27 nov. 2016

Pamir, Tajikistan i frontera afgana. 1300 km inquietants.

La frontera del Tajikistan amb el Kyrgyzstan és un coll nevat a 4.200 metres amb una alambrada per que no entris a terra disputada amb la Xina. Amb l'Afganistan la frontera és un riu entre muntanyes al llarg de centenars de kilòmetres, cada cantó de riu és un país diferent. Ajuda a entendre la duresa d'aquesta terra i la seva complexa història. El Pamir, la meva ruta dels propers dies
El Pamir és el nús d'Àsia. És un altiplà a 4000m, un petit Tibet, del que surten les principals cadenes de muntanyes del continent. Al sudest l'Himalaia i el Karakorum, al nord i est el Tian Shan i el Kunlun, i al sudoest l'Hindu Kush. És la meitat del territori del Tajikistan i el 2% de la seva població. El riu que el limita al sud, fa de frontera amb l'Afganistan, que és el primer productor d'opi del món.
Vull travessar 1300 km per una carretera que van fer els soviètics fa molts anys, la Pamir Highway. Va de Osh a Dushambe i alterna trossos sense asfaltar amb forats trenca cotxes i ossos. Desde el final de la Unió Soviètica no s'hi ha fet altre manteniment que apartar les pedres caigudes i buscar pas alternatiu provisional a les esllavissades. S'ha avançat el mal temps i quasi tota la ruta està nevada i sempre sota zero. Especialment els 4 colls de més de 4000m. La ruta son tres trams, de més de 10 hores cadascú, en 4x4 compartits amb 7 persones i tants paquets com hi caben. La ruta l'utilitzen també camions xinesos amb remolc. En camins nevats i sense asfaltar poden quedar travessats i obliguen als 4x4 a fer proeses fora pista.
Amb el mal temps, no surten vehicles desde Osh. Espero un altre dia i quan ja he decidit fer una ruta alternativa pel nord del país, em confirmen una plaça en un vehicle que surt de matinada. En aquesta direcció es transporten coses per les cases i supervivència. Perfils d'alumini, rollos de material aïllant, bales de roba i paper. Molt pà.
El viatge desde Osh a Murgab és una película en blanc i blanc, en versió original kyrgyz, sense subtítols en anglés i com a banda sonora, pop rús. Les poques paraules per entendrem amb els meus companys de viatge surten dels meus diccionaris de viatge castellà-rús i anglés-kyrgyz.
La primera meitat de viatge, fins als 3.000m de Sary Tash, estan força bé. La neu s'acumula, però hi ha marshrutkas, minibusos que són el transport públic dels antics territoris soviètics, que arriben als poblats cada cop més petits que creuem. També és la ruta dels camions xinesos que venen de Kashgar per coll de Irkeshtam, els 3.500m del "Small Headache Pass".
Entre Sary Tash i Murgar, és terra de ningú. Un coll de 4.200m i un altre de 4.600m. Fronteres de Kyrgyzstan i Tajiskistan. Alambrades per delimitar fronteres discutides. Cada frontera te una quans soldats armats, una barrera manual, algun vehícle de tant en tant i rés més. Al vespre, tanquen.
El conductor del nostre vehícle, un 4x4 que havia exhaurit la seva vida legal a Alemania, cobria i descobria amb un cartró el radiador. Així regulava el seu escalfament per portar tant pes a tanta alçada, o l'excés de refrigeració pels molts graus sota zero.
Els passatgers tenien problemes similars. Una senyora va començar a tossir sense control més d'una hora. Ho passava malament i tots els passatgers ens vam preocupar. L'únic poblat en la segona meitat de la ruta era Karakul. Quatre cases al cantó d'un llac salat a 4.000m d'alçada. Reclama ser el llac navegable més alt del món. Potser perquè en el poc temps d'estiu en que no esta glaçat, algú s'hi ha llençat amb un neumàtic.
Cau la nit, el paissatge és llunar i sembla que el llac el va crear un meteorit fa 10000 anys. Preguntem si al poblat hi ha algú que pugui mirar la tos de la senyora. No hi ha ningu i m'animo a donarli un antialèrgic. Al cap de pocs minuts li funciona, però al començar a pujar el coll de 4.600m torna a tosir. No tinc termòmetre i he d'utilitzar l'altímetre pel diagnòstic. Quan comencem a baixar millora.
Arribem a Murgab. També hi arriba la ruta que ve del Qolma Pass, un "Big Headache Pass" que permet anar a Kashgar, al Pakistan i al Tibet. Arribem molt tard i dormo en una Guest House que s'ha adaptat al turisme. Una casa tradicional en la que puc dormir a terra damunt d'una alfombra. El lavabo és un forat a terra fora de la casa.
Hi dormen dos senyores tajikes que tenen aparaulat un vehicle fins a Khorog. Ho aprofito i m'hi apunto. Amb el mal temps corro el perill de quedar atrapat a Murgab. Cases disperses, nens que van al col.legi. No és gaire diferent que a Groenlàndia, Tibet o els pobles de Sibèria. El basar es un grup de contenidors xinesos sobrants de camions de pas. Al interior s'hi han instal.lat venedors de tot el que es pugui necessitar. Potser part del carregament amb que vaig arribar ahir ja està canviant de mans al basar.
Khorog és la capital administrativa del Pamir. La regió s'anomena Gorno Badastan Autonomous Oblast, GBAO per simplificar, i requereix un visat adicional al del Tajikistan. Es pot demanar, i pagar, per internet. Fa tres anys es va tancar al turisme per uns enfrontaments amb bastants morts a Khorog. Sembla que el desencadenant va ser l'assasinat d'un agent d'inteligència. Un tema espinós.
Es calcula que el 50% de les exportacions del país és opi afgà. Khorog està a la frontera. El trencament de la Unió Soviètica va ser un desastre pel Tajikistan. Era el país més pobre de la Unió, i aviat va començar una guerra entre islamistes i lliberals contra ex-comunistes, entre les diferents regions del petit país i entre diferents ètnies i tribus. Els qui temien documents com originaris del Pamir van patir molt la persecució a la resta del país. També l'escasetat d'aliments al tallarse les comunicacions. L'única ajuda eficaç la va fer arribar la Fundació Agha Khan.
Diu que és el 49è descendent directa de Mahoma i lider dels ismailites. Són el 20% dels xíites. La gent del Pamir, molt pobre, veneren a un Play Boy que va pel tercer matrimoni i viu a Suïssa. La Fundació del Agha Khan, un gegant amb 80000 empleats, hi fa una feina molt bona.
El país està plé d'incògnites. Fa poc un coronel de les forces especials tajikes, entrenat pels USA per fer front al terrorisme afgà, el tràfic d'opi i els enfrontaments civils, va desertar i ara és el cap militar del Estat Islàmic. Havia fet tres estades d'entrenament especial als USA. Alguns articles del New York Times airegen la baralla entre l'Ambaixada USA, el Departament d'Estat i Blackwater, que cobrava per fer els entrenaments. Discuteixen qui te la culpa de no enterarse de rés. Sembla que amb Bin Laden va pasar el mateix.
Ara el turisme pot anar a Khorog sense més problemes que els de la carretera i el temps. He descartat anar-hi per la ruta del Corredor del Whakam. Més llarga i necessita més temps. Faria falta llogar un vehicle però ja fa dies que sóc l'únic turista. El corredor és una estreta franja al sud del riu, que pertany al Afganistan. Es va crear per separar els imperis rús i anglés a l'època del Gran Joc a finals del segle XIX.
Anem en un altre 4x4 de segona mà. Hi vaig tranquil perquè un adhesiu al vidre indica que fa anys va passar una revisió a Corea. Ve el fill del conductor. L'Ahmed, un nen de onze anys, molt espabilat i que em serveix de traductor. En ruta parem per fer un bany en unes aigües termals en mig de la neu. A fora alguns ramats de yaks i muntanyes de merda seca per escalfar l'hivern.
Dia de descans a Khorog, que coincideix amb la festa nacional del dia de la bandera. Tajiskistan, un país petit i complicat, te com orgull tenir la bandera més gran del món i el màstil més alt. Avui ho celebren. No hi ha classes i tots els joves estan al carrer. El museu està tancat i el basar està molt animat. Quasi tot el que funciona ho ha fet la fundació del Agha Kahn. El Parc Central, la Universitat de l'Àsia Central i un nou i enorme centre religiós en construcció. Els ismaelites no tenen mesquites però tenen recursos i organització.
Fotografio imatges de alguna inauguració del Agha Khan i el President del país. Ve un curiós i m'explica de manera molt clara que el Khan és un gran home i el President un ximple. Potser te raó, fins i tot en el caràcter diví del personatge, però cal reconèixer que els menospreciats dirigents centroassiàtics, han portat una impensada estabilitat als conflictes civils i ètnics dels seus paísos. Molt més del que als Balcans.
Les eleccions es guanyen amb un 90% i només marxen amb revoltes, les proeses tecnològiques són censurar Facebook i Instagram, però les perspectives inicials de convivència no eren bones. Als paísos del Est d'Europa, el trencament de la URSS era una posibilidad de millora clara. A les repúbliques assiàtiques, no. El 50% dels ingressos del Tajikistan són els diners que envien els seus emigrants. Especialment homes que treballen a Rússia. Tothom parla rús. Menys jo.
Memorable ruta Khorog-Dushanbe en un modern Toyota Land Cruiser. Aquesta ruta és més rentable que les etapes del Pamir. Entre 7 i 9:30 s'omplen els cotxes, es negocia i es carreguen tots els paquets. Després, poc més de 12 hores per paissatges memorables. 500 km dels que la meitat segueixen el riu que serà l'Amur Daria. Sempre a la vista, a l'altre cantó del riu, l'Afganistan amb petits poblats, algun camí i les muntanyes del Hindu Kush. En el cantó tajik, muntanyes que segueixen fins als cims del Pamir i valls que acaben en les geleres més llargues del món, fora de les polars.
Neva, la carretera està blanca, el mal temps no deixa veure la vista i dona inquietut al viatge. Ponts penjants travessen al Afganistan i en el camí es veuen grups militars armats controlant, o no, la fràgil frontera. En els dos sentits fan falta visats, però cada setmana s'autoritza un mercat en que afgans i tajiks poden comerciar lliurement sense necessitar visats. L'idioma és el mateix.
Entre els companys de viatge hi ha dos nenes de 6 anys i una familia. El pare em convida a totes les parades i a la seva ampolla de vodka. També hi ha una noia recent graduada en dret a Moscú. Va a Dushanbe a confirmar una feina com ajudant del fiscal de la regió. Si se'n surt, amb les coses que veurà, en podria fer molt llibres. M'explica que al Pamir, a més del tajik, es parlen molts idiomes locals antics.
La gent que viu a alçada, com a Murgab, són kyrgyzos, pastors que s'hi han adaptat. Els seus pobles estan a on hi creix alguna herba pels yaks. Les valls en canvi, són el refugi dels indoeuropeus que parlen tajik, una llengua de la familia del persa. El seu idioma era la llengua de la Ruta de la Seda fins que les invasions turques i mongoles van substituir la seva hegemonia a partir del segle X.
A les 10 de la nit, la claror a Dushanbe la dona la neu que cau. Els carrers estan blancs i al hostel i retrobo la comunitat de viatgers, perduda desde feia 10 dies. Un anglès que ha vingut amb el seu cotxe desde Londres i vol anar al Pamir. Una xinesa i un de Singapur s'hi han apuntat. Un Malasi hi vol anar en bicicleta. La te aparcada a la seva ambaixada. Un ucrainés, un canadenc... Una nit de llargues converses.
Al matí neva mol i la ciutat està blanca. Pararà a migdia. Al vespre arribarem a -14 graus. A partir de demà sol i temperatures pujant. S'acaba el mal temps que m'acompanya desde Almaty. La ciutat està maca. És dissabte i els nens juguen amb la neu. Els grans obren camins i treuen gel.
El mercat està a tope, amb el fred no hi cal refrigeració. En canvi el Museu Arqueològic i el Museu Nacional els han fet per mi sól. Ha passat molta gent per aquestes terres. Escites, aquemènides, macedonis. El gran Alejandro s'hi va casar amb Roxana. Sogdians, bactrians, sassànides, àrabs, turcs, mongols, russos, anglesos. Els indoeuropeus originals, els que parlaven persa, van quedar a les valls del Tajikistan. Les noies semblen Iranís sense els Ayatollahs. Elegants també als pobles de muntanya. Porten un vel al cabell si fa fred o si creuen que els hi afavoreix.
Els que han vingut han portat les seves religions. Zoroastre, nestorians, budistes, islam, sufí, suní, chií, ismaelí. Ara a les botigues la marca que més es ven és Apple.
Al Museu Nacional expliquen la història. Van sortir de la URSS perquè els hi van dir que ja no hi era. Fins al 1992 eren feliços i contents. Al 1994 van donar per acabada una guerra civil que no va passar. Gracies als que la van acabar, que son els mateixos que l'havien començat.
L'art no supera la època del poetes perses. Pintures en que tipus folklòrics fan proeses de producció soviètica. Tot tipus de minerals a les muntanyes. La pedra local és el lapislàzuli. Ja estava en la màscara de Tutankamon. El blau fosc és d'Afganistan i el clar és del Pamir.
És fa fosc i no hi ha llum. El carrer es gela i la temperatura cau als -14. Tothom s'afanya a tornar a casa. Un rerafons islàmic. Dificil comprar una cervesa a un bar o botiga. Els més russos conviden a vodka. Al hostel trobo al grup de l'anglés. Han tingut un accident per causa de la neu. Prop de Dushanbe i a l'únic tram bó de la ruta. No s'han fet mal. Anirà a Osh per les ciutats i abandona el Pamir. El ciclista malai comença dimarts. Si ho aconsegueix, serà l'ultim ciclista d'aquesta temporada.
Marxo cap a l'Uzbekistan. Per conflictes territorials està tancada la frontera directa. He d'anar per una més llarga en quatre canvis de vehicle. La nit ha sigut freda i espero a les 9 del matí per buscar el primer transport. El cel està clar i la temperatura ha pujat a -8 graus. En el dia he ensenyat el passaport més de 10 vegades. A les aduanes i als museus estic sól. És diumenge, poca gent viatja entre els dos paísos i l'aduaner està avorrit. He de treure cada medicina del botiquin i confirmar que no hi ha opi. Revisa les fotografies de la tablet. La roba bruta també. Els dolars, euros i somonis declarats no cuadren i he de repetir la declaració per duplicat. S'ha format una petita cua de gent que es queixa i per fi puc passar. Les fronteres buides solen ser les pitjors.
Segueixo ruta en taxi compartit amb tres uzbeks. No es el primer cop i ja tinc un codi de comunicació no verbal ni gestual que em funciona per un dia sencer de convivència. La carretera està nevada durant els 400 km i 11 hores de trajecte però, per primer cop en una setmana, les vistes són esplèndides. Els meus companys resen al seu Deu cada cop que ens posem en marxa i tot va be, encara que el vell taxi patina en les pujades amb neu i com que es queda sense gas metà, para el motor en algunes baixades. Arribem de nit a Samarkanda. El somni dels viatgers de la ruta de la seda. Començo la última part del viatge.

20 nov. 2016

Kazakhs i Kyrgysos al peu de les Muntanyes del Cel.

De les moltes Rutes de la Seda, la que anava més al nord, travessava les muntanyes fins a Almaty, l'antiga capital del Kazakhstan. Era la ruta més fàcil, perquè els colls de muntanya no eren tan alts ni els deserts tan extensos com a les rutes del sud. Després de les muntanyes, però, no hi havia mercats fins al riu Volga, molt lluny. Per les rutes del sud, aviat s'arribava a Samarcanda i després Baghdad, Damasc i Constantinopla.
Com que ara el Kazakhstan té diners perquè té petroli, la Xina té industria i una camioneta va més ràpid que un camell, s'ha creat una moderna ruta de la seda entre Ürumqi i Almaty. Hi vaig en autobús. Són 1000 km i 29 hores amb 7 dedicades al pas de les dos fronteres. Els passatgers embolicats en una manta i en una mena de nitxos rodejats de paquets. Alimentat amb les meves reserves de dàtils i pà turc. Com les caravanes antigues. Dos dies més tard, el meu amic André trigarà 5 hores més per culpa de la neu. Va portar la bici desmontada al autobus i a les 2 de la nit, en arribar, la va muntar i va pedalar en mig de la nevada alguns kilometres fins al hostel.
L'autobús té tot el seu volum ocupat. També porta coses amagades. El meu equipatge, dos mesos de viatge, és el més reduit. Com tots els passatgers, ajudo a carregar i descarregar, sense saber que hi ha als paquets. És un comerç d'una direcció perquè no hi ha rés en sentit contrari, a part de petroli. Quasi tots els passatgers són del Kazakhstan i no em van deixar pagar en cap parada. El xinés desapareix i el rús és la nova llengua comú.
Kazakhstan és el país sense mar més gran del món. Té la superficie d'Europa Occidental i dos vegades la població de Catalunya. Algunes minories, com la russa o l'alemanya, emigren. El seu ciutadà més conegut és Borat.
En Rafael és tàtar i qui parla millor anglés del bus. Els tàtars són eslaus musulmans i una de les 20 nacionalitats oficials del país. Com que arribarem molt de nit a l'estació de Almaty, em diu que m'acompanyarà al hostel en el seu cotxe. Abans anem a casa seva i tinc la sort de coneixer a la seva encantadora família. La seva dona, preocupada pels riscos del viatge. El seu fill de 6 anys, mira les fotos del meu viatge amb cara de futur Marco Polo. El pare ja ho és, comercia amb productes industrials per rotulació i etiquetatge. Fabricats a la Xina.
El kazakh i el rús s'escriuen amb caràcters cirilics. Quasi tot està escrit en els dos idiomes i costa distingir-los. Calen trucs com caràcters que només estàn al kazakh o el fet de que els dos idiomes escriuen nom i adjectiu en diferent ordre. Al hostel majoria de joves kazakhs que esta a Almaty per motius de feina. Temps per compartir els diferents estils de vida, esmorçars i sopars.
Un país molt gran i només veuré Almaty. M'hauria agradat anar al cosmòdrom de Baikonur. Des d'allà van sortir al espai per primera vegada el Sputnik, la gosseta Laia, Iuri Gagarin i Valentina Tereshkova. Als anys 60. Ara Baikonur està llogat per Russia fins al 2050 i és l'únic lloc desde el que s'envien humans al espai. El programa espacial USA es va cancelar després d'alguns accidents mortals. Cal reservar amb mesos i les visites son molt cares i han de coincidir amb llançaments de cohets.
També m'hauria agradat anar al Mar de Aral, o al que en queda. És un llac format per les aigues del Sir Daria, pel nord, Kazakhstan, i del Amur Daria pel sud, Uzbekistan. L'Aral s'ha assecat diverses vegades en la història, depenent del clima i dels rius. Fa dos mil anys l'Amur Daria va canviar el recorregut amb final al Aral en lloc del Caspi. En aquest segle el calentament global ha reduit les geleres del Pamir, que alimenten els dos rius. Adicionalment els projectes de regadiu de cotó han reduit el cabal que arriba al llac de manera que la seva part sud ha quasi desparegut. La part nord, que podria visitar desde el Kazakhstan, s'està recuperant gràcies a preses que separen el nord del sud del llac.
Almaty està al peu del Tien Shan, amb muntanyes de més de 4000m. Ho aprofito i en bus local vaig a l'estació de Medeu, amb una de les millors pistes de gel del món. Després en telefèric a l'estació de Chimbulak. Obra divendres encara que la previsió de temperatura és de -16°. A l'estiu les caminades per aquestes muntanyes són el gran atractiu del turisme. En començo una de curta, fins que trobo un llop mort a trets. Terra dura.
A la frontera amb la Xina hi ha dos cims de més de 7.000m que formen part del Tian Shan, són el Povedy i el Khan Tengri. Entre el Kyrgyzstan i el Tadjikistan n'hi ha tres més. El Lenin, el Comunisme (actualment Koh-i-Somoni) i el Korzhenevskaya. Son els 5 cims de més de 7.000 de l'antic espai soviètic. Qui els ha pujat, rebp el distintiu del Leopard Blanc. Encara existeix i és molt admirat.
Green Market, un enorme bazar amb espècies, fruits secs i fruites assecades. Collides a Samarcanda. Avui podré convidar a tots els companys del hostel. Al matí, dia fred i boira espessa. Tot el dia a 0° i al vespre s'espera -3°. L'hivern arriba. El turó de Tok Tobe té un telefèric al mig de la ciutat. A dalt som molt pocs. Al cambrer amb qui parlo, li preocupa la meva opinió sobre New York i Miami. Anirà als USA amb visat turista i s'hi vol quedar. També hi ha una estàtua dels Beatles, potser la única del món.
Museu d'Almaty. Poma com a símbol de la ciutat. És el que vol dir Alma. Golden Man, refinat vestit funerari d'or d'una tomba escita que és el símbol del país. Els escites eren unes tribus perses que poblaven aquesta terra abans de l'arribada de tribus mongoles i turques. Perses, mongols i turcs s'han barrejat i combatut desde fa segles. Els seus imperis van dominar l'arma més poderosa que ha existit. Les tribus que dominaven el cavall i disparaven fletxes desde la sella de muntar, van ser imbatibles fins a l'ús de la pòlvora. Calian estepes en que milers de cavalls poguessin menjar. Això no ho podien oferir els imperis agrícoles.
Reproducció del Atlas Català, un dels mapes de l'edat mitja més detallats. Fet a Mallorca descriu aquestes terres basant-se en el que va dir Marco Polo. Mil fotos del fundador del país. En tots el paísos del Àsia Central, les eleccions es guanyen amb el 95% dels vots i els presidents ho son fins que es moren o una revolta els fa marxar.
En la darrera passejada trobo la botiga de Zara, la millor de tota la ciutat. Em meravella la seva capacitat de dissenyar per gustos tan diferents. Demà bus cap a Bishkek i nou país, Kyrgyzstan.
Els Kyrgyzos i els Kazaks són molt similars. Llengues de la familia turquica, migració desde l'Altai i Mongòlia al segle XIV. La diferència és que els Kazakhs es van convertir en pastors de les estepes i els Kyrgyzos en pastors de les muntanyes. Bishkek comparteix amb Almaty estar al peu de les muntanyes i heredar del seu passat soviètic, un estil laic, igualitari i modern. Hi arribo després de 6 hores de carretera nevada i amb previsió d'empitjorar.
Al hostel m'informen que la carretera a Osh, la segona ciutat del país, son 700km que necessiten 12 hores, amb dos colls de més de 3000m. Amb aquest temps, el més probable és que sigui perillosa i necessiti 16 hores. L'avió són 45 minuts i costa 40$. Hi ha molts vols i no em costa decidir. Amb el mal temps tampoc podré anar a les joies turístiques de l'estiu. Els llacs Issyk-Köl i Song-Köl i les muntanyes que els envolten.
L'aeroport Manas, a 30 km de Bishkek, va ser utilitzat pels USA i els seus aliats en l'invasió del proper Afganistan. El van fer nou i modern. La seva llista d'accidents està plena de xocs entre avions comercials i avions militars USA, sense víctimes. Ara els USA han deixat d'utilitzar-lo, així que sembla segur. El govern ha fet un acord amb Russia, que hi te una base al cantó. El rús és l'idioma més utilitzat a Bishkek.
Al Kyrgyzstan, la divisa és el Som, i te una moneda de 3 soms. No és corrent, però quan jo era petit, hi havia monedes de 2 1/2 pessetes.
Carrers gelats i branques caigudes pel pes de la neu. Temperatura sota zero. Els cotxes circulen lentament i la gent sap caminar sense relliscar. És maco i rés es detura. Al Osh Bazar és ven de tot. Paradetes al aire lliure en que es ven roba i mantes amb la neu a la vista. Venen ganes de comprar-ne. Els grans magatzems TsUM, de l'època soviètica no s'han adaptat a la mercadotècnia actual i això els hi dona encant.
La ciutat es deia Frunze a l'època soviètica. En record d'un general mà dreta de Trotsky a l'Exèrcit Roig. Nascut a Bishkek, de pares rús i alemana. Va organitzar bé el seu exèrcit i sempre guanyava, fins que en una operació gàstrica l'anestèsia el va matar. Es dubta de Stalin o algun enemic. La seva casa es guarda com un museu i li van posar el seu nom a l'acadèmia militar soviètica. La majoria de reliquies soviètiques es mantenen, incloent la estàtua de Lenin. El hostel més recomanat es diu URSS. No hi he volgut anar perquè un viatger deia que tenen un retrat de Stalin.
El proper destí és Osh, al sud i a la fèrtil vall de Fergana. Allà hi va haver els incidents més mortífers de la penosa descomposició de la URSS a l'Àsia Central.
Després de la Revolució Russa i la Guerra Civil, es va voler reorganitzar l'antic Imperi zarista, com una Unió de Repúbliques. El nou món substituía els antics imperis per noves nacions. El problema a l'Àsia Central era que no hi havia repúbliques que federar. Hi havia antics emirats i khanats medievals, tribus i clans que anaven per lliure i es feien la guerra sovint.
Els paísos europeus hem exportat la idea de l'estat-nació, perquè és el que tenim. Ens sembla que és l'únic posible. La delimitació de les noves nacions, sovint malintencionada per la potència colonial, sempre ha sigut dificil. La societat soviètica, que volia ser científica, va escollir la llengua com a element delimitador. Si va caldre, es van afegir territoris per arribar al mínim de població requerit per ser república.
Així els antropòlegs i linguistes soviètics van definir llengues i fer censos de parlants fins que va sortir el mapa actual. El Comisari de Nacionalitats dels primers governs boltxevics era Stalin. Després no va tenir escrúpols per consolidar el seu poder. Va fer matar a la èlit del govern i partit a Kyrgyzstan, 170 persones. També va matar a 5 dels 7 membres del Politburo que va liderar la Revolució. Els altres dos eren Lenin, que ja s'havia mort, i ell.
Aquesta distribució de les repúbliques per idiomes, va fer que el sud del Kyrgyzstan tingués una minoria de quasi el 45% de població uzbeka. Els uzbeks eren pagesos de la rica vall de Fergana i els Kyrgyzos ramaders. Versió moderna de Caín i Abel. Al 1990 la privatització d'una gran finca va generar revoltes amb 170 morts. Al 2010, unes eleccions presidencials guanyades com sempre amb més del 90% dels vots, van ser l'excusa per nous conflictes. Segona part dels anteriors, amb 400 morts a Osh.
Ara conviuen molts conflictes. Un nord, Bishkek, russòfil i laic. Un sud, Osh, islàmic i conservador. Dins del sud, conflictes entre uzbeks i kyrgyzos. En tot iguals excepte en històries passades i un passat ramader i agricultor. El mediador és Russia, però l'envelliment dels autòcrates governants i l'influència del diner de l'islam més conservador garanteix que els conflictes seguiran.
Neva molt quan marxo de Bishkek. Boira i poca visibilitat. Espero que les inversions fetes pels USA funcionin. Vol impecable en Air Manas, filial de Pegasus, low cost turca. Al hostel de Bishkek, entre els llibres deixats pels viatgers, n'hi havia de Fetullah Gullen, la bèstia negra del president de Turquia. Les societats secretes islàmiques van tenir un paper important en la ruta de la seda i en els règims de llengua turquica que s'hi van anar creant. Com la masonería o l'Opus Dei.
Millor temps a Osh. Pluja i boira, però sense neu ni fred. Terreny plà i ben cultivat. Transició del món soviètic a l'Islam. Al hostel l'alcohol no està permés. Els qui hi treballen porten barba afgana o gorro islàmic. Venen de la mesquita. La meitat dels restaurants no serveixen alcohol. Al bazar totes les dones porten vel al cap. Al parc el porten menys de la meitat.
Osh presumeix de tenir més de 3000 anys. Les moltes invasions no han deixat cap monument antic, però la memorable Suleiman Too, muntanya de Salomon, es una cadena de cinc cims rocosos al mig de Osh, que s'alcen 200 metres sobre la ciutat. És un gegant de roques que Herodot situa com el centre de la Ruta de la Seda. És diumenge i hi ha molta gent passejant-hi. Joves grimpant les roques i coves i families seguint els camins, museus i llocs amb propietats miraculoses. Tots els que parlen una mica d'anglés tenen alguna cosa que preguntar-me.
El Suleiman Too és un lloc de llegendes. Es diu que Osh la va fundar el Rei Salomó o Alejandro Magno. Que hi va resar Mahoma i que hi va fer una capella Babur, el fundador de la dinastia Mughal a la India. En un museu en una cova de la muntanya es diu que va ser un lloc de culte zoroastrià i shamànic. Segurament tot és veritat. Osh té el bazar més gran de tot Àsia Central i amb això n'hi ha prou per fer crèixer totes les històries. També hi conflueixen totes les contradiccions i això fa que els ressentiments segueixin vius.
És diumenge per la tarda i la gent es casa. Com que van a ferse les fotos als mateixos llocs, sembla que comparteixin festa. Lloguen cotxes estrafalaris, adaptats a la violència latent de la regió, i en Vladimir, dalt del seu pedestal, ho beneeix.
Dilluns probablement sortiré cap al Pamir i el Tajikistan en un cotxe 4x4 compartit amb 7 locals. A aquestes muntanyes no hi ha transport regular i els vehicles surten quan s'omplen o tenen un encàrrec. Quan hi ha altres viatgers, es posen d'acord i lloguen un vehicle. Com que ara ja no n'hi ha, m'he de posar en espera. Cal passar 5 colls de més de 4.000m, el més alt de 4655m. Sembla que el Pamir és més sec i quasi no hi ha neu als colls. La primera etapa, de 12 hores, acaba a Murgab, al Tajikistan. Espero arribar a Dushanbe, la capital, en 4 o 5 dies seguint els colls del Pamir i la frontera amb l'Afganistan al corredor del Whakan. És una de les rutes més imponents e inquietants del món.