey em treu de la mosquitera. S'aguanta dret per poc i seiem a l'herba per preparar la navegació.
Resulta que al Sepik no hi ha navegació regular. Cal llogar una motora i pagar la gasolina. És car perquè la motora torna al lloc d'origen. Ja ho sabia però al fer comptes decideixo reduir la navegació de tres a dos dies. Anirem fins a Tanbanum, al mig Sepik, dormiré a casa d'algu del poblat i tornarem. Son unes tres hores de navegació en cada sentit i queda quasi un dia complert al poblat. Com que no soc ni Birdwatcher, ni Scientist ni Pastor, encara no ha entés perquè vull anar al riu.
No porto prous Kinas i li dic que li pagaré part en Euros i en Dolars. Com que està borratxo i no és xinés, no s'hi aclara, així que en mig de la nit cal fer una classe de comptabilitat amb l'ajut dels Councilors, que estan pitjor que ell. Comencen a sortir bitllets i per sort no pasa rés.
En Jeffrey és un inutil que pesa més de 100kg. He arribat a ell perquè la Lonely Planet parla bé de Cletus Smack. Era el seu pare però es va morir fa un any. En Cletus està enterrat al mig del jardí, el fill porta la Guesthouse i no funciona res. Un generador fa electricitat tres hores al vespre, però no arriba als dormitoris. La dutxa i lavabo son un forat a terra al mig d'un camp, amb plàstics penjats d'uns cordills i cartrons. Tenen tots els mosquits del món. L'aigua l'has de portar amb una galleda del dipòsit que recull la pluja.
La seva segona dona, perquè la primera el va deixar, cuina segu i peix per la familia i em dona aigua calenta per l'arrós i pel café. Els Councilors son substituits per una nombrosa familia amb la que acabo molt amic.
Finalment troba una canoa, comprem fuel i una nombrosa tripulació ens llancem al riu. Dos fan de pilots, tres de guies i jo soc el que ha contractat l'expedició. Com la majoria de gent no te res que fer en tot el dia, aprofiten una barca buida per anar a veure la familia als poblats del riu. No hi ha pressa. Si cal poden esperar una setmana.
El Sepik te 1.126 km i és navegable la majoria del seu trajecte. Se'l compara amb el Congo i l'Amazonas. És un riu inmens i com que les aigues encara estan altes i a la part baixa s'obren moltes llagunes, el camí és complicat. La part central del riu és profonda, pero la part lateral és encara terra inundada. Això fa que la corrent profonda sigui gran, però la superficial no. En les tres hores fins a Tanbanum no creuem cap canoa. Veiem moltes barques a rem que son troncs buidats i una estació d'una empresa xinesa que talla i exporta grans troncs que carrega en un parell de barcos. Com que no hi ha barcos turístics, a part d'algunes canoas deuen ser els únics vaixells de motor del riu.
Tanbanum és el poble en que va viure als anys 30s Margaret Mead. Els seus escrits sobre les societats del Pacífic Sur la van fer un referent del feminisme dels anys 70s, però en el poblat ningu sap de que parlo. Preocupa més la baixada de les aigues.
Els mesos en que el riu està molt alt, cal anar d'una casa a l'altra en canoa. Quan està molt baix, ja es pot caminar, i entre tant, hi ha molt fang i es fa el que es pot. Ara estem en aquest punt. Podem caminar entre un centenar de cabanes, però les altres son de dificil accés. L'escola està a l'altre cantó del riu però ara les classes estan suspeses. El fang fa dificil arribar-hi. Segurament la setmana vinant tornaran a començar.
Dormiré a cas de l'Edward i la Jacinta. Es una cabana de fusta, com totes les del poble, feta sobre troncs. Quan el riu puja, cobreix els troncs. Quan està baix, a sota de la cabana queda un espai lliure. Es una única sala molt gran en la que dormen ells, els fills, algun parent més i jo. La mosquitera es penja del primer tronc o cordill. El lavabo es tota la selva, i per rentarse, el millor es nadar al riu. A on ho fan els nens que saben a on no hi ha serps ni cocodrils.
La Jacinta és la segona dona del Edward. Durant un temps en va tenir dos, però la primera es va morir fa un any en el part del darrer nen. El part era a casa dels seus pares i l'Edward va anar a Angoram a comprar llet en pols pel bebe. Ara el cuiden els avis. També hi ha a la cabana un nen sord. És un nebot i va sempre amb els fills. S'entenen en una mímica propia, un pidgin de la Llengua de Signes, però després trobo més sords al poble. Les parelles son dins de la mateixa tribu i la poligamia està extesa.
L'Edward m'explica que a l'època humida mengen els peixos que pesquen i el segu, que és una pasta que s'extreu del cor d'un tipus de palmera. Amb aigua es disol la part comestible i un cop seca, es cou en brases embolicada en fulla de palma, o es fregeix en polpa extreta de la carn del coco. Sopo amb ells, però he portat també arrós i algunes llaunes. Al marxar els hi donaré tot el que sobri, però em permet no arruinar la resta del viatge per la dieta.
La fruita no és problema. En totes les estacions tenen plàtans, coco i aguacate. La època millor és la seca, quan les aigues es retiren i el terra està fertilitzat. En aquella època si que treballen i planten yam, patata dolça, cassava. Tubèrculs que s'adapten a tot clima.
El temps lliure l'ocupen treballant la fusta. A Tanbanum són famosos. Fan canoes, eines i figures. Però les seves obres principals són les columnes que decoren les Haus Tambaran, la casa dels esperits o dels homes.
És el centre de la vida del poble. Només hi poden entrar els homes que ja han tingut una iniciació a la vida adulta. Cap als 12 anys els hi fan unes escariacions i tatuatges i poden deixar de ser nens. A la Haus Tambaran es reuneixen els homes per passar el temps o per parlar de les coses comuns. Demà es trobaran amb el seu Councelor, que els hi explicarà de que van parlar a casa de'n Jeffrey. Si es que ja se li ha passat la ressaca.
Els motius de les columnes de fusta i les façanes han sigut molt estudiats i tots els grans museus del món n'han aconseguit peces. Alguns pobles del Sepik tenen Haus espectacular i altres, com Tanbanum, més discretes, però en totes les columnes els motius barregen els animals sagrats, els episodis dels esperits i una complexa i antiga visió del món.
En la pràctica, les Haus fan el mateix paper que els antics casinos de poble i no entren en conflicte amb les esglèsies. A Tanbanam només hi ha la catòlica, a l'altre cantó del riu. Anem a veure l'escola i l'esglèsia. El pastor catòlic em convida al suc de un coco i em presenta als seus dos fills. El felicito per l'esglèsia i pels fills i em quedo amb el dubte de si és un diaca no ordenat, o en aquest racó de món van al seu aire.
A l'escola tenen dipòsit d'aigua de pluja. Sembla que els equips d'expatriats que fan el manteniment de les diverses missions desde Wewak aconsegueixen que tot segueixi funcionant. Per sort el motor de la nostra canoa, un Yamaha de 40 CV, també ha funcionat.
A la cabana de l'Edward l'aigua és del riu però te una placa solar per terra, conectada amb quatre cables a una bateria i li permet tenir llum al vespre i carregar el mòvil. La cobertura és força bona i això permet rebre el correu i mirar Facebook desde el primer neolític. Ensenyo les fotos del viatge al Edward. Li agrada especialment els camps d'arrós de Filipines. Un tailandés va venir fa temps i va fer una explicació de com cultivar l'arrós a l'escola. Li va donar llavors i diu que vol fer d'agent i vendre llavors als altres. No te correu ni Facebook, però està a WhatsApp. Li prometo que li enviaré les fotos.
Ve molt poca gent. L'Edward diu que els últims que van venir a casa seva van ser uns italians fa més d'un any, però no es van quedar a dormir. Venien desde un poble riu amunt que te una guesthouse. Com que no venen clients, els treballs de fusta que fan els han de portar a vendre fora. Al marxar la canoa ho aprofiten i portem dos passatgers més i molts treballs de fusta que substitueixen al menjar de l'anada. Venint d'un país d'esclavistes i colonialistes, em sento obligat a fer de mecenes en el comerç del riu.
Marxo amb tristesa. És un privilegi poder coneixer aquest món i aquesta gent. L'hostilitat del seu territori els protegeix. Les ciutats de PNG estan plenes de gent de les Highlands que hi emigren per sobrepoblació. Hi ha menys infeccions, l'aigua no mata i la terra ja esta ocupada. En canvi la gent del riu segueix morint per les malalties de sempre i sempre hi ha un tros de selva buit al que anar. Per desgracia per ells, no tenen tanta necessitat d'emigrar. Totes les branques de la meva familia són emigrants que han anat de les terres altes a les ciutats.
Tornem a Angoram i en Jeffrey m'assegura que els PMV marxen cap a Wewak a mitjanit per arribar a mercat. No hem de fer res més que senyals de llum al camí quan en veiem passar algun.
Hi ha lluna plena i el generador ja s'ha parat. És un privilegi estar en mig de la claror de lluna. Les estrelles que es veuen millor son la Creu del Sur. Les hores van passant i és la película més lenta i maca del món. Veure les quatre puntes de la Creu del Sur que van girant lentament sense moure's de lloc, senyalant el Sud als navegants
A la una de la nit encara no passen camions. Dic a en Jeffrey, que no està borratxo ni adormit, que això no funciona. Anem caminant pels camps i trobem un camió molt ple. El conductor em diu que és imposible un altre persona, encara que insisteixo que no vull cap lloc de privilegi. Vull anar al darrera, com tots, però ja no hi cap ningu més.
Moment de tensió amb en Jeffrey. En mig de la nit i l'unic blanc, tampoc és questió d'iniciar una guerra tribal. El convenço d'anar a dormir i li dic que al matí ja em buscaré la vida. Un altre cop a casa seva i a plantar la mosquitera.
Em llevo d'hora i veig als fills encenent el foc per prepararse alguna cosa per menjar. Van a l'escola. Aquest país gira al voltant del ritme de les escoles. Perquè hi ha molts nens i perquè tenen horaris. M'expliquen els temes d'estudi i la meitat son d'hàbits de socialització. Em preparo alguna cosa i els acompanyo per la pista, plena d'estudiants, cap al col.legi. Tinc sort. La primera camioneta em diu que va a Wewak i que em pot portar. És de la companyia d'electricitat, encara que no se de quina electricitat. Ja porta uns quants que al vespre també es van quedar sense PMV. Sembla que les nits de diumenge sempre hi ha overbooking. Millor haver dormit be unes poques hores i fer el viatge de dia. Em despedeixo dels nens i de tots els que estan desperts i tornem a travessar rius i selves.
A Wewak m'hi he de quedar més temps del previst, perquè ja tinc tancats els vols a Moresby i a les Illes Solomon. M'hi trobo bé. Sempre hi ha algú que vol parlar amb mi i dono la mà unes cent vegades cada dia. Vaig al millor hotel, a veure si tenen WiFi. En tenen i es molt car pels no clients. Surt el gerent, xinès, i em pregunta a on estic, quan pago i em fa una oferta. 20% més car però amb WiFi, piscina i aire acondicionat. Tot funciona. Al vespre no deixen anar gossos salvatges pel jardi del hotel per protegir dels indefinits enemics, ni et trobes de dia un casovar que s'ha escapat del aviari. Es l'ocell més gran en el país dels ocells, no vola i si el pobre s'assusta, te mala llet.
Canvio d'hotel i les dos últimes nits les passarè al "In Wewak", amb pocs clients, alguns blancs i locals amb cara i panxa de Big Man. Avui tinc WiFi, puc veure la BBC, però no puc comprar el diari local perquè l'avió no ha arribat. Demà marxo a Moresby i després a Honiara. Espero que el meu vol arribi.

18 may. 2016

Nova Guinea, la illa que el temps va oblidar vista des del Mount Wilhelm

És la segona illa més gran del món, després de la despoblada Groenlandia. La nostra espècie, els sapiens, hi va arribar fa més de 40.000 anys, el doble del temps que fa que vam arribar a Europa. Fa 9.000 anys, quan l'agricultura es va començar a desenvolupar en uns pocs llocs del món, Nova Guinea va ser un d'ells. La política els ha dividit en dos paísos. Papua New Guinea, PNG, al Est. Irian Jaya, una província d'Indonèsia, al oest.
Els papús es divideixen molt més. Només a PNG, 800 llengues que vol dir com a mínim 800 tribus subdividides en clans. Repartits en 4 grans espais. Les terres altes, amb valls a 2.000 metres. Les terres baixes, amb sortida al mar. Els grans rius que conecten els dos mons i dels que el Sepik és el més imponent. Les illes.
En els 50 anys anteriors al 1.930, fins a cinq paísos europeus se'n van atribuir la possessió per la seva presunta superioritat cultural. Al 1.930 es va descobrir que les valls de les terres altes, entre cadenes muntanyoses de 4.000m, estaven habitades per cultures neolítiques antiquíssimes que en lloc de deus veneraven als antecessors.
En el Primer Contacte entre els locals i els miners australians, els locals van creure que els blancs que veien per primera vegada, eren els seus antecessors. Venien de les muntanyes per les que els seus difunts van marxar després de morir.
Deu anys més tard, als 40s, aquelles cultures més avançades es van estar matant en aquelles terres amb una tècnica que els papús no entenien. Era una guerra a la que anomenaven la Segona Guerra Mundial al Pacífic. Els papús també eren molt violents, però feien servir llances i fletxes i després de pocs morts paraven les lluites tribals.
Altres categories de blancs, els antropòlegs, havien distingit entre polinesis, que navegaven molt bé, s'extenien per tot el mar, s'organitzaven en societats extenses i tenien costums personals molt sugerents.
Els melanesis, que eren els de Nova Guinea, no superaven l'estat de tribu, arreglaven tots els conflictes violentament, eren agresius i tenien rituals caníbals. En les primeres descripcions feien por.
Això encara es manté. Quasi no hi ha turisme i les categories d'occidentals més corrents son els professionals d'empreses mineres i els professionals de la evangelització. La capital, Port Moresby, és una de les ciutats més perilloses del món.
Els papús ara es moren per diabetis o malalties circulatòries. Massa sucre i massa sal per unes persones que fa una generació vivien en l'escasetat de les dos coses. Son descendents dels supervivents a aquella escasetat i per tant, son els que absorveixen més aquests elements. Abans morien d'infeccions com la malària, la tuberculosi i la lepra. Ara viuen més anys, més obesos i la població creix molt.
El 80% encara treballen al camp, però la migració a les ciutats s'acelera. Moresby és una capital que ho és perquè al estar al sud de la illa no va ser ocupada pels japonesos, ni destruida en els posteriors alliberaments. Te 800.000 habitants i cada dia en venen més. Creen "settlements" barriades que reprodueixen el modus de vida rural i la cultura territorial i tribal. El carrer és un espai inexistent, entre terrenys vallats i protegits per guardes armats.
Després de la mineria, la seguretat deu ser la segona activitat econòmica. Al cantó indonesi, quan es renegociava el contracte amb l'empresa que "protegia" la gran mina de Freeport, hi va haver uns assassinats. Sempre es van atribuir a l'empresa de seguretat per millorar la seva negociació.
La mineria és el que fa al país important. Està prevista una explotació de Gas Natural Liquat a les terres altes, que doblarà el PNB del país. No se massa que vol dir això pel ciutadà mig, però els riscos i tensions son evidents. El PNB és un indicador discutit. Es diu que si un senyor es casa amb la dona de fer feines, el PNB del país baixa, perquè el treball domèstic a la familia no es contabilitza.
Des de l'aeroport, vaig a una guesthouse de la Country Women Assotiation. Es una entitat que va fundar una anglesa per millorar la situació de les dones. Ara això ho fa el govern, amb les ajudes internacionals, i la CWA funciona com un hostal que fa donacions a associacion de minusvalia. Tothom insisteix en que un blanc no pot anar sol pel carrer, així que en Mac, un treballador de l'hostal, m'acompanya. Truca a un taxista i anem junts. Tots son emigrants de les terres altes, que mantenen relacions de colaboració tribal.
No hi ha WiFi, i a tot el país és molt escàs. A l'aeroport però, he pogut comprar una targeta telefònica amb dades i veu a un preu molt raonable. La cobertura sembla que és bona. A on arribes tu, arriba la senyal, i a on no arribes tu no ho pots saber. La telefonia mòbil és una de les coses que han facilitat més el viatge modern.
El Museu Nacional està tancat. Van tencar per Nadal, ara estem a Maig, i no es sap quan obriran. En Mac ho vol arreglar i truca a un altre de les terres altes que treballa al Parlament. Hi anem i algu ens ho ensenyarà.
L'edifici és especial, recorda les cases comunals de les tribus papús dels rius. Avui no hi ha cap parlamentari, perquè s'ha mort un governador i tots han anat a l'enterrament, així que entrem fins la sala de plens. Hi ha 111 diputats. Com que el país te 800 llengües i una història de conflicte tribal, no s'entenen. Es reparteixen en 20 partits i per dos vegades les Nacions Unides han hagut d'intervenir per posar pau.
El país és independent des del 1975. Als anys 90, la illa de Bougainville es volía independitzar i en mig de molta violència, va expulsa als soldats de PNG. En els anys posteriors, el Primer Ministre va contractar mercenaris sudafricans per tornar a controlar la illa, va entrar en erupció un volcan que va cobrir de cendra la ciutat de Rabaoul, i la ONU va intervenir amb un acord que deixa el tema congelat fins a un llunyà referendum.
El 2011 el primer president de PNG va marxar a un hospital fora del país, i s'hi va estar 5 mesos. Entre tant el Parlament escull a un altre com a President. En tornar el malalt, torna la guerra tribal. Ara els estudiants estan en una respectuosa vaga per un afer de corrupció en que estan enfrentats policies, jutges i president. El president paga anuncis de doble pagina als diaris en que de manera paternal amenaça als estudiants i els hi explica que quan ell estudiava, un cop es va ficar en una protesta, el van estovar i mai més s'hi va tornar a ficar. Ara és el President. La Reina segueix siguent la d'Anglaterra.
El Jardí Botànic és excepcional. No és la època de les orquídeas, però tot tipus d'ocells, incloent l'au del paradís, cangurs arborícoles, equina, kakaburra, cassowaris. Marsupials, mamífers que posen ous. Molts animals que només existien al est de la linea Wallace, la linea entre illes indonesies que el naturalista Alfred Wallace, amic de Darwin, va definir per explicar que les espècies als dos cantons de la línea no es van poder barrejar per no haver-hi hagut contacte entre illes en les èpoques de les succesives glaciacions o moviment de plaques terrestres.
La sort de que no hi hagi més turistes, és que parles amb els locals. La CWA lloga una sala gran a la Revival Fellowship, una de les moltes sectes protestants locals. Em conviden a la cerimònia i és força entretinguda. Surt algú a explicar les seves coses, després canten i després surt el pastor i fa un discurs molt emotiu. Tot això m'ho imagino, perquè parlen en Tok Piyin i no entenc rés.
Les llengües Pidgin i Creoles han sigut la resposta a situacions de barreja de llengues i una llengua dominant. Per exemple en les plantacions d'esclaus del Carib. Algunes van evolucionar fins a convertirse en llengues oficials, i la més exitosa ha sigut la de PNG. Alguna cosa entenc. Niugini, nom que utilitzen molt, descriu el país i és el nom de la principal companyia aerea local, vol dir New Guinea.
La Bepi també està a la guesthouse. És un altre highlander de Hagen, la segona ciutat del país. Viu amb el seu marit i dos fills a Goroka, la ciutat a on volaré demà. L'altre filla estudia a Sidney i ella ha vingut a arreglar el visat per anar-la a veure amb el seu marit. El seu marit ha estudiat a la universitat, polítiques socials, especialment igualtat de gènere. Ara treballa en aquest tema pel govern i la universitat. La Bepi colabora amb la seva familia en uns camps de cafe a Hagen.
La vista des del petit avió a hèlice a Goroka impresiona. Un enorme mar verd amb rius que el travessen. Fins a Goroka. El centre del poble és l'aeroport. Goroka és un gran poble que l'envolta, i les muntanyes envolten al poble. Estem a 1.500m d'alçada i el clima és molt agradable. També ho és poder passejar pel carrer, de dia, sense la paranoia de Moresby.
El millor lloc per dormir és la Lutheran House. El més cèntric i barat. PNG és quasi tres vegades més car que les Filipines. El millor indicador és el transport públic urbà. Un trajecte a la ciutat en yipni costava 14 cèntims. A PNG un trajecte en PMV (Public Motor Vehicle) en costa 35.
En un taulell del aeroport reservo els bitllets de Madang a Wewak, i de Wewak a Moresby. PNG és un país que te molt poques carreteres. Les dos principals ciutats com exemple, no estan unides per carretera. No és greu perquè també té moltes illes, però fa al país molt depenent del barco i l'avió.
El museu McCarthy recull les coleccions d'un dels primers rangers que van imposar la sobiranía australiana. Destaquen restes de la Segona Guerra Mundial i algunes fotos de les expedicions de Jim Leahy, que van portar als anys 30 al Primer Contacte entre les poblacions de les terres altes i els blancs.
Passejant veig la seu de Oxfam. En Mick, l'encarregat, m'explica que els projectes més urgents son els de suport alimentari per la sequera causada per El Niño aquest any. Em diu que són uns 50 treballadors d'Oxfam en tot el país, amb 2 expatriats, i que quasi tota la financiació ve de Oxfam Austràlia i Nova Zelanda.
Els PMV cap a Kundawa, primera etapa del meu camí al Mount Wilhelm, surten del mercat. Es una inmensa i desordenada explanada a on tothom compra i ven el que pot. No és prudent treure la càmara. El PMV ja està plé, som uns 20, però segueix una hora donant voltes pel mercat, carregant sacs d'arrós i més passatgers fins a ser 35.
La Highlands Highway és la ruta que conecta les ciutats de les terres altes i baixa fins al mar. És una pista asfaltada en menys del 50% del seu recorregut. Les vistes son espectaculars i aparentment al vespre és poc segura. Hi circulen grans camions que porten coses a les explotacioms mineres, PMVs plens de persones i carga com la nou de betel, que només creix a prop del mar.
A Kundiawa m'hi trobo en John i el seu fill. Son amics del director d'Oxfam, que els ha avisat de la meva ruta. M'acompanyaran fins a Kegsugl per més confiança. L'hi he de pagar el bitllet i una propina. Definitivament la seguretat en front d'un enemic mai ben determinat és una gran industria. I passarse negocis entre membres d'un mateix clan també.
Les tres hores fins a Kegsugl les faig al darrera d'una camioneta, amb totes les vistes a les muntanyes que ens envolten, i als barrancs que vorejem. Les 3 hores de camí no estan asfaltades i parts de la ruta han quedat malmeses per caiguda d'algun pont o esllavissades. Amb passatges alternatius i baixades dels passatgers en el vehicles menys potents, arribem a Kegsugl, darrer poble de la pista, a 2.600m d'alçada. El més perillós de qualsevol viatge és sempre els desplaçaments en cotxe.
El nivell intelectual de Kegsugl és alt. Hi ha una escola amb 800 alumnes per cobrir tots els pobles aïllats. També hi ha un antic camp d'aterratge, que ara es fa servir com hort. Els darrers que hi van aterrar van ser dos parapentistes que hi van venir des del Mt Wilhelm.
A la guesthouse hi trobo part d'un grup científic format per tres universitats, de PNG, Chèquia i Uk. Estudien efectes d'ocells, insectes i paràsits sobre els cultius a diferents alçades. Kegsugl és la seva estació més alta. Al sopar en Billy, de PNG, i investigador del grup, m'explica la situació a la part indonèsia de la illa. Comenta que la majoria dels liders locals esta exiliats o morts, i que la seva denúncia cada cop és més coneguda. El problema bàsic és la riquesa minera de la illa i les expropiacions forçades o desperfectes ecològics, fetes desde el govern a Java, sense cap benefici pels locals.
Amb en Brian, l'únic occidental que he vist en els primers 5 dies a PNG, també parlem llargament. Estudia als ocells i segueix les obres de Jarret Diamond, també ornitòleg. Diamond és un savi, amb les seves obres més conegudes: "Armas, gérmenes y acero", "Colapso" o "Porqué el sexo es divertido". Viure entre Los Angeles i PNG dona una visió acurada de com diferents societats donen respostes a problemes similars.
Diamond respón també al perquè les societats que van desenvolupar l'agricultura a PNG fa 9.000 anys, no van creixer fins a ser imperis. Això és al que va passar a totes les altres, però l'agricultura de PNG està basada en tubercles i fruiters. No es poden amagatzemar bé. Els altres focus de l'agricultura van tenir cereals com a principal collita. Això va permetre amagatzemar i creixer com estructura política.
A Kegsugl no hi ha electricitat, només la que cadascú es pot generar amb un generador o plaques solars. La cobertura telefònica és irregular i l'aigua, tal com baixa de les muntanyes. En Brian està desconectat i s'alegra quan li parlo de la victòria del Leicester o de l'elecció del nou alcalde de Londres, musulmà i laborista.
En Boni ha pujat moltes vegades al Mt Wihelm. Em cobrarà 50€ i pujarem en dos dies, dormint a una cabana a un llac a mig camí. Comprem cassava, arrós, patates dolces i una llauna de tonyina i comencem a caminar. Té tres fills, i el nen no parla bé. Cada setmana el porta al hospital que està a varies hores en PMV. La metge li diu que li netegi les mucositats de l'orella. Li parlo de l'importància de diagnosticar una perdua d'audició i del meu conaixement del tema. Potser jo li estic fent de guia. A Goroka hi ha una escola de nens sords portada per una ordre religiosa.
Selva i camí enfangat i ben marcat fins al llac a 3.500m Trobem tres nois de Mount Hagen que també volen pujar. Dos estudiants de secundaria i un de medicina becat a la Xina. Per no pagar, no tenien la clau de la cabana, però amb la pluja hi acabem dormint tots cinq i compartint sopar. Cassava, sweet potato, arrós i una llauna.
En Boni parla Kuma, un dels 800 llenguatges del país. És de la tribu Wandike i amb els nois s'entén en Tok Pisin. M'explica que un porc petit val 80€, un porc gran fins a 800€ i per la mort d'una persona per accident de cotxe s'han de pagar entre 2.000 i 4.000€ en compensació. La modernitat arriba i si una assegurança després ho paga, aquests diners s'han de tornar.
Els diners que ha de pagar la familia de la filla que es casa, ara son proporcionals al nivell d'estudis que té. Cal compenssar als pares pel cost de l'educació que ha rebut.
Sortim del llac a les 3 del matí. Dos dels nois abandonen 2 hores més tard. Seguim en Boni, en KobiiKale i jo i a les 7:30 arribem al punt més alt d'Oceania. En el camí hem vist el munt de pedres sota el que van enterrar a un muntanyenc, una placa per un altre perdut i mai trobat, i restes d'un avió americà de la Segona Guerra Mundial. Acaba de sortir el sol, el dia és clar i la temperatura supera els 0°. La pujada és llarga, molt maca, amb moltes pujades i baixades i una petita trepada final per roca. Estem a 4.505m
Baixem ràpid, ens trobem amb els altres joves al llac, cuinem el que ens queda i seguim baixant entre la pluja i el fang. Quasi 12 hores de jornada fins a Kegsugl.
El diari explica que les tribus Amari i Atzera han tingut un enfrentament degut al alcohol i la falta de respecte a la llei. Han mort 10 Amari. El govern regional pagarà a cada familia 1.500€, un porc i un sac de 20 Kg d'arrós com a part d'un pacte per deturar el conflicte. La policia buscarà qui són els responsables.
A Goroka torno a la Lutheran Guesthouse, i trobo al primer motxil.ler occidental en una setmana. L'Urs és suïs, mestre d'educació especial. Ha deixat la feina temporalment i fa nou mesos va començar viatge en moto. Va recorrer la cadena d'illes del sud d'Indonèsia fins a Timor i allà va embarcar la moto cap Austràlia. A La illa de Nova Guinea no hi ha prou carreteres com per anar en moto. Ve del cantó indonesi i amb les informacions que li he donat, l'he convençut per anar al Mt Wilhelm.
Junts anem a prendre una cervesa al Goroka Bowling Club, un prat en que fem nous amics i ens expliquen el joc de Bowling practicat al Pacífic. El mestre que ens ho ensenya fins que la pluja fa que ens amaguem, Matías, és un mestre jubilat que al independitzarse PNG va optar a plaça de magistrat fins a la jubilació. Potser és una bona idea que els jutges siguin mestres en lloc d'advocats. Allarguem la conversa amb ell i dos socis més del Club fins que un nou tall d'electricitat fa que ens despedim. El Club el va iniciar un neozenlandés a Goroka. Fins i tot va portar llavors d'herba adequada per al camp de joc.
A PNG tothom te un cert nivell d'anglés, costa adaptarte a la fonètica, per exemple el país es pronuncia Papa Nigini, però si acceptés que aqui l'anglés bó és el seu, i si algu ha d'acceptar les seves limitacions soc jo per no entendre alguna cosa, tot va bé.
Això fa que mai estiguis sol. Sempre hi ha algu que vol parlar amb tu i donarte la mà. En la cultura local, tens un lligam amb els que parlen la teva llengua. Vol dir que son de la teva tribu. El més segur és sempre saludar a la persona amb qui et creues, parlar amb qui es dirigeix a tu i saludar als veïns de PMV. Primer ho fas per interés, per obtenir una informació o per prevenir un conflicte. Després descobreixes en l'altre a una persona estupenda.