Tibet, viatge als mites dels sostre del món.

Fa molts anys, la placa india va empènyer la placa asiàtica i va arrugar unes cadenes de muntanyes que tancaven a gran alçada enormes territoris. Així va néixer el Tibet, un immens territori àrid a 4.000 m d'alçada entre les muntanyes de l'Himalaia i el Kunlun. Quasi no hi plou perquè els núvols que venen del Golf de Bengala i l'oceà Índic descarreguen les pluges al sud de l'Himalaia. Els rius del Tibet drenen a llacs sense sortida o bé segueixen les muntanyes, d'est a oest, fins que troben un camí cap al Sudest Asiàtic o al Pakistan.

En aquest territori hostil hi viuen uns pobles que s'hi han adaptat. Muntanyes sense valls, poca aigua i vegetació, lluny de tot mar i molt fred. Una terra plena de mites, perquè és diferent de les altres. Cap al Tibet segueixo viatge. Amb avió des de Kathmandu fins a Lhasa perquè el terratrèmol del 2015 seguit de les fortes pluges del monsó del 2016 tenen tancat el pas entre els dos països. Des del cantó tibetà unes esplèndides infraestructures xineses esperen que el pobre Nepal, amb l'ajuda xinesa pugui superar les adversitats.

L'aeroport de Kathmandu es considera un dels pitjors d'Asia. El de Lhasa deu ser el segon més alt del món, a 3.700 m i per sota del de La Paz. El bitllet de Sichuan Airlines, és el més car del món per un vol d'una hora. 340$, però ara no hi ha altre opció. Seguint amb superlatius, es vola entre el Everest i el Makalu, amb una vista esplèndida fins entrar al altiplà àrid del Tibet.

Per viatjar pel Tibet cal un permís especial. Si després es vol anar a la resta de Xina, cal un visat xinés que només s'emet a l'ambaixada de Kathmandú. Tot això ho ha de tramitar una agència de viatges xinesa amb la que cal contractar el viatge turístic obligatori. És car però no hi ha altre opció. Aquest sistema va començar com un control dels estrangers en períodes de disturbis polítics, i ara és un bon negoci. D'una manera més simpàtica, el Bhutan fa el mateix.

L'aeroport gran, modern i amb pocs vols. Una noia m'inspecciona l'equipatge i em diu que vol veure els llibres. Avui poca gent en porta i li ensenyo un petit diccionari sobre tibetà i un altre de xinés. S'esvera, crida a un jefe i aquest a un altre. Analitzen el contingut i davant de la meva divertida expressió em diuen que puc passar, tornant-me els dos diccionaris.
L'aeroport està a 60 km de Lhasa i esperant el vehicle de l'agència coincidim en Vaclav, un xec que inspecciona per a la Unió Europea la gestió dels projectes d'ajuda. Està al Nepal i ha aprofitat per fer turisme. En Lukas, un polonès fisio afincat a França i ara rodamón.

El grup de l'agencia comença demà. M'he reservat nit a un hostel local per estalviar, 5$ en lloc de 80$, i també per veure la ciutat fora del circuit pels turistes. En Lukas està al mateix grup que jo i també s'hi apunta. El hostel es un gran pati rodejat de fileres de quartos. Sembla una vivenda comunitària de les pel·lícules de la Xina dels 60, però amb afegits d'oci actual. Sala per videojocs, wifi, un billar i una sala comunitària amb guitarra i karaoke. Acabem prenent cerveses amb un grup de joves xinesos que fan ruta en bicicleta. El Tibet està de moda entre els joves de la Xina i demostren una actitud molt orgullosa, del tipus: "Benvinguts a la Xina, això és la Xina"

Dia lliure a Lhasa abans d'entrar ens el horaris que imposa el grup organitzat. No he tingut la precaució d'instal·lar un VPN, els programes que et permeten connectar a internet com si estiguessis fora de la Xina. Tampoc son 100% eficaços, perquè els criteris del bloqueix a adresses no permeses que imposa el govern canvien cada dia.
Em trobo sense accés a Facebook, als serveis de Google, encara que Gmail em funciona de tant en tant, i sense poder descarregar The Economist. El que va començar com una mida de control interior s'ha convertit en un negoci per empreses xineses com Weibo, Baidu o Alibaba que donen el mateixos serveis a la Xina però amb l'acord del govern.

Tampoc he pogut comprar una targeta telefònica local. Ho he provat a tres llocs. En tots la comunicació era dolenta, ningú parla anglès. Sembla que sense una targeta de identitat xinesa no es pot. Un altre explicació és que calen mòbils xinesos perquè porten un xip identificatiu. La resposta més lògica que m'han donat ha sigut "Shanghai, Beijing OK. Tibet No".
Des de les revoltes de fa uns anys i les immolacions de monjos, hi ha una visible presència policial. Els accessos als carrers de la peregrinació de Bakhor tenen scaners de paquets. Tots els carrers del barri vell, tibetà, de Lhasa tenen càmeres de seguretat, i als temples indiquen que està prohibit fer fotos o entrar mistos. Per prevenir la temptació d'inmolarse.

En veu baixa algunes queixes. "Els tibetans podem viatjar per la Xina, però no demanar passaport per anar al estranger, els xinesos si". Però és un tema difícil. La qualitat de vida al Tibet està a anys llum de la del Nepal. Excel·lents carreteres. Hospitals i escoles amb molt bona pinta. Tota la retolació en xinés i en tibetà, amb la tipografia xinesa més gran que la tibetana i que l'anglesa quan hi és. Els monestirs i tots els elements de cultura tibetana estan presents i cuidats. La inversió que fa la Xina al Tibet és enorme.
Moltes de les immolacions han sigut a zones frontereres amb el Tibet, que ho són culturalment, però al no formar part de la Regió Autònoma del Tibet, no en reben els beneficis. No és un tema que es pugui tractar de manera simple, perquè la història present i antiga és complexa.

Els reis del Tibet van envair i saquejar ciutats xineses al segle VII. Després de l'adopció del budisme, lluny de les ciutats i sense cavalls, que les cultures turcomanes i mongoles d'Asia central si teníen, el Tibet va deixar de ser un perill per la Xina. Al segle XII els mongols van envair-ho i van mitjar en els conflictes interns. Van donar el poder a la secta Gelupda i al seu cap el títol de Dalai Lama. Van consolidar un poder civil de base religiosa. Ara anem pel Dalai Lama XIV de la serie que va començar llavors.

El Tibet va ser un estat teocràtic, vassall de la Xina, especialment durant les dinasties "estrangeres". Yuan, mongols, o Qin, manxús. La dinastia Qin va caure, al començar el segle XIX, i es va proclamar a la Xina una república inestable i en mans de senyors de la guerra. Anglaterra, desde la seva colònia de la veïna India, va aprofitar la debilitat per envair el Tibet al 1905, desfer un exèrcit de fletxes i llances, i imposar una dependència.
Després de la Segona Guerra Mundial, amb la independència de la India i la marxa dels anglesos, la nova Xina comunista va voler recuperar la situació anterior. Segons una visió, la del Museu del Tibet, les relacions eren de servitud. Els monestirs absorbien tota la riquesa del país i la pobresa de la gent era extrema. Veient les dimensions colossals dels monestirs dels segles XVII i posteriors, i la creixent quantitat de tones d'or a la tomba de cada Dalai Lama, recorda la societat de faraons i piràmides. Però en una terra molt més pobre.

L'altra versió presenta la societat tibetana com un mandala perfecte en que tothom era feliç perquè tothom tenia el seu lloc en la societat i unes aspiracions per a una vida futura. Fos com fos, el 1959 el Dalai Lama va fugir a la India, la CIA va organitzar una guerrilla des del Nepal, amb joves radicals religiosos, però el mateix Dalai Lama va desautoritzar accions violentes. Amb ell van marxar a la India i Nepal les elits tibetanes i són un dinamitzador important de l'economia del Nepal.
La Xina del 59 no era la d'ara i el nivell del Tibet és molt superior al de veíns himalais amb problemes, com el Nepal o Catxemira. Al carrer em costa distingir entre xinesos i nepalís i no veig cap signe visible de discriminació. Tothom respon als meus "Tashi Delek", hola, o "Tu jay chay", gràcies, amb un somriure, però això no vol dir rés perquè els tibetans sempre tenen un somriure a la boca.

Ara els monestirs s'estan buidant. El monestir de Drepung tenia 7000 monjos i ara en té 700. Però d'això no en té la culpa la Xina. Les families tenien molts fills i era costum que al menys un fos monjo. Ara, encara que la política de fill únic no s'aplicava als tibetans ni altres minories, es tenen menys fills i pocs volen ser monjos.

En el passat els monestirs eren propietaris de terres i animals i els "serfs" residents en un territori tenien que entregar una part de la collita i temps al monestir. Ara viuen de l'assignació de l'estat i de les donacions dels fidels. També d'una part de les cares entrades que es cobren per igual a turistes occidentals i xinesos, que son la gran majoria. Totes les estàtues dels monestirs tenen bitllets a les mans i peus que col·loquen els fidels a canvi de favors.
El conflicte serà la successió del actual Dalai Lama, que te 80 anys. El Panchem Lama, segona autoritat, viu a Beijing i està controlat pel govern. A la mort del actual Dalai, el procés d'elecció del nou, o d'identificar el nen en que s'ha reencarnat , és de la complexitat de l'elecció del president USA o el primer ministre d'España.

Independentment dels conflictes de la futura successió, l'actual Dalai Lama s'ha adaptat a lider moral mundial del budisme. La seva imatge i opinions han abandonat els aspectes més folklòrics del budisme tibetà. Encaixa molt més amb la "religió" més compatible amb la ciencia i la modernitat. En la separació d'aquest paper i el seu rol de dirigent temporal d'un territori, viu un trauma com el Papa catòlic quan la unificació d'Itàlia també li va treure el poder sobre un estat. Altres grans Lamas s'hi han adaptat i exerceixen de liders espirituals als USA o a Europa i fins i tot s'hi han casat.

A la TV no he vist cap canal en tibetà. L'únic en anglès és l'oficial CCTV News. Al canal principal, excel·lent reportatge sobre els "Castellers" amb entrevistes en català subtitolades al xinés.
El budisme del Tibet te moltes influències de la religió Bön, més antiga, que venia del Shamanisme de l'Asia Central. Veneració a la naturalesa, banderoles, tambors, interrogació als morts i endevinament del futur, i també les "kora", els circuits de pelegrinatge, sempre en la direcció de les agulles del rellotge, al voltant dels llocs sagrats. Rius de gent caminant amb els seus rosaris i molinets d'oracions, al temple de Jorkhar, Potala o la mateixa ciutat de Lhasa. Alguns o fan tirats a terra i arrossegant-se. Encara no hi ha ningú que ho faci corrent.

El grup de viatge interessant. La Feven, etíop, amb nacionalitat USA, viu a Beijing i treballa en empreses xineses amb projectes a Etiopia. Comparteix habitació amb en Lukas i des d'aquesta coincidència ja no es separen. Ella vol seguir viatge a Myanmar i ell a Sibèria. Tres holandeses amigues de cole i rodamóns. Tres malaio-xino-australians, dos noies israelís, dos germans suïssos residents a Canadà i Suissa. El guia, en Tensil, és tibetà.

"Debating" al Monestir Sara. Monjos joves, un contra un amb la supervisió d'algun de vell. Temes 60% de les escriptures budistes i 40% sobre la vida. Pregunta, resposta complexa, no val si o no. Piquen de mans i passen el rosari pel braç. Hi ha guanyador. Competicions entre monestirs. Aviat serà un tema de TV.

Potala. Seu del Dalai Lama i símbol majestuós del poder. Més de 1.000 sales, ara quasi totes buides. Cada any es pinta en ocre i blanc, amb tints vegetals i llet de yak donada pels fidels que s'inscriuen voluntaris per pintar. El va construir el 5è Dalai Lama, començant el 1645 quan ja era vassall del emperador Qin. Com el Vaticà. Va sobreviure la Revolució Cultural perquè Zhou En Lai hi va enviar les seves tropes a protegir-lo.

Temple de Jokhag, al centre de la vella Lhasa. És el més antic, el van començar fa 1.300 anys els primers reis que van adoptar el budisme, anteriors al desplaçament del poder polític al líder religiós. Encara que aquesta barreja ara és simbòlica, tots els països amb influència del budisme tibetà, India, Bhutan, Xina, volen influir en la reencarnació dels nous liders religiosos.
Sortida de tot el grup de Lhasa cap a Xigatse, segona ciutat del país, i cap el Camp Base del Everest. Ens acompanyarà sempre un policia. El bus ja te càmeres de videovigilància, no se si connectades, i l'excusa per portar un policia és que ajudarà en els nombrosos controls i assegurarà que el conductor no corri.

Sortim per l'espectacular i buida autopista al aeroport. Després excel·lent carretera, en paral·lel al riu Brahmaputra i al tren modern que va a Xigatse i seguirà a Kathmandu i el Xinjiang. Dos trens al dia a l'estiu i un la resta de l'any. El Tibet està buit, però la previsió és que s'omplirà. El Tibet és un dels territoris que hi guanyen amb l'escalfament de la terra. Les geleres del Himalaia estan en forta recessió, però la pujada de temperatures permet cultius a major altitut.
Tres controls de policia, estricte limitació de velocitat a 30km/h en una carretera bona i buida, monestir de Tashi Lumpo, seu del Panchem Lama, que està a Beijing. Xigatse, amb un barri tibetà i un barri xinés, que es com dir un d'antic i reformat i un de nou. Les capses dels electrodomèstics també etiquetades en els dos idiomes. Els hospitals i les escoles donen bona impressió. Demà cap al Everest.

El grup del autobús sembla una classe de P-50. Els occidentals més de festa volen música llatina. El poli vol pop tibetà. Guanyen Juanes, Enrique Iglesias i salsa. Com traduir al tibetà?: "Todos los días a Dios le pido que si me muero sea de amor, si me enamoro sea de vos..." Jo estic amb el poli.

Seguim la carretera a Kathmandu 450 km. Es va fer fa 15 anys i connecta el sud del Tibet, el més poblat perquè hi ha aigua. Tres colls de 5.000m. El darrer, Kyawu La a 5.200 m. Em quedo sense paraules i se'm fa un nus al coll. 5 dels 14 cims de més de 8.000m es veuen perfectament. Makalu, Lhotse, Everest, Cho Oyu i Shisha Pagma. Potser és l'únic lloc del món en que se'n veuen tants. Des de Darjeeling se'n veuen 4 però molt poc. Quan arribem al Kyawu La sembla que els pugui tocar tots.

Després d'un altre control i permís especial, 80 km de carretera que es va fer fa tres anys, fins al Camp Base del Everest. Al Camp Base i al lodge en que dormim hi ha soldats. El coll de Lho La, un pas al Tibet, està molt a prop i no deixen passar-hi. Potser també tenen present l'assalt de terroristes que va matar als muntanyencs que hi havia al camp base del Nanga Parbat, al Pakistan.

Vista màgica de la paret nord del Everest. Explico als companys del grup algunes anècdotes de la muntanya. Ningú en sap rés. En Tensil m'ensenya un foto que va fer a la placa que recorda a Mallory i Irvine al Camp Avançat. Un xinés em porta el seu teleobjectiu perquè busquem l'escala que la expedició xinesa del 1975 va deixar el segon esglaó, poc abans del cim.

Amb la Conxita vam comprar aquells anys un llibret que explicava que gracies als pensaments del Camarada Mao, aquella expedició va fer cim per la via que teníem davant. Vam comprar el llibret propagandístic en un poble del Perú atemorit pels atemptats de Sendero Luminoso, maoista.
Les tendes del Camp Base ja no hi son, no és temporada. A prop hi ha un hotel en construcció. Davant el monestir de Rongbuk, amb pocs monjos malgrat la increïble vista. Dormim a la única guest house, a 5.000m i -5º però confortablement. A la cuina una única estufa que funciona amb merda seca de yak. No fa gens d'olor, escalfa molt però crema ràpid. Aquest lloc en pocs anys serà un dels destins turístics mundials. Ara el permís per pujar al Everest des del Tibet costa 25.000$. Des del Nepal 10.000$

En Tenzil m'assegura que el Yeti existeix. Ell no l'ha vist, però com tots els tibetans té un amic que sí que la vist. La seva descripció, pelut, amb serrell i protector amb les noies el fa igual que el de'n Tintin. També em diu que la poliandria es manté en els pobles. És corrent que dos o tres germans es casin amb la mateixa dona i això es justifica perquè sempre calia emigrar o estar fora de casa llargues temporades com a caravaner de yaks.

Tornem a Xigatse i parem al primer poble, Tingri. Una filera de restaurants anuncien cuina de Sichuan. Es la més valorada de la Xina. Chengdu, la capital de Sichuan s'ha convertit en la capital econòmica remota del Tibet. Les agències de viatges, la línia aèria i la cuina ho dominen. La temporada turística s'acaba i els pocs restaurants oberts tancaran fins al proper estiu.

Entre tots els restaurants comparteixen un únic lavabo. No s'ha rentat des de la Revolució Cultural. Els waters públics a la Xina rural no tenen porta ni sovint paret entre els forats a terra. Aquest en canvi devia tenir WiFi. 5 forats a terra, tres persones ajupides fent les seves necessitats, parlant o mirant el correu al mòbil. Un lloc per fer amics.

Darrer dia complert al Tibet i tornada de Xigatse a Lhasa. Ruta amb increïbles vistes i dos nous colls de més de 5.000m. Gyantse, poble complert. Castell, pagoda i monestir. Hi va viure un temps el protagonista de "7 Anys al Tibet". Karo La, coll a 5.050 m amb una curiosa collita als prats sota la imponent glacera. Tobes seques de yak preparades per a ser usades com a combustible del hivern. Yamdrok Tso, majestuós llac a l'ombra de cims de més de 7.000m. La carretera enganxada al terreny, sense ponts ni túnels. Vertiginosa, ben mantinguda i amb enginyoses obres per defensar-se de les pluges i caigudes de pedra. El control de la velocitat és estricte.

Demà el tren més alt del món, altre cop un coll de més de 5.000 m fins a Golmud, a la veïna província de Qinhai i després al Xingjiang, la terra dels Uighurs. El Turkestan xinés. Canviaré la terra de les persones que saben viure a 4.000 m per la dels que saben viure als deserts i oasi més lluny de qualsevol mar.

Publicado con Blogsy