S'acaben els dies a PNG. Estic a Wewak, prou del riu Sepik, al millor hotel perquè el gerent, un filipí, em va fer una bona oferta. Soldats australians i noies que treballen per Save the Children. Els soldats potser tenen que veure amb el conflicte a la propera illa Manus. Austràlia paga a PNG perquè li guardi refugiats. El mateix que fa Europa amb Turquia. El Tribunal Suprem d'Austràlia ho ha declarat il·legal.
Els occidentals que viuen a les Illes Solomon son expatriats. Els pakistanesos que estan a Manus son refugiats. És el mateix però no ho és. Per això hi ha llenguatge, per crear paraules diferents per coses que semblen iguals.
Per sopar, kina, que és el nom genèric del marisc de closca. Les closques és feien servir com moneda i la divisa de PNG és diu Kina. També sago, fet del cor d'una palmera, i herbes del riu bullides. El mateix que és menja a qualsevol poble del riu Sepik, però cuinat amb recursos.
Els estudiants demanen la dimissió del President per diferents motius. El President ha ordenat l'avançament de les vacances dos setmanes i el tancament dels dormitoris d'estudiants a les universitats. Dos dies perquè tots marxin als seus pobles. A veure com estarà Port Moresby. Tots coincideixen a criticar a Indonèsia per la situació de West Papua. Onze milions de melanesis en un país de 250 milions de persones. Viuen en un territori que te les principals riqueses mineres. Ho tenen negre, però tenen un historial de mala llet que no fa ser optimista.
Vaig a Moresby en un vol de matinada i el riu Sepik es veu impressionant. Junt amb missioners, ONGs, soldats i miners. Als PMV sempre he sigut l'únic blanc. Ja a la capital, tot està tranquil. Sembla que no es tancarà l'universitat. Agafo tres taxis en el dia i tots els taxistes son dels Highlands. Com que vinc d'allà i els hi faig les preguntes que els hi agraden, m'expliquen coses. En Peter ho te molt clar, es de Mount Hagen i sap quina tribu és la dels seus enemics. Va participar en una lluita entre les dos tribus en la que en van morir 7 dels seus enemics i 5 de la seva tribu. El seu pare havia mort feia anys en un altre lluita tribal. La llegenda de la seva tribu comença amb 4 vells, dels quals 3 van ser morts pels enemics. El que va sobreviure els va refundar. Ara en Peter viu aqui, però te el cap allà. Una migració tant gran a la capital fa néixer nous conflictes.
A la guesthouse hi trobo dos catalans de la meva edat. També sobrevivents de la reestructuració econòmica que viuen les oportunitats personals que se'ls hi han obert. Viuen amb la mateixa angoixa que els meus primers dies a PNG. Es van conèixer pels missatges d'Altaïr i els hi anirà bé.
Propera etapa, Solomon Islands. Dos hores i mitja de vol a l'est fins a Honiara, la capital a la illa de Guadalcanal.
El meu heroi és Corto Maltés. Al seu cantó Superman o Batman no són rés. Un extraterrestre i un banquer d'inversions. Potser Hans Solo. Corto és la creació del dibuixant Hugo Pratt i és un mariner, fill d'una gitana de Gibraltar i un mariner de Cornwall, que viu al món convuls de la Primera Guerra Mundial.
La Balada del Mar Salado és la seva primera aventura. Disfruteu-la. Corto forma part de l'organització pirata d'un misteriós "Monje". Assalten carguers anglesos per vendre el carbó als alemanys, en front de la imminent Gran Guerra. Japó, una nova potencia colonial que voldrà fer fora als europeus dels mars d'Asia, treu el cap. Melanesis, polinesis i les grans families australianes que sempre guanyaran. Els pirates, seran herois o proscrits segons qui guanyi. Corto somia amb marxar amb Pandora a Manila, "La perla del Pacífic". New Guinea, riu Sepik, Solomon Islands, Austràlia, són l'escenari de la obra. La base dels pirates és la illa Escondida. A l'edició que tinc de la Balada, Umberto Eco s'entreté a deduir la localització exacta de la misteriosa illa.
Corto Maltés va fer fa 100 anys tots els viatges que després he volgut repetir, però la Balada del Mar Salado anticipa el que es repetir 30 anys més tard. Japó va voler substituir als colonialistes europeus a Asia i al Pacífic, i després de neutralitzar la flota nordamericana a Pearl Harbour, en poques setmanes va ocupar les colònies dels USA, Anglaterra, França i Holanda. La reacció va venir quasi en temps de pròrroga. Al Mar del Coral, a l'est de PNG, la reconstruïda flota USA va aturar l'expansió marítima. La política de "Primer Europa" es va revisar, i amb l'excusa de la construcció d'un aeroport per part del Japó a la illa més gran de les Solomon, Guadalcanal, es va iniciar la primera intervenció terrestre dels USA a la Segona Guerra. Sis mesos després, desenes de milers de morts i 67 vaixells enfonsats, els japonesos es van retirar de Guadalcanal. Un jove oficial que es deia John Kennedy va sobreviure a l'enfonsament de la seva patrullera. En una illa deserta, va escriure un missatge en una closca de coco. Uns indígenes els van portar als americans i els van poder rescatar. Els va convidar a la seva presa de possessió com a President, però no es van atrevir a volar.
Es va discutir l'utilitat de la carnisseria. Els USA amb la seva eficiència industrial van aconseguir majoria armamentista i després la bomba atòmica. Les accions posteriors van consistir en arrasar les ciutats objectiu. Rabaul, Manila, Tokio, fins a Hiroshima i la rendició del Japó.
Arribo a Honiara, la capital d'un país de 900 illes repartides en un arc de 1.600 km i a on es parlen 70 idiomes. S'entenen en pisin i tots parlen anglès. Arribo a l'aeroport Henderson, la causa de la campanya de Guadalcanal. M'instal·lo a la Guesthouse de l'església de Melanèsia, anglicana. És la més barata i costa el triple que el seu equivalen a les Filipines. A l'aeroport m'han requisat els regals comprats a PNG. Han de passar quarantena i fumigació. Pago el que toca i demano certificat per no tenir el mateix problema a Brisbane. Espero poder recuperar-ho abans de marxar.
És possible fer immersions a alguns vaixells de guerra enfonsats. Les restes del Hirokawa Maru estan entre 3 i 55 metres de fondària. Baixem fins a 28 metres. Es veuen els forats dels projectils que el van tocar. Nadem entre torres de la coberta, amb mar obert per sobre. El coral ha colonitzat la part propera a la superfície amb formes psicodèliques. A les parts profundes no s'hi ha extés tant.
Hi hem anat nadant des de la platja, per un pas entre roques. Quan volem anar al Kinugawa Maru, que sobresurt de l'aigua, el mar està picat i tornem al primer. Després de l'obligatori descans, fem una segona immersió. Hi ha desenes de vaixells dels dos bàndols, però la majoria estan a profunditats massa grans.
El propietari del centre d'immersió és un australià. Al grup hi ha una noia de Fiji, d'origen indi. Els indis són el 50% de la població de Fiji, organitzats i comercials. L'altre 50% és melanesi, que controla la terra, el govern i l'exèrcit. Un altre país inestable al Pacífic del Sud.
La noia està casada amb un grec que treballa per la Unió Europea a Solomon. Hi ha també un anglès, professor d'història. Amb la seva dona treballen de professors a escoles internacionals de països interessants. Diu que Anglaterra no ho és. L'anterior va ser Perú. El sou és bo, però el país és car. El lloguer del seu pis és 2.300$/mes. El meu divemaster és de les Solomon, Alwin, i és molt bo.
A la guesthouse hi ha dos senyores australianes. Fan xerrades a l'església per a senyores de Solomon. Una fa lectures bíbliques i l'altre parla del paper de les dones. Estan jubilades i les senyores de Solomon que les escolten no tenen feina. Així totes estan contentes, ocupades i amigues.
També hi ha en Robert, que és de les illes Occidentals. Veiem junts una part del partit en que Solomon guanya a Vanuatu 1-0 en la Copa Oceania. Inspecciona escoles i ha sigut molts anys delegat de Solomon a la FIFA. Ha saludat en Messi, ha votat per en Blatter 3 vegades i segurament per Qatar com a seu del Mundial. Molts viatges i tots pagats per la FIFA. Deu ser el càrrec més buscat de Solomon.
Al Cruz Yacht Club hi ha els expatriats. Entre cerveses es troba una variada fauna de personatges, perquè les coses a Solomon pengen d'un fil. M'ho explica l'encarregat del Museu local. Les illes Solomon tenen aquest nom perquè les va descobrir un espanyol al segle XVI. Va trobar una pepita d'or en un riu i va dir que allà hi havia les mines del Rei Salomon. Un de l'expedició era de Guadalcanal, un poble de Sevilla, i li va donar aquest nom a la illa. Son independents des del 1978, però una guerra civil, amb centenars de morts, entre els emigrants de la segona illa, Malaita, i els de Honiara, i una posterior anarquia generalitzada, van forçar una intervenció de la RAMSI, Regional Assistance Mission to Solomon Islands, una força policial liderada per Austràlia i amb soldats d'altres illes del Pacífic. En van venir 2.000, encara n'hi ha 200 i ara sembla tot tranquil.
Durant la Guerra del Pacífic no estava tranquil. Ho recorden memorials fets per EEUU i Japó. El dels USA descriu en detall gravat en pedra totes les operacions terrestres, marítimes i aèries. També detalls dels 67 vaixells enfonsats.
Les històries de Melanèsia diuen que van venir humans cap el 40.000 aC, uns dels primers poblaments fora d'Africa. Després pobles malais cap el 2.000 aC. Espanyols que van morir de malaria o van tornar al Perú el segles XVI. I ja entrem al segle XIX amb el capità Cook. De fet van passar moltes més coses quan els europeus no hi érem. A les illes del nordest de PNG i a les Solomon s'han trobat restes de ceràmica. Les dades creuades amb les obtingudes de la lingüística i genètica permeten parlar de la cultura Lapita.
La linea Wallace separa les illes que mai van estar connectades al llarg de les successives glaciacions i canvis de nivell del mar. Les espècies terrestres no van travessar aquesta línea i amb els mil·lennis es van anar diferenciant. Només una espècia la va travessar. Els humans.
Tan lluny com el 40.000 aC, alguns antecessors nostres ja van inventar tècniques per navegar a illes visibles. New Guinea i Austràlia estaven connectades, però les illes del nordest de PNG i les Solomon feien una cadena en que es podia anar d'una illa a la següent sense deixar de veure costa. Aquests pobles papús, en successives migracions, van desenvolupar l'agricultura, van comerciar amb pedres i van començar a domesticar animals. Primer el cangur arborícola i en algun moment el porc.
Cap al 2.000 aC van aparèixer des del sudest d'Asia, el pobles que anomenem Lapita. Es van establir a les costes de les illes i a una velocitat sorprenent, es creu que dos generacions per cada nova illa, van arribar fins a Fiji, Samoa i Tonga. Eren ja unes illes a les que no havien arribat poblacions papús i que estan a distàncies no visibles. Les seves llegendes tenen com heroi al germà petit, i podria ser que el sistema d'herència els empenyés a buscar noves terres.
Els hereus dels pobles Lapita, anys més tard, van ser els polinesis que var arribar als despoblats límits de Hawai, Pasqua i New Zealand. Les poblacions Lapita es van barrejar amb els papús de les terres baixes. La platja no era només mercat i lloc d'experimentar tècniques de navegació, i segur que aquesta relació no va ser fàcil.
Mentre passava això, a la mateixa època i en un mar molt més petit, els navegants grecs lluitaven amb els troians domadors de cavalls. Ulisses feia un viatge força més curt. La desgràcia per nosaltres és que els Lapita no tenien un Homer que expliqués les seves Ilíades i Odisees.
Sis dies a Solomon son poc temps. Intento anar a Malaita, una illa al Est, però hi ha vaixell cada dos dies i no em va bé. Per anar a les illes i atolons del Oest cal avió. Decideixo anar a Savo, visible desde Guadalcanal. Al canal entre les dos illes se li deia "Iron bottom sound", perquè la majoria de les sis batalles navals de la campanya van ser allà.
Savo és un paradís que recomano a tothom. S'hi va en 30 minuts de vehicle i 40 minuts de "Banana boat", quan el mar ho permet. Un únic lodge amb instal·lacions molt justes i gent encantadora. Sense electricitat, però amb generador al vespre. Sense cobertura de mòbil, excepte l'altre punta de la illa perquè està més a prop de Guadalcanal.
Des de la platja es neda fins als corals que es poden veure amb snorkel. Savo és una illa volcànica no activa amb nombroses surgents d'aigua i vapors sulfurosos. A 10 minuts en canoa hi ha un poblat amb sorra de platja molt calenta. Els megapodes, ocells semblants al gall d'indi i de la família dels grans ocells exterminats de les illes del Pacífic, hi van a enterrar els seus ous per incubar-los amb la temperatura. Els enterren a un metre de fondària. Els locals respecten molt als ocells, però no als ous. Els treuen per vendre'ls a l'equivalent a 1€ al mercat de Honiara. L'ou de gallina es ven a 30 cèntims. Ho comento amb els del poblat i són conscients que la població d'ocells decau per manca de cries, però ningú vol canviar.
Les tribus son molt territorials. Per entrar al camp dels megapodes he hagut de pagar al poblat 5€. Per arribar a la canoa per anar a Savo, un grup havia tirat un arbre i demanava a cada cotxe 2€ per deixar passar.
L'ascensió al volcà central de la illa és fabulosa. Es remunta un riu, cada cop més dret, fins que l'aigua literalment bull. El vapor, l'olor de sofre i la dificultat augmenten. Quan estic a punt de preguntar a en Raimon, el noi local que em fa de guia, si és prudent seguir, perquè es fa difícil respirar, sortim de la garganta per la que pugem, l'espai s'obre i les parets son més grogues. És el cràter per on surt l'aigua bullint i el vapor sulfurós. Diu que apropar-se més ja és perillós. En Raimon ha pujat descalç. A mi, l'aigua que ha empapat les sabatilles em cremava els peus.
Tornem a la platja a esperar la canoa que ens ha de portar al lodge. Hi ha cobertura de mòbil. Com a l'època dels papús, depen de la distancia a l'altre illa i de la direcció del vent.
Al lodge sóc l'únic occidental. L'altre client és en Roy, un melanesi de 70 anys. M'explica que és australià de Cairns. El seu avi va ser raptat com esclau per treballar a les plantacions de canya de sucre. Uns negrers als que anomenaven "Blackbirds" raptaven i enganyaven, sovint fent-se passar per missioners, per portar melanesis als camps del nord d'Austràlia i Fiji. Quan les lleis van canviar, els seu avi no va tornar, va rebre educació com pagès i mai va arribar a parlar anglès. En Roy, el meu amic, és ciutadà australià i ve cada any a veure els parents de Savo que viuen en un poblat proper. Ara espera als seus dos fills. Un no ha estat mai a Savo. Era jugador professional del Manchester United i no va tenir temps.
A la canoa que em porta a Guadalcanal soc l'únic occidental, però aqui s'aprofita tot. Portem a unes nenes del poblat veí a la seva escola, unes quantes platges cap al sud de la illa i recollim a uns altres que van al mercat de Honiara.
La canoa em deixa a una platja de Guadalcanal, a 20 km de la capital. En el minibus que m'hi porta no tinc sort. Qui s'asseu al meu cantó ja porta moltes cerveses a les 9 del matí. No para d'explicar-me coses incoherents i m'esforço a controlar-lo sense conflicte. Des que el RAMSI va requisar les armes de la guerra civil tribal, la majoria de delictes i violències comencen per l'alcohol. La cosa es complica quan comença a sortir fum i flames de sota una cadira. Portem dos bombones de gas i tots els passatgers salten del vehicle. Jo no puc perquè em bloqueja el borratxo que en lloc de sortir, em vol explicar que hi ha fum i foc. Després d'apagar les flames en veiem la causa. El conductor havia connectat malament uns cables mal pelats a la bateria per fer anar un aparell de música. Una de les moltes espurnes va cremar uns draps que tapaven la bateria. Després d'arrencar els cables i comprovar que la bateria funcionava, vam poder seguir.
Primer dia en tot el viatge de pluja complerta. L'aprofito per anar al museu, mercat, confirmar el vol de tornada i assegurar que els meus regals han sigut fumigats i passat la quarantena. A la guesthouse anglicana hi ha l'arquebisbe de Melanèsia, un Congrés de dones locals i aquest vespre juguen Solomon i Fiji a la Copa Oceania.
Mataniko Falls i massa guerres. A una hora caminant des de Honiara arribo a Lelei, el darrer poble de la vall del riu Mataniko. La pista és de sorra i estem a l'ombra del Mount Austen, el principal punt de resistència japonesa en la part final de la campanya de Guadalcanal. Busco un guia local que em porti fins a les cascades a on neix el riu i trobo en Patrik. Avui havia de tallar un arbre per un del poble que es fa una casa, però la tarifa de 20€ per acompanyar-me li convé.
El camí puja per zones netejades de bosc, cremades i convertides en horts en que s'alternen pinya i cassava. Tothom podria agafar un tros de bosc i convertir-lo en un cultiu. Quan la terra deixi de ser productiva, tant sols cal netejar i cremar un altre tros. Així va començar l'agricultura a Melanèsia fa 9.000 anys. El problema és que cada tribu veu el seu territori com una cosa sagrada. Als 80s van venir emigrants de l'illa de Malaita i la lluita amb els Gwaita de Guadalcanal es veia inevitable. Primer el germà de'n Patrik i després la mare, el cunyat i la germana van morir en el seu poblat a mans dels que ell en diu "Malaita people". La mare era Gwaita, però el pare venia de Savo. Quan les "tensions" van esclatar i els morts van ser centenars, va intervenir la RAMSI i va incautar armes, però en Patrik diu que les morts eren sempre amb ganivet i matxet.
En Patrik ha guiat fins a les cascades a soldats del RAMSI, però els seus clients més importants són equips americans i japonesos que van a desenterrar ossos de morts a la guerra. Una vegada van desenterrar els ossos de 27 japonesos. Trobem una bala de fusell japonés que m'emporto de record. Els enfrontaments en aquesta zona van ser els més durs en la campanya de terra. Ho explica molt bé la pel·lícula "La delgada línea roja".
El camí es torna selva i cal seguir agafat a arbres i lianes per no relliscar. Les cascades del naixement del riu són un lloc màgic, envoltat de parets, coves i selva. M'explica que les coves al mig de la paret estan habitades per uns gegants voladors. Ell no els ha vist mai, però els vells de la seva tribu ho saben.
En Patrik s'ha excusat amb l'amic per no tallar l'arbre. Potser ho farà demà. Els únics que tenen un sou i compleixen un horari són els qui treballen pel govern i potser bancs i companyies de telefonia. Els xinesos s'ocupen de que hi hagi coses per comprar i els indis tenen llocs per menjar. Els occidentals aporten institucions difícils d'explicar, com esglésies, ONGs, centres de desenvolupament o de mediació. La resta treballen l'hort, venen els productes al mercat o es fan cases amb els materials del bosc. Això és així als pobles de les terres altes, dels rius i de les illes, encara que tenen formes de vida molt diferents.
Al Hotel Honiara, el millor de les illes, recorden que formen part de la Commonwealth amb fotos del Jubilee de la Reina d'Anglaterra o de l'estada dels Ducs de Cambridge, Wilhelm i Kate, en el seu viatge de bodes. Demà vol a Brisbane i últims dies del viatge.
Publicado con Blogsy
