A Pokhara per la vall més profonda del món i despedida del Nepal.

Al Baix Mustang el riu Kali Gandaki està a poc més de 1000 metres, encaixonat entre els cims de l'Annapurna i el Dhaulagiri, de més de 8000 metres i que disten entre si poc més de 30 km. És una de les valls que opten al discutit títol de més profunda i vertiginosa del món. Al cap de la vall, Muktinath, el final de la nostra caminada, és un destí de pelegrinatge hindú.

A l'octubre es celebra Dasain, la victòria de la deessa Durga sobre les forces del mal. Després es celebra Diwali, la festa de les llums i els colors. Tot el mes les escoles tanquen i Muktinath és un destí molt popular de famílies, grups escolars i tots els joves que tenen una moto. Els muntanyencs som minoria. Dediquem un dia a recorrer els pobles del Mustang en que encara no cal pagar el permís especial per entrar-hi. Més de 500$ per 10 dies i la obligació d'anar amb grup i guia. La proximitat al Tibet, la fragilitat del mode de vida local i la oportunitat de fer un bon negoci ho justifiquen.

Chhyongkhar és un poble tibetà amb un monestir de monges. Jhong, el següent, té un monestir budista tibetà amb 9 monjos de la secta dels barrets vermells, sense cap foto del Dalai Lama. El budisme tibetà te 5 grans sectes i els Garupa, els barrets grocs, a la que pertany el Dalai Lama, no s'avenen amb els barrets vermells. La caminada és impressionant. En el límit de la vegetació. Per sobre del camí només hi ha pedres i terra fins a les primeres neus. Per sota, els primers arbres i brins d'herba donen pas a alguns horts ressecs.

A Muktinah hi ha un gran espai plurireligiós en que conviuen stupes i gompas budistes amb un temple hinduista dedicat a Vishnu. Inclou dos piscines i un trajecte de 100 fonts en que els pelegrins, homes i dones barrejats es remullen. Seguint la moda de llençar als arbres sabates velles que queden penjades a les branques, llencen calces, calçotets i sostens que decoren tots els arbres propers davant de la sorpresa de Vishnu i amb la desaprovació del veí Buda.

Després de purificar-se amb l'aigua, remullar-se i perdre part de la roba a 3800 metres d'alçada, els fidels porten les seves ofrenes, la "puja", un cistell amb flors i fuites, al recinte en que hi ha l'imatge del Deu. Els nois que han fet la ruta amb les seves motos, en presumeixen entre sadhus i pelegrins que pugen al santuari a peu o en un burro llogat. Les peregrinacions hindús sempre són una festa.
A Muktinath retrobem i ens acomiadem dels amics que hem fet a la ruta. Dels que venen del llac de Tilicho i dels que van al Alt Mustang. La Sara i en João aniran al Camp Base del Everest i els hi deixem la nostra guia. Ens la tornaran a Cadiz, Oporto o Barcelona.

Comencem a baixar la vall fins a Pokhara. 5 minibusos 4x4 en dos dies. Tenim sort perquè amb tants peregrins no hi havia lloc. Jomson, Tatopani, Beni. Tres canvis de roda i un canvi de bus per motius que no van voler explicar als estrangers. Tenia que veure amb una discussió sobre tarifes, excés de passatgers i imminent control de la policia, però els nepalís amb qui conversàvem en anglès, de sobte van perdre l'idioma per no explicar-ho.

El camí de terra, amb moltes caigudes de roca i barrancs de por fins a un riu sempre blanc per l'escuma. En els pitjors moments, dos furgos quedaven enfrontades i les discussions i col·laboracions s'eternitzaven mentre les motos intentaven passar. Els deus locals ens van protegir a tots i per sort no va ploure. Al parar sempre es podia menjar un plat local de Dal Bhat, arrós i llenties, per 1€.

Pokhara sembla el paradís. Al voltant del llac, a Lakeside, hi ha turistes d'arreu i es pot menjar plats de tot el món. És la segona ciutat del país i no va patir els efectes del terratrèmol del 2015. És també la capital del turisme d'aventura i té totes les opcions. Em decideixo pel parapent en tàndem. Faig un salt de 40 minuts des de Sarangkot, 600 metres més alt que Pokhara amb aterratge al llac. Els núvols deixen veure poc el massís de l'Annapurna, però la vista es meravellosa. El pilot m'explica que la llicència per volar requereix de 15 dies de pràctica i que per portar una persona en tàndem cal acreditar 3 anys d'experiència. La falta de pràctica, les ulleres progressives, fer fotos amb la meva càmera en vol i els sotracs de les tèrmiques van fer que arribés a terra molt marejat.

Altres atractius de la ciutat són una Stupa construïda per una associació japonesa que construeix Stupes per la pau del món. Un Museu Internacional de la Muntanya, en que de manera poc ordenada s'intueix l'evolució dels materials utilitzats en les ascensions i el mode de vida dels pobles de muntanya. Per poder practicar-ho, en sortir hi ha una reproducció en petit del Makalu que tots els joves, i jo també, intenten pujar.

Al diari Himalayan Times informen d'una lesió d'Iniesta, de que el turisme baixarà a España després d'un any record, i de que han detingut a un terrorista del Exèrcit Islàmic amb samarreta del Barça. També de que el canvi climàtic fa caure la collita de pomes al Baix Mustang, però la farà pujar al Alt.

Bus a Kathmandu. 7 hores per fer 200 km en la carretera que uneix les dos ciutats més grans del país. Grans vistes sobre l'Himalaia i pujada fins a la capital. La vall de Kathmandu és un antic llac que va quedar sense sortida pel plegament de terres que va originar l'Himalaia. Es va assecar fa uns 10.000 anys, però la naturalesa no rocosa del seu sol va fer que els efectes del terratrèmol fossin molt pitjors que a altres parts del país.

Recupero el meu passaport amb el China Group Visa. Per anar al Tibet necessito un permís que ha de tramitar una agència xinesa, però per anar a Xina des de Tibet, necessito un visat que només fa l'ambaixada xinesa a Kathmandu, amb invitació d'una agencia xinesa. Vaig haver de deixar el meu passaport a algú que no coneixia amb l'esperança de que em tramités el visat mentre estava al trekking. Per sort tot ha funcionat i torno a tenir passaport i un doble visat que hauré d'entregar al entrar al Tibet i a la frontera del Kazakstan.

Compres d'excel·lent material de muntanya a un terç del seu preu a Barcelona. Quasi tot al Nepal s'importa des de la India, encara que molt estigui fabricat a la Xina. El litre de gasolina costa 1$. La Xina vol millorar les rutes des del Tibet, però amb l'experiència de la ruta del Mustang, no serà fácil. El transport més segur encara és un yak o una mula.

Darrers dies per visitar els monuments propers. Alguns força afectats pel terratrèmol. Swayambhunath, el temple dels micos. Immensa Stupa amb temples budistes i alguns d'hindús en total armonia. Les muntanyes ens contemplen per sobre la ciutat caòtica. Patan i la seva monumental plaça Durban. La majoria dels temples i palaus han aguantat però necessiten reparació. Tot el país necessita bon manteniment o els edificis cauran sense que calgui que la terra es mogui.

Més temples hindús i més ambient de festa. Al Nepal es venera especialment a Shiva en alguna de les seves encarnacions. L'imatge més sagrada és sexual, el "lingam" de Shiva i el "yoni" de la seva parella Parvati.

Exposició fotogràfica distribuïda per la ciutat. Els sponsors són tots els paisos actius al Nepal. El paper d'España es redueix a una fotògrafa que ha fet una serie de dones nepalís que trenquen motllos en la vida professional. Una altra jove molt preparada que ha trobat el seu lloc a l'emigració.

La serie fotogràfica sobre els dalit, els intocables, i sobre els efectes de la guerra civil impressiona. La injustícia social, la quasi esclavitud del treballador del camp quedava amagada i tolerada pel sistema de castes. Sempre hi ha algú per sota, fins als intocables, els dalits, que ja no tenen a ningú més. Avui els assassinats de dalits es donen quan s'atreveixen a trencar la barrera de castes en els matrimonis. Les castes són un còdig sexual i de poder.

Les reflexions a les fotografies sobre la guerra civil que va seguir a la insurgencia maoista son honestes, amb explicacions dels crims i causes de les dues parts. Ara el Nepal és un país en pau. Diu molt en favor dels antics enemics que hagin arribat a aquest punt. Ara cal que puguin resoldre les causes que van causar tant dolor i treure el país del seu retard.

Pashupatinath es el principal temple hinduista del Nepal. La cremació al cantó del riu Bagmati és el somni de tots els nepalís que s'ho puguin pagar. Fins al 2001 els dalit, intocables, tenien prohibida la entrada al recinte i la cremació sempre ha sigut un procés car. Al Mustang els sistemes de fer desaparèixer els cadàvers i retornar-los al cicle de reencarnacions eren quatre. Terra, aire, aigua i foc. En un cas el cos s'enterrava trencat perquè no hi entrés cap dimoni. En un altre es quartejava i deixava que els voltors el mengessin. En l'altre els trossos es tiraven al riu. Per fi, el foc estava reservat als grans lamas per l'escassetat de llenya.

Al temple hi conviuen sadhus, santons que a vegades semblen estàtues humanes de les Rambles demanant diners, vaques i cabres per ser sacrificades. Quan arriba un mort, el seu cos es posa al cantó del riu. La filera de familiars i coneguts li tiren unes gotes d'aigua i entre plors, es porta el cos a una pira a on crema fins que les cendres van al riu.
La darrera visita és al Palau Reial. La dinastia regnant el va construir entrat el segle XX amb una opulència i dimensions vergonyoses per un país pobre com Nepal. El lloc més visitat son les sales en que el príncep va matar a 10 membres de la família reial. Encara es veuen les marques de bala a les parets. Dos anys més tard, el Rei que el va succeir va rebre l'ordre d'abandonar el Palau en 15 dies. Després el Primer Ministre elegit, Pachandra, anterior lider de la guerrilla maoista, el va obrir a tothom com museu.

Demà cap a Lhasa. La Conxita torna a Barcelona i jo segueixo viatge. Sis setmanes per Tibet, Oest de la Xina i 4 paisos d'Àsia Central. Fa dos anys a la Xina, el Great Firewall amb que el govern protegeix al país de l'exterior, em permetia enviar escrits al blog, però no consultar-ho. Tampoc es podia accedir a Facebook sense un VPN que simulés que l'adreça de connexió Internet era externa a la Xina. Veuré com està ara. De moment, toca canviar el Namaste per Tashi Delek i aviat per Ni Hao.
El Nepal és un país que es fa estimar i és únic al món. No us el perdeu.

Publicado con Blogsy

Annapurna Circuit. Himalaia de les valls de Manang al Mustang.

Annapurna va ser el primer cim de més de 8.000 metres a ser escalat. Una expedició francesa el 1950. Avui és un cim sense expedicions comercials amb rutes equipades. En el ranking de morts en proporció als èxits, és el 8.000 més mortífer del món. La ruta pel nord és massa perillosa, la del Sud massa difícil, la de l'oest massa perillosa i difícil. A l'est hi ha una llarga cadena de muntanyes imponents de més de 7.000 metres.

Els camins que permeten donar la volta a aquest temible massís, són fàcils. Travessen valls amb poblats de cultures tibetanes, que viuen fins als 4.000 metres d'alçada cultivant pomes, patates, algunes llegums i aprofitant la llet i el pel dels yaks. Fins fa pocs anys aquests camins servien pel comerç de sal del Tibet, canviada per arrós i cereals de les terres baixes. Això va permetre a les valls de Mustang, Manang o Dolpo mantenir la seva independència. Ara el Mustang recupera el comerç amb la Xina i limita el turisme i per la vall de Manang caminen centenars d'excursionistes dirigint-se a l'immens coll de Thorung-La, amb 5.420 metres i un dels més alts del món. El trekking permet recorrer amb facilitat la vall de Manang i baixar pel Baix Mustang i les profundes gorges del Khala Gandaki.
El circuit de l'Annapurna és potser el gran trekking de l'Àsia, com el Camino del Inca, el Kilimanjaro o el Camino de Santiago ho són a Amèrica, Africa i Europa.

Els gegants Manaslu, Annapurna i Dhaulagiri recorden que camins fàcils no exclouen perill. Al 2014 van morir 44 excursionistes al coll del Thorung-La. El temps va canviar de sobte, la neu va caure fora de temporada i van morir inconscients i desafortunats.

En bus des de Kathmandu arribem al poble de Besisahar per començar aquesta ruta. Trobem una expedició catalana que ha abandonat l'ascensió del Himlung, un 7.000 proper. Massa mal temps i mala sort. Eren cinc expedicions al camp base. Va morir un sherpa per un allau i un membre d'una altra expedició va ser evacuat en helicòpter per una caiguda.
S'han fet socis del Club Alpin Français de Lourdes per tenir assegurança més econòmica i fácil de gestionar. Potser el debat entre Catalunya i España acabarà a França. Al menys en esports.

La Conxita està molt en forma però prefereix contractar un portejador per la travessa. És molt habitual i ajuda a l'economia local. Com que encara és Dassain, la festa que paralitza tot Nepal, donem veus a l'hostal per trobar-ne un. De manera informal, ens posem en contacte amb en Shantos, de 21 anys, tímid i amb nul anglès. Acordem que ens acompanyarà 10 dies per 20$/dia. El pes que porta és similar al que porto jo.
En un 4x4 compartit amb altres excursionistes anem fins al poblat de Syange. És la part més perillosa de tota la travessa. Només els 4x4 de Mahindra, un fabricant indi poden circular per aquesta pista. L'Himalaia té la mateixa transformació que els Pirineus o Alps fa 100 anys. Empreses xineses construeixen centrals per aprofitar l'energia hidroelèctrica. Per les obres calen camins que faciliten que hi vinguin turistes. Però els camins es desfan per les pluges i caigudes de pedra. Els desnivells i pendents fan por, especialment quan el tràfic augmenta amb animals, motos i ciclistes.

En 5 hores de patir hem estalviat 1 dia de camí. Per sort hi ha camins alternatius a la pista que segueix fins a l'últim poble de la vall. Veurem les grans muntanyes i també veurem la ràpida transformació de la vida local.
Per fer el camí calen dos permisos i múltiples controls en ruta. Al 2014, abans de les desgràcies que han afectat al turisme al Nepal als darrers anys, a l'octubre 200 persones al dia començaven la ruta. És el millor més. El monsó ja s'ha acabat, hi ha molta neu a la muntanya. Les expedicions no surten per risc d'allaus, però això no afecta les rutes de trekking.

Cada cop més ciclistes s'hi atreveixen. L'opció de la pista propera i els desnivells coberts amb llargues distàncies ho fan viable. El problema és pedalar en pujada a 5.000 metres. Molts baixen de la bici.

Els pobles es succeeixen. Chamje, Bagarchap, Chame, Pisang, Manang. Monuments budistes, escriptura tibetana. En cada poble domina una cultura diferent. Gurung, Manangi, Tibetans. Dormim en lodges de fusta, fang i pedra amb arquitectura tradicional. Cuina local excel·lent i molt be de preu. 3€ un bon sopar, i més car amb l'alçada. Els lavabos, un forat a terra a compartir, l'aigua local no recomanada i les deixalles, cremades en forats als afores dels pobles.

A cada etapa nous amics. Dos californians informàtics en any sabàtic amb qui compartim converses de cultures llunyanes. La Sara i en João, que gestionen un negoci de cases rurals a Cadiz des de l'Himalaia. Catalans, bascos, valencians. Com sempre la perifèria de la Península Ibérica. Les noves pistes han fet la regió accessible als joves locals i podem compartir converses amb ells.

Bon rollo amb tothom, però la relació amb en Shantos, el nostre porter, empitjora. Els porters dormen i mengen de franc en els mateixos lodges que els seus clients. Està inclòs en el preu. La majoria dels lodges son propietat de families locals. Hi treballa tota la família i la dona hi té un paper predominant, com en totes les cultures de l'Himàlaia.

A Bagarchap el propietari ens diu que en Shantos està borratxo. Ens aconsella canviar de porter. Li diem que te 21 anys i intentarem ajudar-lo. Es posa a plorar i aconseguim que vagi a dormir. Els següents dies, pitjor. Un dia monta el número al lodge i ens costa portar-lo a dormir a l'habitació dels portejadors. Després demanem excuses a tots. Dos cops l'he de buscar per les cases dels poblats en que ens allotgem, fins trobar-lo amb altres, bevent licors forts de bon matí. A Manang, el primer poble a la pista en que pot agafar algun vehicle per tornar, li dic que no continuarem amb ell. Al matí li donaré 20$ perquè torni a casa seva. A mitja nit ens pica a la porta amb dos borratxos més demanant els diners perquè diu que demà no hi ha transport. Li dic que no, ho accepten i fins a demà.

Manang està a 3.500 metres i és l'últim poble de la vall. Per sobre de 4.000 metres ja no hi ha pobles, només cabanes aïllades i lodges per excursionistes. El poble antic és una fortalesa tibetana i el poble nou un carrer amb serveis per visitants que "s'assembla" a Chamonix o Benasque. Algunes cabanes anuncien pel·lícules. Amb la Sara i en João anem a veure "7 years in Tibet". És el lloc. Un projector, un ordinador, crispetes i te. Bancs de fusta a terra coberts amb pells de Yak.

A la Himalaya Rescue Assotiation un metge voluntari de Boston fa una conferència cada dia sobre el mal de muntanya. Aconsella no dormir més de 500 metres més alt que el dia anterior, per una millor adaptació. La densitat de l'aire al Thorung-La és la meitat que al mar. A l'Everest és un terç.
Després de la conferència ofereix medir l'índex de saturació d'oxigen a la sang. També la freqüència cardíaca. Indiquen l'adaptació a l'alçada. La Conxita te un índex de 92 i jo 91. La freqüència del cor de la Conxita era 58 i la meva 59. Està millor que jo. El seu problema és de software, no de hardware. Ja no es queixarà més.

Em resol un gran dubte. Per què al fer-te gran tens menys propensió al mal de muntanya? Diu que al fer-te gran el cervell es fa petit. Quan la menor quantitat d'oxigen i la menor pressió de l'aire causen mal de cap, tenir més lloc perquè el cervell s'infli és un avantatge. La Conxita no hi està d'acord, però ho dono per bó. Una cosa bona de l'edat.

Busquem un nou portejador. Al control de la Annapurna Conservation Area ens tornen a sellar el permís i ens presenten a en Porcas. Ens caiem bé. Anglès bàsic, sense estudis i amb molta experiència en aquesta ruta. La fa quasi cada dia. Regategem i acordem 24$ per dia.

La ruta segueix per Yak Kharka, Thorung Phedi i el High Camp al peu del coll. Els vertiginosos i sòlids ponts penjants han sigut construïts per una ONG del govern suïs. L'aigua no és potable, però cada dos pobles hi ha una estació potabilitzadora que ven aigua als excursionistes. D'aquesta manera es minimitza la quantitat d'ampolles de plàstic i residus. L'eficient sistema l'ha posat en marxa i el manté una ONG de Nova Zelanda empleant personal local.

L'estat al Nepal és quasi inexistent, especialment a l'Himalaia. Si cal un rescat, el propietari d'un lodge trucarà a la companyia que li doni més comissió. La majoria d'infraestructures les fan ONG i les desgràcies es podrien preveure amb informació. La única referència política és la del NCP, Nepal Communist Party (maoista), actiu en l'àrea i que quan era ilegal en lloc de ser el govern, cobrava un altre peatge als excursionistes.
El llibre del viatge ha sigut una relectura de "Annapurna, premier 8.000". L'expedició del millors Guies de Chamonix del 1950 va inaugurar el patriotisme en la conquesta de cims. Tres anys més tard els anglesos ho van seguir amb l'expedició que va conquerir l'Everest. Pons, Anglada i Civis, el 1974 a l'Annapurna van ser la primera catalana a un 8.000. Al tercer intent, "Hem fet el cim", va ser una patriòtica ascensió al Everest i una gran sardana.

La primera expedició a l'Annapurna era d'un altre època. Sense mapes perquè no n'hi havia, amb portejadors reclutats per la força per l'agent que el rei de Nepal va posar a disposició dels expedicionaris. Temps perdut intentant fer el Dhaulagiri fins a veure's forçats a canviar a l'Annapurna i correr per l'arribada del monsó.
Una operació nacionalista que va acabar amb el cap de l'expedició, Maurice Herzog, com a Ministre de Joventut i Esports del govern De Gaulle. Censura a la versió dels altres expedicionaris per donar una única visió heroica.
Heroica i aventurera ho va ser. Herzog va perdre quasi tots els dits de les mans i peus i tots els expedicionaris van tenir lesions. Va estranyar el comportament dels dos que van arribar al cim. Herzog i Lachenal es van entretenir massa dalt del cim, van perdre guants i no van fer servir els de recanvi. Moltes explicacions eren incoherents. Això poden ser efectes de l'alçada extrema, però en aquells anys un culte no crític de tot medicament va fer que el metge de l'expedició els hi donés somnífers o amfetamines. L'expedició va durar mesos i les amputacions es van fer als poblats de ruta o al tren de retorn a l'Índia.

Amb els anys els muntanyencs tenen més informació i materials. A l'Annapurna, Reinhold Messner a la paret Oest o Enric Lucas i Nil Bohigas a la paret Sud han obert vies en estil alpí, sense recolzament ni campaments intermitjos que eren inimaginables pels herois del 1950. Però sense les ascensions pioneres no s'hi hauria arribat.
Les ultimes nits abans del coll s'assemblen més a refugis de muntanya que a allotjaments a pobles. A l'últim, High Camp, dormim uns 150 excursionistes, que amb portejadors, guies i cuiners som una població artificial de més de 300 persones en un espai desolat a 4.800 m.

El camí abans de la sortida del sol, uns pocs graus sota zero i amb un cel estrellat, és una professó de cuques de llum. El coll de Thorung La, a 5.420 m, connecta les altes valls himalaies de Manang i Mustang. El camí es fàcil i no te pèrdua, però tots recordem els morts del octubre del 2014. Ara hi ha uns postes que permetrien seguir la ruta en cas de neu. Dalt del coll un cartell presumeix de ser el més alt del món.

Ens barallem per la foto en el millor lloc. Entretant arriben valents amb bicicleta. Pocs pedalen a aquesta alçada però tindran la millor baixada. Les mules pugen sense parar, portant dipòsits de querosè per les cuines dels allotjaments i "tea houses" del camí. També porten menjar, equipatges i clients.

Al coll hi ha poca neu i algunes cantimplores s'han glaçat. Els dos cims que emmarquen el coll tenen més de 6.000 m i murs de gel i geleres. Sembla que l'escalfament global dels darrers anys fa que nevi menys, les geleres retrocedeixin i que hi hagi fenomens imprevists com la mortífera nevada de fa dos anys.

Final de l'etapa reina a Muktinah, poble frontera entre el Baix i Alt Mustang. També important centre de peregrinació compartit per budistes e hindús. Començarem un ràpid descens per aquesta vall fins a Pokhara, la segona ciutat del país. La vall de Mustang te encara restringit l'accés a la seva part alta degut a la proximitat amb el Tibet i la Xina.

Publicado con Blogsy

Kathmandu, de hippies a muntanyencs. De reis a maoístes.

Als anys 70 el Magic Bus sortia de Istanbul i anava fins a Kathmandu. Travessava molts països avui en guerres i els seus passatgers hippies feien la ruta de les drogues i la recerca d'una espiritualitat exòtica. Al 1984 hi vam trobar un català. Havia vingut en un 2CV des de Granollers i el tenia aparcat amb un cartell que deia "Busco noia per seguir viatge a Goa".
Ara el vol a Kathmandu ens permet parar unes hores a Dubai. Des del carrer, a més de 40º, i des del metro es veu la imparable construcció d'apartaments de luxe al mig del desert. Segons el corresponsal de La Vanguardia, serveixen per blanquejar els diners desviats de les ajudes internacionals a les guerres que fan impossible un Magic Bus.

Al Emirates Mall, el més gran, hi ha una pista d'esqui interior. Un telecadira i un arrastre. El forfait de dia costa 100€, el doble que a Baqueira. La temperatura interior es -3º, la exterior 40º.
Trobem a la Pilar, de Reus. Viatja sola perquè el seu marit, de 80 anys ja no en té ganes. Des de que ell es va jubilar del banc, han viatjat per tot el món. Arribaven a una ciutat, preguntaven a les botigues com llogar un pis per un parell de mesos i així coneixien el país. No els hi calia parlar anglès. Uns cracks. A la Pilar, Dubai no li ha agradat i el Mall li fa mal de cap.

Al Nepal és la festa de Dassain dedicada a la deessa Kali. Tot està tancat i al cor de la festa, els fidels porten animals a la deessa per ser sacrificats. Búfals, cabres, gallines i ànecs. Els llocs de sacrifici estan tacats de sang i les persones molt mudades i amb colors llampants porten al front marques de pols i pètals vermells.

Fan falta sacrificis per calmar a la deessa de la mort, perquè a Kathmandu es veuen les restes del terratrèmol que va matar 8.500 persones l'any passat. Especialment a la part antiga, la plaça Durbar i els seus barris del sud, on es van instal·lar els hippies dels 70. Els nens fan volar estels des de les runes dels monuments. En canvi Thamel, l'actual barri del turisme motxiller i muntanyenc no va quedar gaire afectat.

Problemes de la reconstrucció i conflictes amb la Índia pel tractament de la minoria que habita al Terai, les planes del sud, van fer caure al govern. L'actual Presidenta és del Partit Comunista. El seu Vicepresident, és del Partit Maoísta. El Primer Ministre és maoista i en dos anys tornarà el seu lloc amb el lider del Partit del Congrés, de dretes, que fa pocs anys, durant la guerra civil, va posar preu al seu cap.
Un embolic, però la biografia de tots indica que van entrar en l'activitat política i les guerrilles des de la universitat, fugint de les repressions de la monarquia, i que la majoria són de castes altes. Nepal sempre estarà entre Xina i Índia, però és important que els seus dirigents siguin honrats i preparats. La Presidenta destaca, més que per comunista, per ser la primera líder política d'Àsia que no ho és com a filla o vídua.

La monarquia era un desastre. Fa 15 anys, el príncep hereu va assassinar a 10 membres de la família real, inclòs el seu pare, el Rei. No el van deixar casar amb qui volia, però el seu oncle va sobreviure i va ser el nou rei. Hi va haver sospites i als dos anys va caure la monarquia en plena insurrecció maoista.

Tràmits de 4 permisos. Tibet, Xina, Trekking al Nepal i Àrea de l'Annapurna. El turisme de muntanya no ha abandonat al Nepal després dels desastres del 2015. En els últims 30 anys, els muntanyencs han substituït als hippies. Als bars amb pastissos d'opi, ara hi ha botigues de material de muntanya de segona mà (autèntic) o de primera mà (potser fals). A la quarta part del preu a Europa.
Thamel està ple de llibreries de muntanya. Als 70 venien els herois que obrien vies i cims encara inèdits. Ara venen els excursionistes independents i els clients de les expedicions comercials. Per 60.000$ et poden portar a l'Everest. El preu dependrà de quants sherpas t'ajudaran i quan començaràs a respirar oxigen artificial.

Però el risc a muntanya no desapareix. Fa dos anys van morir 16 sherpas a la cascada de Khumbu, equipant la ruta al Everest pels clients de les expedicions comercials. Poc després, van morir 43 excursionistes al coll del Thorung La, al circuit del Annapurna, per un sobtat canvi de temps.

Amb tots aquests sentiments al cap, agafem un bus direcció a Pokhara. És festiu, la Dassain paralitza el país i hem tingut sort de trobar un lloc. Demanem que ens deixi a Dumre, un poble intermig i amb dos alemanys trobem un cotxe que ens porta fins a Besisahar, a l'entrada de lÀrea de l'Annapurna. Fins i tot la policia està tancada, decidim dormir-hi i buscar demà portejador i 4x4 que ens apropi a Syange, a on començarem a caminar.

Compartim sopar amb uns italians que venen de rodejar el Manaslu. Ens avisem del temps. Aquest any el monsó ha vingut fort i amb 2 setmanes de retard. Molts ponts i camins estan derruïts. La pluja encara no ha acabat. A ells els ha perjudicat. Espero que a nosaltres no.

Publicado con Blogsy