Annapurna Circuit. Himalaia de les valls de Manang al Mustang.

Annapurna va ser el primer cim de més de 8.000 metres a ser escalat. Una expedició francesa el 1950. Avui és un cim sense expedicions comercials amb rutes equipades. En el ranking de morts en proporció als èxits, és el 8.000 més mortífer del món. La ruta pel nord és massa perillosa, la del Sud massa difícil, la de l'oest massa perillosa i difícil. A l'est hi ha una llarga cadena de muntanyes imponents de més de 7.000 metres.

Els camins que permeten donar la volta a aquest temible massís, són fàcils. Travessen valls amb poblats de cultures tibetanes, que viuen fins als 4.000 metres d'alçada cultivant pomes, patates, algunes llegums i aprofitant la llet i el pel dels yaks. Fins fa pocs anys aquests camins servien pel comerç de sal del Tibet, canviada per arrós i cereals de les terres baixes. Això va permetre a les valls de Mustang, Manang o Dolpo mantenir la seva independència. Ara el Mustang recupera el comerç amb la Xina i limita el turisme i per la vall de Manang caminen centenars d'excursionistes dirigint-se a l'immens coll de Thorung-La, amb 5.420 metres i un dels més alts del món. El trekking permet recorrer amb facilitat la vall de Manang i baixar pel Baix Mustang i les profundes gorges del Khala Gandaki.
El circuit de l'Annapurna és potser el gran trekking de l'Àsia, com el Camino del Inca, el Kilimanjaro o el Camino de Santiago ho són a Amèrica, Africa i Europa.

Els gegants Manaslu, Annapurna i Dhaulagiri recorden que camins fàcils no exclouen perill. Al 2014 van morir 44 excursionistes al coll del Thorung-La. El temps va canviar de sobte, la neu va caure fora de temporada i van morir inconscients i desafortunats.

En bus des de Kathmandu arribem al poble de Besisahar per començar aquesta ruta. Trobem una expedició catalana que ha abandonat l'ascensió del Himlung, un 7.000 proper. Massa mal temps i mala sort. Eren cinc expedicions al camp base. Va morir un sherpa per un allau i un membre d'una altra expedició va ser evacuat en helicòpter per una caiguda.
S'han fet socis del Club Alpin Français de Lourdes per tenir assegurança més econòmica i fácil de gestionar. Potser el debat entre Catalunya i España acabarà a França. Al menys en esports.

La Conxita està molt en forma però prefereix contractar un portejador per la travessa. És molt habitual i ajuda a l'economia local. Com que encara és Dassain, la festa que paralitza tot Nepal, donem veus a l'hostal per trobar-ne un. De manera informal, ens posem en contacte amb en Shantos, de 21 anys, tímid i amb nul anglès. Acordem que ens acompanyarà 10 dies per 20$/dia. El pes que porta és similar al que porto jo.
En un 4x4 compartit amb altres excursionistes anem fins al poblat de Syange. És la part més perillosa de tota la travessa. Només els 4x4 de Mahindra, un fabricant indi poden circular per aquesta pista. L'Himalaia té la mateixa transformació que els Pirineus o Alps fa 100 anys. Empreses xineses construeixen centrals per aprofitar l'energia hidroelèctrica. Per les obres calen camins que faciliten que hi vinguin turistes. Però els camins es desfan per les pluges i caigudes de pedra. Els desnivells i pendents fan por, especialment quan el tràfic augmenta amb animals, motos i ciclistes.

En 5 hores de patir hem estalviat 1 dia de camí. Per sort hi ha camins alternatius a la pista que segueix fins a l'últim poble de la vall. Veurem les grans muntanyes i també veurem la ràpida transformació de la vida local.
Per fer el camí calen dos permisos i múltiples controls en ruta. Al 2014, abans de les desgràcies que han afectat al turisme al Nepal als darrers anys, a l'octubre 200 persones al dia començaven la ruta. És el millor més. El monsó ja s'ha acabat, hi ha molta neu a la muntanya. Les expedicions no surten per risc d'allaus, però això no afecta les rutes de trekking.

Cada cop més ciclistes s'hi atreveixen. L'opció de la pista propera i els desnivells coberts amb llargues distàncies ho fan viable. El problema és pedalar en pujada a 5.000 metres. Molts baixen de la bici.

Els pobles es succeeixen. Chamje, Bagarchap, Chame, Pisang, Manang. Monuments budistes, escriptura tibetana. En cada poble domina una cultura diferent. Gurung, Manangi, Tibetans. Dormim en lodges de fusta, fang i pedra amb arquitectura tradicional. Cuina local excel·lent i molt be de preu. 3€ un bon sopar, i més car amb l'alçada. Els lavabos, un forat a terra a compartir, l'aigua local no recomanada i les deixalles, cremades en forats als afores dels pobles.

A cada etapa nous amics. Dos californians informàtics en any sabàtic amb qui compartim converses de cultures llunyanes. La Sara i en João, que gestionen un negoci de cases rurals a Cadiz des de l'Himalaia. Catalans, bascos, valencians. Com sempre la perifèria de la Península Ibérica. Les noves pistes han fet la regió accessible als joves locals i podem compartir converses amb ells.

Bon rollo amb tothom, però la relació amb en Shantos, el nostre porter, empitjora. Els porters dormen i mengen de franc en els mateixos lodges que els seus clients. Està inclòs en el preu. La majoria dels lodges son propietat de families locals. Hi treballa tota la família i la dona hi té un paper predominant, com en totes les cultures de l'Himàlaia.

A Bagarchap el propietari ens diu que en Shantos està borratxo. Ens aconsella canviar de porter. Li diem que te 21 anys i intentarem ajudar-lo. Es posa a plorar i aconseguim que vagi a dormir. Els següents dies, pitjor. Un dia monta el número al lodge i ens costa portar-lo a dormir a l'habitació dels portejadors. Després demanem excuses a tots. Dos cops l'he de buscar per les cases dels poblats en que ens allotgem, fins trobar-lo amb altres, bevent licors forts de bon matí. A Manang, el primer poble a la pista en que pot agafar algun vehicle per tornar, li dic que no continuarem amb ell. Al matí li donaré 20$ perquè torni a casa seva. A mitja nit ens pica a la porta amb dos borratxos més demanant els diners perquè diu que demà no hi ha transport. Li dic que no, ho accepten i fins a demà.

Manang està a 3.500 metres i és l'últim poble de la vall. Per sobre de 4.000 metres ja no hi ha pobles, només cabanes aïllades i lodges per excursionistes. El poble antic és una fortalesa tibetana i el poble nou un carrer amb serveis per visitants que "s'assembla" a Chamonix o Benasque. Algunes cabanes anuncien pel·lícules. Amb la Sara i en João anem a veure "7 years in Tibet". És el lloc. Un projector, un ordinador, crispetes i te. Bancs de fusta a terra coberts amb pells de Yak.

A la Himalaya Rescue Assotiation un metge voluntari de Boston fa una conferència cada dia sobre el mal de muntanya. Aconsella no dormir més de 500 metres més alt que el dia anterior, per una millor adaptació. La densitat de l'aire al Thorung-La és la meitat que al mar. A l'Everest és un terç.
Després de la conferència ofereix medir l'índex de saturació d'oxigen a la sang. També la freqüència cardíaca. Indiquen l'adaptació a l'alçada. La Conxita te un índex de 92 i jo 91. La freqüència del cor de la Conxita era 58 i la meva 59. Està millor que jo. El seu problema és de software, no de hardware. Ja no es queixarà més.

Em resol un gran dubte. Per què al fer-te gran tens menys propensió al mal de muntanya? Diu que al fer-te gran el cervell es fa petit. Quan la menor quantitat d'oxigen i la menor pressió de l'aire causen mal de cap, tenir més lloc perquè el cervell s'infli és un avantatge. La Conxita no hi està d'acord, però ho dono per bó. Una cosa bona de l'edat.

Busquem un nou portejador. Al control de la Annapurna Conservation Area ens tornen a sellar el permís i ens presenten a en Porcas. Ens caiem bé. Anglès bàsic, sense estudis i amb molta experiència en aquesta ruta. La fa quasi cada dia. Regategem i acordem 24$ per dia.

La ruta segueix per Yak Kharka, Thorung Phedi i el High Camp al peu del coll. Els vertiginosos i sòlids ponts penjants han sigut construïts per una ONG del govern suïs. L'aigua no és potable, però cada dos pobles hi ha una estació potabilitzadora que ven aigua als excursionistes. D'aquesta manera es minimitza la quantitat d'ampolles de plàstic i residus. L'eficient sistema l'ha posat en marxa i el manté una ONG de Nova Zelanda empleant personal local.

L'estat al Nepal és quasi inexistent, especialment a l'Himalaia. Si cal un rescat, el propietari d'un lodge trucarà a la companyia que li doni més comissió. La majoria d'infraestructures les fan ONG i les desgràcies es podrien preveure amb informació. La única referència política és la del NCP, Nepal Communist Party (maoista), actiu en l'àrea i que quan era ilegal en lloc de ser el govern, cobrava un altre peatge als excursionistes.
El llibre del viatge ha sigut una relectura de "Annapurna, premier 8.000". L'expedició del millors Guies de Chamonix del 1950 va inaugurar el patriotisme en la conquesta de cims. Tres anys més tard els anglesos ho van seguir amb l'expedició que va conquerir l'Everest. Pons, Anglada i Civis, el 1974 a l'Annapurna van ser la primera catalana a un 8.000. Al tercer intent, "Hem fet el cim", va ser una patriòtica ascensió al Everest i una gran sardana.

La primera expedició a l'Annapurna era d'un altre època. Sense mapes perquè no n'hi havia, amb portejadors reclutats per la força per l'agent que el rei de Nepal va posar a disposició dels expedicionaris. Temps perdut intentant fer el Dhaulagiri fins a veure's forçats a canviar a l'Annapurna i correr per l'arribada del monsó.
Una operació nacionalista que va acabar amb el cap de l'expedició, Maurice Herzog, com a Ministre de Joventut i Esports del govern De Gaulle. Censura a la versió dels altres expedicionaris per donar una única visió heroica.
Heroica i aventurera ho va ser. Herzog va perdre quasi tots els dits de les mans i peus i tots els expedicionaris van tenir lesions. Va estranyar el comportament dels dos que van arribar al cim. Herzog i Lachenal es van entretenir massa dalt del cim, van perdre guants i no van fer servir els de recanvi. Moltes explicacions eren incoherents. Això poden ser efectes de l'alçada extrema, però en aquells anys un culte no crític de tot medicament va fer que el metge de l'expedició els hi donés somnífers o amfetamines. L'expedició va durar mesos i les amputacions es van fer als poblats de ruta o al tren de retorn a l'Índia.

Amb els anys els muntanyencs tenen més informació i materials. A l'Annapurna, Reinhold Messner a la paret Oest o Enric Lucas i Nil Bohigas a la paret Sud han obert vies en estil alpí, sense recolzament ni campaments intermitjos que eren inimaginables pels herois del 1950. Però sense les ascensions pioneres no s'hi hauria arribat.
Les ultimes nits abans del coll s'assemblen més a refugis de muntanya que a allotjaments a pobles. A l'últim, High Camp, dormim uns 150 excursionistes, que amb portejadors, guies i cuiners som una població artificial de més de 300 persones en un espai desolat a 4.800 m.

El camí abans de la sortida del sol, uns pocs graus sota zero i amb un cel estrellat, és una professó de cuques de llum. El coll de Thorung La, a 5.420 m, connecta les altes valls himalaies de Manang i Mustang. El camí es fàcil i no te pèrdua, però tots recordem els morts del octubre del 2014. Ara hi ha uns postes que permetrien seguir la ruta en cas de neu. Dalt del coll un cartell presumeix de ser el més alt del món.

Ens barallem per la foto en el millor lloc. Entretant arriben valents amb bicicleta. Pocs pedalen a aquesta alçada però tindran la millor baixada. Les mules pugen sense parar, portant dipòsits de querosè per les cuines dels allotjaments i "tea houses" del camí. També porten menjar, equipatges i clients.

Al coll hi ha poca neu i algunes cantimplores s'han glaçat. Els dos cims que emmarquen el coll tenen més de 6.000 m i murs de gel i geleres. Sembla que l'escalfament global dels darrers anys fa que nevi menys, les geleres retrocedeixin i que hi hagi fenomens imprevists com la mortífera nevada de fa dos anys.

Final de l'etapa reina a Muktinah, poble frontera entre el Baix i Alt Mustang. També important centre de peregrinació compartit per budistes e hindús. Començarem un ràpid descens per aquesta vall fins a Pokhara, la segona ciutat del país. La vall de Mustang te encara restringit l'accés a la seva part alta degut a la proximitat amb el Tibet i la Xina.

Publicado con Blogsy