El riu Sepik i les terres baixes de PNG

La segona setmana a PNG aniré a les terres baixes de la costa nord, per navegar part del riu Sepik, un dels més importants i aïllats del món. Aniré en PMV des de Goroka a Madang. L'Urs, l'únic viatger solitari, com jo, amb qui he coincidit unes hores, ve de fer aquesta ruta en sentit invers. Ell ha esperat el PMV 6 hores a Madang, fins estar ple, i 6 hores més de camí. Jo tinc més sort. He d'esperar 3.5 hores a Goroka fins que s'omple i marxem. Altres dies del viatge he hagut de quedar-me un dia més en un poble perquè els PMV no sortien, o perquè estaven plens. Els papús ho viuen com normal. Ningú te rellotge i quan et parlen de temps, diuen coses que no tenen sentit. L'important és la sortida i posta del sol.

La ruta fins a Madang, al mar, havia sigut perillosa. A les terres altes es produeix marihuana i a les terres baixes betel. Està prohibit fumar marihuana, i escopir betel, però tothom ho fa. La pista que seguim, travessa rius i barrancs, i desprès antigues plantacions de coco i copra que va posar en marxa la colonització alemana i que ara funcionen a mig gas. Després de molts assalts als vehicles, ara ens paren fins a tres controls policials.
En el camí hem passat per l'escola catòlica dedicada a nens amb minusvalies. Destaquen una "Deaf unit". També passem per una pista que porta a una de les principals mines del país. Dedueixo del diari local, que els contractes amb les companyies mineres estan fets de manera que les pèrdues les assumeix el govern. A PNG com arreu, els advocats de les companyies son millors que els dels governs. També contracten a exministres i advocats de l'estat.

Moltes esglésies de totes les denominacions. Son els edificis més grans i ben mantinguts. A PNG s'està substituint lentament la fidelitat a la tribu per la fidelitat a l'església. A les Filipines estan substituint la fidelitat a l'església per la ciutadania. Sense aquest procés, la democràcia és una broma.
A PNG hi ha dos tipus de mercats. El mercat de productes de menjar locals, a cada poble. Compren i venen els qui ho han produït o ho consumiran. El segon mercat important es fa a les ciutats mitjanes, com Madang. El centre és un conjunt de magatzems on es venen eines de treball, roba o novetats en general.

En aquest cas, ho ven qui en sap i pot fer previsions, explicar-ho i crear una cadena de subministre. Això ho fan xinesos. Al darrera de cada grup de caixeres que es perden en càlculs de canvis i unitats, hi ha una noia xinesa que posa ordre i que deu ser de la família. Es necessiten, però es nota la tensió. Molts papús diuen bestieses sobre els xinesos comerciants, i els xinesos s'esforcen a presentar-se com locals.
El producte que em crida més l'atenció son les plaques solars amb bateria i sortida directa per corrent de 240v i USB. N'hi ha de totes les mides, preus i potències, començant per 100€. Gracies a això els pobles més aïllats del Sepik tenen connexió a Internet per cel·lular i càrrega per placa solar. En mig del fang d'una cabana aïllada, a dies de navegació del mercat més proper.

L'altra tecnologia que millora la vida rural son els grans dipòsits que recullen l'aigua de pluja de les taulades. Cal instal·lar una taulada metàl·lica que substitueix la tradicional de palla. L'aigua de pluja és neta. PNG te prou pluja per contar-hi com un subministre regular. Cal organització i canviar alguns hàbits. A Tanbanum, el poblat del riu Sepik a on em dirigeixo, la Unió Europea va regalar dos dipòsits. Les restes d'un serveix per a que hi juguin els nens. L'altre és la tomba d'un Big Man local.
El principal ressort de Madang tenia un vaixell de luxe que oferia al turisme internacional sortides de submarinisme des del vaixell i visites a poblats del Sepik sense haver de dormir a terra. Era com veure el país de lluny. Ara ja no funciona i tampoc te clients.

La única cosa per turistes que funciona és la Kokoda March, a prop de Moresby. Una dura caminada de 90 km per un dels episodis de la Guerra Mundial. Està molt controlat per agències australianes. D'Australia són quasi tots els clients i la tarifa per grups grans, normalment amb guia australià, supera els 3.000$. Conflictes amb les tribus per on passa el camí i amb turistes que no volen pagar els permisos i anar per lliure han portat a seriosos incidents que han reforçat l'imatge d'incertesa del país. Jo no he tingut cap incident i arreu he trobat gent molt amigable.
Com que no hi ha turistes, a part dels empleats de les mineres, els única occidentals són missioners que els volen convertir, o antropòlegs que els volen estudiar.

A l'avioneta de Madang a Wewak, m'assento amb la dona d'un missioner canadenc i la seva filla. Venen del Canadà, a on ha portat al metge a la filla per una hèrnia. Gestionen recursos, arreglen els equips i motiven a les persones de les diverses escoles i esglésies dels Bons Samaritans. Des de Wewak donen suport a centres repartits per un gran territori.
A Angoram, el meu primer destí al Sepik hi ha 17 denominacions religioses. És una logística complicada. Desde que es van començar a fer servir avions, a PNG s'han preparat 2000 pistes per aterrar. Normalment espais netejats al bosc, dels que encara és fa servir una quarta part. No hi ha carreteres i a on no es pot navegar, s'hi va en avioneta. Una de les companyies charter que va als llocs remots es MAF. Mission Aviation Fellowship. Creada per algunes denominacions religioses per servir les seves necessitats logístiques.

Altres occidentals son els científics i al lodge sopo amb l'Alexandra. Conversa en portugués perquè te la nacionalitat brasilera i australiana. És lingüista i fa anys que treballa des de la seva universitat a Sydney amb els Iamutl, una de les tribus i llengües del Sepik central. Diuen que les 800 llengües de PNG s'agrupen en algunes desenes de famílies lingüístiques i que en 10.000 anys han sigut molt estables, especialment a les terres altes perquè no hi ha hagut tribus que dominessin a les altres. A Europa es considera que només hi ha unes 3 families lingüístiques.
L'Alexandra hi ha vingut sovint, hi envia regularment alumnes i les families amb qui conviu la consideren del clan perquè parla la llengua. Entenc que tot ho paga l'universitat i quan es pot, els desplaçaments son en avioneta. Quan torni miraré les seves publicacions a Internet.

Des de Wewak vaig en PMV cap Angoram, al baix Sepik. Ple i dos canvis de roda. Com que la camioneta te quatre rodes al eix de darrera, em diuen que si punxa un altre, la traurem del darrera. El camí grandiós. 7 hores per fer 100 km. Pugem a 600 m i baixem fins al Sepik, però en el trajecte de selva travessem molts rius. Als rius sense pont parell en mig de l'aigua per rentar el vehicle.
Angoram no te botigues i tots els passatgers porten tanta càrrega com poden. Arribem ja de nit i la vista del riu queda per demà. El PMV em deixa davant d'una casa amb molta gent. És la guesthouse de'n Jeffrey. M'explica que te 30 hostes locals, que son els Councilors dels pobles del riu que s'han reunit a casa seva dos dies i que ja han acabat les reunions. Que m'arreglarà un lloc per dormir i parlarem del riu.

Tots estan borratxos i el camp al voltant de la casa està ple de llaunes de cervesa. Sembla que tot ho paga el govern i que ells son els escollits o els Big Man de les seves comunitats.
Acabo donant la ma a tots els que encara s'aguanten drets. La borratxera fa ser sincer, i tots em treuen el tema de blancs i negres. Responc que Obama és negre, llest i bona persona i Trump blanc e imbècil. Els hi agrada. Instal·lo la mosquitera per dormir i preparo taps de cera per aïllar-me de la festa nocturna. En Jeffrey em treu de la mosquitera. S'aguanta dret per poc i seiem a l'herba per preparar la navegació.

Resulta que al Sepik no hi ha navegació regular. Cal llogar una motora i pagar la gasolina. És car perquè la motora torna al lloc d'origen. Ja ho sabia però al fer comptes decideixo reduir la navegació de tres a dos dies. Anirem fins a Tanbanum, al mig Sepik, dormiré a casa d'algú del poblat i tornarem. Son unes tres hores de navegació en cada sentit i queda quasi un dia complert al poblat. Com que no soc ni Birdwatcher, ni Scientist ni Pastor, encara no ha entès perquè vull anar al riu.
No porto prous Kinas i li dic que li pagaré part en Euros i en Dolars. Com que està borratxo i no és xinés, no s'hi aclara, així que en mig de la nit cal fer una classe de comptabilitat amb l'ajut dels Councilors, que estan pitjor que ell. Comencen a sortir bitllets i per sort no passa rés.

En Jeffrey és un inútil que pesa més de 100kg. He arribat a ell perquè la Lonely Planet parla bé de Cletus Smack. Era el seu pare però es va morir fa un any. En Cletus està enterrat al mig del jardí, el fill porta la Guesthouse i no funciona res. Un generador fa electricitat tres hores al vespre, però no arriba als dormitoris. La dutxa i lavabo son un forat a terra al mig d'un camp, amb plàstics penjats d'uns cordills i cartrons. Tenen tots els mosquits del món. L'aigua l'has de portar amb una galleda del dipòsit que recull la pluja.
La seva segona dona, perquè la primera el va deixar, cuina segu i peix per la família i em dona aigua calenta per l'arròs i pel cafè. Els Councilors son substituïts per una nombrosa família amb la que acabo molt amic.

Finalment troba una canoa, comprem fuel i una nombrosa tripulació ens llancem al riu. Dos fan de pilots, tres de guies i jo soc el que ha contractat l'expedició. Com la majoria de gent no te res que fer en tot el dia, aprofiten una barca buida per anar a veure la família als poblats del riu. No hi ha pressa. Si cal poden esperar una setmana.
El Sepik te 1.126 km i és navegable la majoria del seu trajecte. Se'l compara amb el Congo i l'Amazonas. És un riu immens i com que les aigües encara estan altes i a la part baixa s'obren moltes llacunes, el camí és complicat. La part central del riu és profunda, però la part lateral és encara terra inundada. Això fa que la corrent profunda sigui gran, però la superficial no. En les tres hores fins a Tanbanum no creuem cap canoa. Veiem moltes barques a rem que son troncs buidats i una estació d'una empresa xinesa que talla i exporta grans troncs que carrega en un parell de barcos. Com que no hi ha barcos turístics, a part d'algunes canoes, devem ser els únics vaixells de motor del riu.

Tanbanum és el poble en que va viure als anys 30s Margaret Mead. Els seus escrits sobre les societats del Pacífic Sud la van fer un referent del feminisme dels anys 70s, però en el poblat ningú sap de que parlo. Preocupa més la baixada de les aigües.
Els mesos en que el riu està molt alt, cal anar d'una casa a l'altra en canoa. Quan està molt baix, ja es pot caminar, i entre tant, hi ha molt fang i es fa el que es pot. Ara estem en aquest punt. Podem caminar entre un centenar de cabanes, però les altres son de difícil accés. L'escola està a l'altre cantó del riu però ara les classes estan suspeses. El fang fa difícil arribar-hi. Segurament la setmana vinent tornaran a començar.

Dormiré a cas de l'Edward i la Jacinta. Es una cabana de fusta, com totes les del poble, feta sobre troncs. Quan el riu puja, cobreix els troncs. Quan està baix, a sota de la cabana queda un espai lliure. Es una única sala molt gran en la que dormen ells, els fills, algun parent més i jo. La mosquitera es penja del primer tronc o cordill. El lavabo es tota la selva, i per rentar-se, el millor es nadar al riu. A on ho fan els nens que saben a on no hi ha serps ni cocodrils.
La Jacinta és la segona dona del Edward. Durant un temps en va tenir dos, però la primera es va morir fa un any en el part del darrer nen. El part era a casa dels seus pares i l'Edward va anar a Angoram a comprar llet en pols pel bebe. Ara el cuiden els avis. També hi ha a la cabana un nen sord. És un nebot i va sempre amb els fills. S'entenen en una mímica propia, un pidgin de la Llengua de Signes, però després trobo més sords al poble. Les parelles son dins de la mateixa tribu i la poligàmia està estesa.

L'Edward m'explica que a l'època humida mengen els peixos que pesquen i el segu, que és una pasta que s'extreu del cor d'un tipus de palmera. Amb aigua es dissol la part comestible i un cop seca, es cou en brases embolicada en fulla de palma, o es fregeix en polpa extreta de la carn del coco. Sopo amb ells, però he portat també arróòs i algunes llaunes. Al marxar els hi donaré tot el que sobri, però em permet no arruïnar la resta del viatge per la dieta.

La fruita no és problema. En totes les estacions tenen plàtans, coco i aguacate. La època millor és la seca, quan les aigües es retiren i el terra està fertilitzat. En aquella època si que treballen i planten yam, patata dolça, cassava. Tubèrculs que s'adapten a tot clima.
El temps lliure l'ocupen treballant la fusta. A Tanbanum són famosos. Fan canoes, eines i figures. Però les seves obres principals són les columnes que decoren les Haus Tambaran, la casa dels esperits o dels homes.

És el centre de la vida del poble. Només hi poden entrar els homes que ja han tingut una iniciació a la vida adulta. Cap als 12 anys els hi fan unes escarificacions i tatuatges i poden deixar de ser nens. A la Haus Tambaran es reuneixen els homes per passar el temps o per parlar de les coses comuns. Demà es trobaran amb el seu Councelor, que els hi explicarà de que van parlar a casa de'n Jeffrey. Si es que ja se li ha passat la ressaca.

Els motius de les columnes de fusta i les façanes han sigut molt estudiats i tots els grans museus del món n'han aconseguit peces. Alguns pobles del Sepik tenen Haus espectacular i altres, com Tanbanum, més discretes, però en totes les columnes els motius barregen els animals sagrats, els episodis dels esperits i una complexa i antiga visió del món.
En la pràctica, les Haus fan el mateix paper que els antics casinos de poble i no entren en conflicte amb les esglésies. A Tanbanam només hi ha la catòlica, a l'altre cantó del riu. Anem a veure l'escola i l'església. El pastor catòlic em convida al suc de un coco i em presenta als seus dos fills. El felicito per l'església i pels fills i em quedo amb el dubte de si és un diaca no ordenat, o en aquest racó de món van al seu aire.

A l'escola tenen dipòsit d'aigua de pluja. Sembla que els equips d'expatriats que fan el manteniment de les diverses missions des de Wewak aconsegueixen que tot segueixi funcionant. Per sort el motor de la nostra canoa, un Yamaha de 40 CV, també ha funcionat.
A la cabana de l'Edward l'aigua és del riu però te una placa solar per terra, connectada amb quatre cables a una bateria i li permet tenir llum al vespre i carregar el mòbil. La cobertura és força bona i això permet rebre el correu i mirar Facebook des del primer neolític. Ensenyo les fotos del viatge al Edward. Li agrada especialment els camps d'arròs de Filipines. Un tailandés va venir fa temps i va fer una explicació de com cultivar l'arròs a l'escola. Li va donar llavors i diu que vol fer d'agent i vendre llavors als altres. No te correu ni Facebook, però està a WhatsApp. Li prometo que li enviaré les fotos.

Ve molt poca gent. L'Edward diu que els últims que van venir a casa seva van ser uns italians fa més d'un any, però no es van quedar a dormir. Venien des d'un poble riu amunt que te una guesthouse. Com que no venen clients, els treballs de fusta que fan els han de portar a vendre fora. Al marxar la canoa ho aprofiten i portem dos passatgers més i molts treballs de fusta que substitueixen al menjar de l'anada. Venint d'un país d'esclavistes i colonialistes, em sento obligat a fer de mecenes en el comerç del riu.

Marxo amb tristesa. És un privilegi poder conèixer aquest món i aquesta gent. L'hostilitat del seu territori els protegeix. Les ciutats de PNG estan plenes de gent de les Highlands que hi emigren per sobrepoblació. Hi ha menys infeccions, l'aigua no mata i la terra ja esta ocupada. En canvi la gent del riu segueix morint per les malalties de sempre i sempre hi ha un tros de selva buit al que anar. Per desgracia per ells, no tenen tanta necessitat d'emigrar. Totes les branques de la meva família són emigrants que han anat de les terres altes a les ciutats.

Tornem a Angoram i en Jeffrey m'assegura que els PMV marxen cap a Wewak a mitjanit per arribar a mercat. No hem de fer res més que senyals de llum al camí quan en veiem passar algun.
Hi ha lluna plena i el generador ja s'ha parat. És un privilegi estar en mig de la claror de lluna. Les estrelles que es veuen millor son la Creu del Sud. Les hores van passant i és la pel·lícula més lenta i maca del món. Veure les quatre puntes de la Creu del Sud que van girant lentament sense moure's de lloc, senyalant el Sud als navegants

A la una de la nit encara no passen camions. Dic a en Jeffrey, que no està borratxo ni adormit, que això no funciona. Anem caminant pels camps i trobem un camió molt ple. El conductor em diu que és impossible un altre persona, encara que insisteixo que no vull cap lloc de privilegi. Vull anar al darrera, com tots, però ja no hi cap ningú més.
Moment de tensió amb en Jeffrey. En mig de la nit i l'únic blanc, tampoc és qüestió d'iniciar una guerra tribal. El convenço d'anar a dormir i li dic que al matí ja em buscaré la vida. Un altre cop a casa seva i a plantar la mosquitera.

Em llevo d'hora i veig als fills encenent el foc per preparar-se alguna cosa per menjar. Van a l'escola. Aquest país gira al voltant del ritme de les escoles. Perquè hi ha molts nens i perquè tenen horaris. M'expliquen els temes d'estudi i la meitat son d'hàbits de socialització. Em preparo alguna cosa i els acompanyo per la pista, plena d'estudiants, cap al col·legi. Tinc sort. La primera camioneta em diu que va a Wewak i que em pot portar. És de la companyia d'electricitat, encara que no se de quina electricitat. Ja porta uns quants que al vespre també es van quedar sense PMV. Sembla que les nits de diumenge sempre hi ha overbooking. Millor haver dormit be unes poques hores i fer el viatge de dia. Em despedeixo dels nens i de tots els que estan desperts i tornem a travessar rius i selves.

A Wewak m'hi he de quedar més temps del previst, perquè ja tinc tancats els vols a Moresby i a les Illes Solomon. M'hi trobo bé. Sempre hi ha algú que vol parlar amb mi i dono la mà unes cent vegades cada dia. Vaig al millor hotel, a veure si tenen WiFi. En tenen i es molt car pels no clients. Surt el gerent, xinès, i em pregunta a on estic, quan pago i em fa una oferta. 20% més car però amb WiFi, piscina i aire condicionat. Tot funciona. Al vespre no deixen anar gossos salvatges pel jardi del hotel per protegir dels indefinits enemics, ni et trobes de dia un casovar que s'ha escapat del aviari. Es l'ocell més gran en el país dels ocells, no vola i si el pobre s'assusta, te mala llet.

Canvio d'hotel i les dos últimes nits les passaré al "In Wewak", amb pocs clients, alguns blancs i locals amb cara i panxa de Big Man. Avui tinc WiFi, puc veure la BBC, però no puc comprar el diari local perquè l'avió no ha arribat. Demà marxo a Moresby i després a Honiara. Espero que el meu vol arribi.

Publicado con Blogsy