18 de maig 2016

Nova Guinea, la illa que el temps va oblidar vista des del Mount Wilhelm

És la segona illa més gran del món, després de la despoblada Groenlandia. La nostra espècie, els sapiens, hi va arribar fa més de 40.000 anys, el doble del temps que fa que vam arribar a Europa. Fa 9.000 anys, quan l'agricultura es va començar a desenvolupar en uns pocs llocs del món, Nova Guinea va ser un d'ells. La política els ha dividit en dos paisos. Papua New Guinea, PNG, al Est. Irian Jaya, una província d'Indonèsia, al oest.
Els papús es divideixen molt més. Només a PNG, 800 llengües que vol dir com a mínim 800 tribus subdividides en clans. Repartits en 4 grans espais. Les terres altes, amb valls a 2.000 metres. Les terres baixes, amb sortida al mar. Els grans rius que connecten els dos mons i dels que el Sepik és el més imponent. Les illes.
En els 50 anys anteriors al 1.930, fins a cinc paisos europeus se'n van atribuir la possessió per la seva presumpta superioritat cultural. Al 1.930 es va descobrir que les valls de les terres altes, entre cadenes muntanyoses de 4.000 m, estaven habitades per cultures neolítiques antiquíssimes que en lloc de deus veneraven als antecessors.
En el Primer Contacte entre els locals i els miners australians, els locals van creure que els blancs que veien per primera vegada, eren els seus antecessors. Venien de les muntanyes per les que els seus difunts van marxar després de morir.
Deu anys més tard, als 40s, aquelles cultures més avançades es van estar matant en aquelles terres amb una tècnica que els papús no entenien. Era una guerra a la que anomenaven la Segona Guerra Mundial al Pacífic. Els papús també eren molt violents, però feien servir llances i fletxes i després de pocs morts paraven les lluites tribals.
Altres categories de blancs, els antropòlegs, havien distingit entre polinesis, que navegaven molt bé, s'estenien per tot el mar, s'organitzaven en societats extenses i tenien costums personals molt suggerents.
Els melanesis, que eren els de Nova Guinea, no superaven l'estat de tribu, arreglaven tots els conflictes violentament, eren agressius i tenien rituals caníbals. En les primeres descripcions feien por.
Això encara es manté. Quasi no hi ha turisme i les categories d'occidentals més corrents son els professionals d'empreses mineres i els professionals de la evangelització. La capital, Port Moresby, és una de les ciutats més perilloses del món.
Els papús ara es moren per diabetis o malalties circulatòries. Massa sucre i massa sal per unes persones que fa una generació vivien en l'escassetat de les dos coses. Son descendents dels supervivents a aquella escassetat i per tant, son els que absorbeixen més aquests elements. Abans morien d'infeccions com la malària, la tuberculosi i la lepra. Ara viuen més anys, més obesos i la població creix molt.
El 80% encara treballen al camp, però la migració a les ciutats s'accelera. Moresby és una capital que ho és perquè al estar al sud de la illa no va ser ocupada pels japonesos, ni destruïda en els posteriors alliberaments. Te 800.000 habitants i cada dia en venen més. Creen "settlements" barriades que reprodueixen el modus de vida rural i la cultura territorial i tribal. El carrer és un espai inexistent, entre terrenys vallats i protegits per guardes armats.
Després de la mineria, la seguretat deu ser la segona activitat econòmica. Al cantó indonesi, quan es renegociava el contracte amb l'empresa que "protegia" la gran mina de Freeport, hi va haver uns assassinats. Sempre es van atribuir a l'empresa de seguretat per millorar la seva negociació.
La mineria és el que fa al país important. Està prevista una explotació de Gas Natural Liquat a les terres altes, que doblarà el PNB del país. No se massa que vol dir això pel ciutadà mig, però els riscos i tensions son evidents. El PNB és un indicador discutit. Es diu que si un senyor es casa amb la dona de fer feines, el PNB del país baixa, perquè el treball domèstic a la família no es compta.
Des de l'aeroport, vaig a una guesthouse de la Country Women Assotiation. Es una entitat que va fundar una anglesa per millorar la situació de les dones. Ara això ho fa el govern, amb les ajudes internacionals, i la CWA funciona com un hostal que fa donacions a associacions de minusvalies. Tothom insisteix en que un blanc no pot anar sol pel carrer, així que en Mac, un treballador de l'hostal, m'acompanya. Truca a un taxista i anem junts. Tots son emigrants de les terres altes, que mantenen relacions de col·laboració tribal.
No hi ha WiFi, i a tot el país és molt escàs. A l'aeroport però, he pogut comprar una targeta telefònica amb dades i veu a un preu molt raonable. La cobertura sembla que és bona. A on arribes tu, arriba la senyal, i a on no arribes tu no ho pots saber. La telefonia mòbil és una de les coses que han facilitat més el viatge modern.
El Museu Nacional està tancat. Van tancar per Nadal, ara estem a Maig, i no es sap quan obriran. En Mac ho vol arreglar i truca a un altre de les terres altes que treballa al Parlament. Hi anem i algú ens ho ensenyarà.
L'edifici és especial, recorda les cases comunals de les tribus papús dels rius. Avui no hi ha cap parlamentari, perquè s'ha mort un governador i tots han anat a l'enterrament, així que entrem fins la sala de plens. Hi ha 111 diputats. Com que el país te 800 llengües i una història de conflicte tribal, no s'entenen. Es reparteixen en 20 partits i per dos vegades les Nacions Unides han hagut d'intervenir per posar pau.
El país és independent des del 1975. Als anys 90, la illa de Bougainville es volía independitzar i en mig de molta violència, va expulsa als soldats de PNG. En els anys posteriors, el Primer Ministre va contractar mercenaris sudafricans per tornar a controlar la illa, va entrar en erupció un volcan que va cobrir de cendra la ciutat de Rabaoul, i la ONU va intervenir amb un acord que deixa el tema congelat fins a un llunyà referèndum.
El 2011 el primer president de PNG va marxar a un hospital fora del país, i s'hi va estar 5 mesos. Entre tant el Parlament escull a un altre com a President. En tornar el malalt, torna la guerra tribal. Ara els estudiants estan en una respectuosa vaga per un afer de corrupció en que estan enfrontats policies, jutges i president. El president paga anuncis de doble pagina als diaris en que de manera paternal amenaça als estudiants i els hi explica que quan ell estudiava, un cop es va ficar en una protesta, el van estovar i mai més s'hi va tornar a ficar. Ara és el President. La Reina segueix siguent la d'Anglaterra.
El Jardí Botànic és excepcional. No és la època de les orquídies, però tot tipus d'ocells, incloent l'au del paradís, cangurs arborícoles, equina, kakaburra, cassowaris. Marsupials, mamífers que posen ous. Molts animals que només existien al est de la línea Wallace, la linea entre illes indonèsies que el naturalista Alfred Wallace, amic de Darwin, va definir per explicar que les espècies als dos cantons de la línea no es van poder barrejar per no haver-hi hagut contacte entre illes en les èpoques de les successives glaciacions o moviment de plaques terrestres.
La sort de que no hi hagi més turistes, és que parles amb els locals. La CWA lloga una sala gran a la Revival Fellowship, una de les moltes sectes protestants locals. Em conviden a la cerimònia i és força entretinguda. Surt algú a explicar les seves coses, després canten i després surt el pastor i fa un discurs molt emotiu. Tot això m'ho imagino, perquè parlen en Tok Piyin i no entenc rés.
Les llengües Pidgin i Creoles han sigut la resposta a situacions de barreja de llengües i una llengua dominant. Per exemple en les plantacions d'esclaus del Carib. Algunes van evolucionar fins a convertir-se en llengües oficials, i la més exitosa ha sigut la de PNG. Alguna cosa entenc. Niugini, nom que utilitzen molt, descriu el país i és el nom de la principal companyia aèria local, vol dir New Guinea.
La Bepi també està a la guesthouse. És un altre highlander de Hagen, la segona ciutat del país. Viu amb el seu marit i dos fills a Goroka, la ciutat a on volaré demà. L'altre filla estudia a Sidney i ella ha vingut a arreglar el visat per anar-la a veure amb el seu marit. El seu marit ha estudiat a la universitat, polítiques socials, especialment igualtat de gènere. Ara treballa en aquest tema pel govern i la universitat. La Bepi col·labora amb la seva família en uns camps de cafè a Hagen.
La vista des del petit avió a hèlice a Goroka impressiona. Un enorme mar verd amb rius que el travessen. Fins a Goroka. El centre del poble és l'aeroport. Goroka és un gran poble que l'envolta, i les muntanyes envolten al poble. Estem a 1.500 m d'alçada i el clima és molt agradable. També ho és poder passejar pel carrer, de dia, sense la paranoia de Moresby.
El millor lloc per dormir és la Lutheran House. El més cèntric i barat. PNG és quasi tres vegades més car que les Filipines. El millor indicador és el transport públic urbà. Un trajecte a la ciutat en yipni costava 14 cèntims. A PNG un trajecte en PMV (Public Motor Vehicle) en costa 35.
En un taulell del aeroport reservo els bitllets de Madang a Wewak, i de Wewak a Moresby. PNG és un país que te molt poques carreteres. Les dos principals ciutats com exemple, no estan unides per carretera. No és greu perquè també té moltes illes, però fa al país molt depenent del barco i l'avió.
El museu McCarthy recull les col·leccions d'un dels primers rangers que van imposar la sobirania australiana. Destaquen restes de la Segona Guerra Mundial i algunes fotos de les expedicions de Jim Leahy, que van portar als anys 30 al Primer Contacte entre les poblacions de les terres altes i els blancs.
Passejant veig la seu de Oxfam. En Mick, l'encarregat, m'explica que els projectes més urgents son els de suport alimentari per la sequera causada per El Niño aquest any. Em diu que són uns 50 treballadors d'Oxfam en tot el país, amb 2 expatriats, i que quasi tota la financiació ve de Oxfam Austràlia i Nova Zelanda.
Els PMV cap a Kundawa, primera etapa del meu camí al Mount Wilhelm, surten del mercat. Es una immensa i desordenada explanada a on tothom compra i ven el que pot. No és prudent treure la càmara. El PMV ja està ple, som uns 20, però segueix una hora donant voltes pel mercat, carregant sacs d'arròs i més passatgers fins a ser 35.
La Highlands Highway és la ruta que connecta les ciutats de les terres altes i baixa fins al mar. És una pista asfaltada en menys del 50% del seu recorregut. Les vistes son espectaculars i aparentment al vespre és poc segura. Hi circulen grans camions que porten coses a les explotacions mineres, PMVs plens de persones i carga com la nou de betel, que només creix a prop del mar.
A Kundiawa m'hi trobo en John i el seu fill. Son amics del director d'Oxfam, que els ha avisat de la meva ruta. M'acompanyaran fins a Kegsugl per més confiança. L'hi he de pagar el bitllet i una propina. Definitivament la seguretat en front d'un enemic mai ben determinat és una gran industria. I passar-se negocis entre membres d'un mateix clan també.
Les tres hores fins a Kegsugl les faig al darrera d'una camioneta, amb totes les vistes a les muntanyes que ens envolten, i als barrancs que voregem. Les 3 hores de camí no estan asfaltades i parts de la ruta han quedat malmeses per caiguda d'algun pont o esllavissades. Amb passatges alternatius i baixades dels passatgers en el vehicles menys potents, arribem a Kegsugl, darrer poble de la pista, a 2.600 m d'alçada. El més perillós de qualsevol viatge és sempre els desplaçaments en cotxe.
El nivell intel·lectual de Kegsugl és alt. Hi ha una escola amb 800 alumnes per cobrir tots els pobles aïllats. També hi ha un antic camp d'aterratge, que ara es fa servir com hort. Els darrers que hi van aterrar van ser dos parapentistes que hi van venir des del Mt Wilhelm.
A la guesthouse hi trobo part d'un grup científic format per tres universitats, de PNG, Chèquia i Uk. Estudien efectes d'ocells, insectes i paràsits sobre els cultius a diferents alçades. Kegsugl és la seva estació més alta. Al sopar en Billy, de PNG, i investigador del grup, m'explica la situació a la part indonèsia de la illa. Comenta que la majoria dels liders locals esta exiliats o morts, i que la seva denúncia cada cop és més coneguda. El problema bàsic és la riquesa minera de la illa i les expropiacions forçades o desperfectes ecològics, fetes des del govern a Java, sense cap benefici pels locals.
Amb en Brian, l'únic occidental que he vist en els primers 5 dies a PNG, també parlem llargament. Estudia als ocells i segueix les obres de Jarret Diamond, també ornitòleg. Diamond és un savi, amb les seves obres més conegudes: "Armas, gérmenes y acero", "Colapso" o "Porqué el sexo es divertido". Viure entre Los Angeles i PNG dona una visió acurada de com diferents societats donen respostes a problemes similars.
Diamond respon també al perquè les societats que van desenvolupar l'agricultura a PNG fa 9.000 anys, no van créixer fins a ser imperis. Això és al que va passar a totes les altres, però l'agricultura de PNG està basada en tubercles i fruiters. No es poden emmagatzemar bé. Els altres focus de l'agricultura van tenir cereals com a principal collita. Això va permetre emmagatzemar i créixer com estructura política.
A Kegsugl no hi ha electricitat, només la que cadascú es pot generar amb un generador o plaques solars. La cobertura telefònica és irregular i l'aigua, tal com baixa de les muntanyes. En Brian està desconnectat i s'alegra quan li parlo de la victòria del Leicester o de l'elecció del nou alcalde de Londres, musulmà i laborista.
En Boni ha pujat moltes vegades al Mt Wihelm. Em cobrarà 50€ i pujarem en dos dies, dormint a una cabana a un llac a mig camí. Comprem cassava, arròs, patates dolces i una llauna de tonyina i comencem a caminar. Té tres fills, i el nen no parla bé. Cada setmana el porta al hospital que està a varies hores en PMV. La metge li diu que li netegi les mucositats de l'orella. Li parlo de l'importància de diagnosticar una pèrdua d'audició i del meu coneixement del tema. Potser jo li estic fent de guia. A Goroka hi ha una escola de nens sords portada per una ordre religiosa.
Selva i camí enfangat i ben marcat fins al llac a 3.500m Trobem tres nois de Mount Hagen que també volen pujar. Dos estudiants de secundaria i un de medicina becat a la Xina. Per no pagar, no tenien la clau de la cabana, però amb la pluja hi acabem dormint tots cinc i compartint sopar. Cassava, sweet potato, arròs i una llauna.
En Boni parla Kuma, un dels 800 llenguatges del país. És de la tribu Wandike i amb els nois s'entén en Tok Pisin. M'explica que un porc petit val 80€, un porc gran fins a 800€ i per la mort d'una persona per accident de cotxe s'han de pagar entre 2.000 i 4.000€ en compensació. La modernitat arriba i si una assegurança després ho paga, aquests diners s'han de tornar.
Els diners que ha de pagar la família de la filla que es casa, ara son proporcionals al nivell d'estudis que té. Cal compensar als pares pel cost de l'educació que ha rebut.
Sortim del llac a les 3 del matí. Dos dels nois abandonen 2 hores més tard. Seguim en Boni, en KobiiKale i jo i a les 7:30 arribem al punt més alt d'Oceania. En el camí hem vist el munt de pedres sota el que van enterrar a un muntanyenc, una placa per un altre perdut i mai trobat, i restes d'un avió americà de la Segona Guerra Mundial. Acaba de sortir el sol, el dia és clar i la temperatura supera els 0°. La pujada és llarga, molt maca, amb moltes pujades i baixades i una petita trepada final per roca. Estem a 4.505 m
Baixem ràpid, ens trobem amb els altres joves al llac, cuinem el que ens queda i seguim baixant entre la pluja i el fang. Quasi 12 hores de jornada fins a Kegsugl.
El diari explica que les tribus Amari i Atzera han tingut un enfrontament degut al alcohol i la falta de respecte a la llei. Han mort 10 Amari. El govern regional pagarà a cada família 1.500€, un porc i un sac de 20 Kg d'arròs com a part d'un pacte per deturar el conflicte. La policia buscarà qui són els responsables.
A Goroka torno a la Lutheran Guesthouse, i trobo al primer motxil.ler occidental en una setmana. L'Urs és suïs, mestre d'educació especial. Ha deixat la feina temporalment i fa nou mesos va començar viatge en moto. Va recorrer la cadena d'illes del sud d'Indonèsia fins a Timor i allà va embarcar la moto cap Austràlia. A La illa de Nova Guinea no hi ha prou carreteres com per anar en moto. Ve del cantó indonesi i amb les informacions que li he donat, l'he convençut per anar al Mt Wilhelm.
Junts anem a prendre una cervesa al Goroka Bowling Club, un prat en que fem nous amics i ens expliquen el joc de Bowling practicat al Pacífic. El mestre que ens ho ensenya fins que la pluja fa que ens amaguem, Matías, és un mestre jubilat que al independitzar-se PNG va optar a plaça de magistrat fins a la jubilació. Potser és una bona idea que els jutges siguin mestres en lloc d'advocats. Allarguem la conversa amb ell i dos socis més del Club fins que un nou tall d'electricitat fa que ens despedim. El Club el va iniciar un neozenlandés a Goroka. Fins i tot va portar llavors d'herba adequada per al camp de joc.
A PNG tothom te un cert nivell d'anglès, costa adaptar-te a la fonètica, per exemple el país es pronuncia Papa Nigini, però si acceptés que aqui l'anglés bó és el seu, i si algú ha d'acceptar les seves limitacions soc jo per no entendre alguna cosa, tot va bé.
Això fa que mai estiguis sol. Sempre hi ha algú que vol parlar amb tu i donar-te la mà. En la cultura local, tens un lligam amb els que parlen la teva llengua. Vol dir que son de la teva tribu. El més segur és sempre saludar a la persona amb qui et creues, parlar amb qui es dirigeix a tu i saludar als veïns de PMV. Primer ho fas per interés, per obtenir una informació o per prevenir un conflicte. Després descobreixes en l'altre a una persona estupenda.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada