Cada viatge és una etapa del següent: Xinjiang, deserts, oasis i modernitat a la Ruta de la Seda.

El tren que connecta el Tibet amb la veïna província de Qinhai és un monument a la sobrietat i eficàcia. Quasi tot el trajecte està per sobre dels 4.000 m i els punts més alts superen els 5.000. Via única, velocitat moderada i elevació per superar les irregularitats de l'altiplà i la neu. Al anar al Tibet s'injecta oxigen a les cabines, al tornar no cal perquè es suposa que ja t'has aclimatat.
L'estació de Lhassa és nova i espectacular. Registre exhaustiu al entrar i tres vegades em demanen el passaport al tren fins que tothom em coneix. Sóc l'únic estranger. Viatjo amb bitllet de "seient dur". El viatge a Golmud dura 17 hores. Com que no hi faig nit no necessito llitera i el vagó més econòmic permet compartir el viatge íntegrament amb tibetans. La propaganda occidental deia que l'objectiu d'aquest tren era omplir el Tibet de xinesos han. Avui serveix per a que els tibetans vagin cap a la Xina. Al meu vagó només es parla tibetà.

El Tibet es defineix com un altiplà, però la ruta és irregular. Entre l'Himalaia i el Kunlun, les cadenes muntanyoses que limiten el Tibet, hi ha ondulacions del terreny i torrents sense aigua. A aquesta alçada es nota l'alçada quan cal accelerar la respiració per mantenir el que estàs fent.

Al cantó del tren, alguns ramats de yaks, algun camí de terra, algunes instal·lacions de comunicacions o militars. La carretera per la que passen alguns camions i un immens espai buit. Al diari llegeixo que la Xina ha enviat dos astronautes al espai que s'hi estaran 1 mes. Està ampliant la seva estació espacial, Tiangong-1, per estades de 6 mesos. Ha fet el primer aterratge no tripulat a la Lluna des del 1976 i ha instal·lat en els 6 primers mesos d'aquest any la mateixa potència d'energies renovables que en tot l'any 2015.

El tren segueix fins a Lanzhou i Beijing, però baixo a Golmud. A 3.200 m i al peu del Kunlun era la porta nord d'accés al Tibet. Amb el tren ja no te atractiu pel viatger però com totes les ciutats xineses ha crescut i s'ha modernitzat. Per Internet he reservat a un hostel, però a mitja nit i sota cero veig que l'adreça és un bloc de pisos perifèric. Un xinès al que he despertat, em porta en pijama i el seu cotxe a l'adressa que li indiquen per telèfon. És un hotel desangelat a on entenc que dos nois lloguen dormitoris del personal com a hostel. Per fi puc dormir i al matí descobreixo que l'hotel està viu i ple de xineses que han pagat vint vegades més que jo pel mateix sostre.

La Xina funciona bé, però diferent que la nostra cultura. La barrera cultural ho amplifica. Sense entendre que ha passat, agafo l'autobus cap a Dunhuang, el primer oasi de la Ruta de la Seda. Autopista que travessa deserts en mig de centenars de generadors eòlics. Les inversions públiques al Oest van ser part de la resposta del govern a la penúltima crisi econòmica. En canvi no hi van posar WC. Cal fer servir la vorera de l'autopista amb vistes a les muntanyes. Com en els vells temps de les caravanes de camells.

Canviem yaks per camells. La variant persa del alfabet àrab substitueix al alfabet tibetà. Les mesquites a les imatges de Buda. El Youth Hostel de la meva guia ja no existeix, però n'hi ha un de nou i millor. Ara hi ha pocs viatgers, estem tot el dia sota cero i els pocs viatgers son xinesos. L'únic occidental és una americana. Quan la seva filla es va independitzar, va veure el niu buit i va començar a viatjar. Mirem els primers resultats de les eleccions USA. Trump va guanyant a Florida i Virginia. Mala senyal, inclús en aquest racó de món.

Les dunes de la muntanya Minsha Shan estan a 5 km del centre de Dunhuang. Hi vaig en un bus local. Hi ha 4x4 que permeten recorrer la part baixa. No porten a malalts del cor ni als que ja han fet 60 anys. Hi vaig a peu, però fins a dalt de tot i fins que ja no veig el poble. Impressiona. He llogat una mena de mitjó exterior de lona que protegeix de la sorra però és difícil pujar una duna de més de 300 m

A Dunhuang comença un corredor d'antics oasi previ al gran desert de Taklamakan. Per allà va entrar el budisme a la Xina. Els discursos bàsics de Buda eren atractius. El camí del mig en totes les coses. El Kharma o destí individual, depenent de les teves obres. L'adhesió a les coses materials com a font d'infelicitat.

Però el budisme també va servir per combatre angoixes i comprar tranquil·litat. Els comerciants de la ruta pagaven alguna estàtua, cova o pintura per obtenir favors que, creien, els protegirien dels perills de la Ruta. Així van créixer les coves de Mogao, 480 coves en un penyasegat entre l'oasi i el desert. La col·lecció d'art budista millor conservada del món.

Van començar a fer-se al segle VII i no van decaure fins al XV i XVI, en que la dinastia Ming va combatre el budisme i va tornar als orígens confucians. El descobriment d'Amèrica i les rutes marítimes van fer decaure la Ruta terrestre. I un primer escalfament de la Terra va fer que s'assequessin llacs interiors i la ruta fos més difícil.
Les coves de Mogao van reviure amb els Qin, al XVII i XVIII fins que hi van arribar exploradors occidentals. L'expoli va ser gran quan es va descobrir una cova oculta plena de manuscrits antics. Els escrits de la Sala de Texts ara estan a les grans biblioteques i museus del món i van explicar una amplia època del comerç a la ruta.

Les coves només es poden visitar amb guia. Sóc l'únic que no parla xinés, així que la Song Si m'ho explica individualment. Evita la meva pregunta sobre els efectes de la Revolució Cultural en les coves i diu que es van fer malbé per la revolta musulmana del segle XIX i per l'abandó.

El següent oasi es Turpan. 600 km de desert que el tren ràpid fa en 3 hores. Però les estacions estan lluny. A 120 km la de Donhuang i a 60 km la de Turpan. Més autobusos i més seguretat. Identificador facial a l'entrada dels autobusos. No m'assemblo a la foto del meu passaport i ha de venir un cap de policia a obrir-me l'accés.

El hostel a Turpan es un antic alberg de caravanes al barri uigur, un caravanserai. El taxista no ho sap trobar i m'hi porta un amable policia en el seu cotxe. Sopo amb en Ianis, un noi lituà que com molts, fa servir el viatge per buscar-se a si mateix. Amb ell vaig al museu. A Turpan es van succeir regnes i tribus, hi van haver les darreres fortificacions dels emperadors xinesos en front dels invasors del oest i nord. El clima extrem ha conservat mòmies, en algunes els tatuatges s'han conservat millor que la pell.

Al proper desert del Gobi hi ha alguns dels millors fòssils de dinosaures del món. A Turpan el mamífer més gran trobat, un rinoceront gegant. La placa india xocant amb la placa asiàtica, aixecant l'Himàlaia i aïllant les terres interiors, va crear la conca del riu Tarim, la conca fluvial sense sortida al mar més gran del món. Allà està Turpan, que a l'estiu és la ciutat més calorosa de la Xina. Arriba a 48 graus. Ara al vespre, estem a cero.
En Mohamed, que treballa al museu, ens acompanya junt amb el seu fill petit al llac Aydinkul, o el que queda d'ell. És el segon lloc més baix de la terra a -155m. El més baix és el Mar Mort. És un fangal salí i gelat.

A 300 km hi ha el llac Lop Nol, un altre depressió en la que les aigües formen un llac que amb els anys i el clima canvia de lloc. Això és corrent i llocs com el desert de Taklamakan o el Mar Aral han tingut èpoques buits i plens d'aigua.
El Lop Nol va ser el lloc a on la Xina va fer les proves de la seva bomba atòmica. En Mohamed ho recorda bé. Tenia 6 anys i el dia es va convertir en nit. M'explica que ara als documents d'identitat ja no diu la nacionalitat del ciutadà xinés. A Shanghai a un alberg li van refusar lloc per ser uigur. Va anar a la policia i l'hostaler es va haver d'excusar.

Malgrat el fred, sopar en un mercat nocturn al carrer. Agnes, noia polonesa que va fins al sudest d'Àsia. Volia anar en autostop però ha vist que és impossible. Travessar Rússia i Xina en bus i tren ja és suficient. Confirmat que Trump serà el proper president dels USA. Només ho comentem els occidentals. La televisió xinesa i els comentaris de la tele russa, indiquen que es veu la política americana al Pacífic i Orient Mitjà com agressiva. Sembla que Trump ja els hi va bé.

Bus cap Urumqi per una antiga ruta de la seda seguint deserts i muntanyes. Ara també hi ha vies de tren, molins de vent i carreteres. El meu seient està al cantó d'una senyora uigur amb vel. Al seure jo, ella s'aixeca. De seguida aprofita el lloc una xinesa han sense vel. A la ciutat el tema dels lavabos millora, però segueixen els problemes idiomàtics. El meu xinés millora, però el seu anglès no.

Urumqi te tres milions d'habitants i és la gran ciutat més lluny de cap mar. Al 2009 hi va haver revoltes amb 150 morts i encara la presència policial i militar al carrer és gran. Sembla que a Guangzhou, a milers de kilòmetres, un treballador emprenyat va fer correr que 6 uigurs havien violat a 3 noies han. A la fàbrica hi va haver aldarulls i van matar a 2 treballadors uigurs.

La noticia va còrrer, es va deformar i a Urumqi hi va haver revoltes amb 150 morts. La majoria eren xinesos han. La repressió va ser molt forta, amb centenars o milers de detinguts, judicis molt publicitats i condemnes de mort. L'any anterior hi va haver conflictes al Tibet i la opacitat del govern va empitjorar la seva imatge. Segons Wikipedia, en els fets d'Urumqi la política informativa va ser molt transparent. Des de llavors, les xarxes socials estan molt controlades. Les occidentals com Facebook i alguns dies Telegram, estan bloquejades i les substitueixen altres locals com QQ o Weibo que poden ser controlades. Per tot això em quedo sense poder enviar la crònica del Tibet. Faig servir Blogger, que és una eina de Google i està bloquejat. Caldrà esperar a que arribi al Kazajstan.

El nom Urumqi és mongol i sembla que els primers pobladors eren Khazaks. La ciutat te majoria xinesa han. En canvi a les ciutats oasi la majoria és uigur. El reconeixement que fa el govern als uigurs és el de minoria, però no d'étnia nativa. Això els exclou de la política de fill únic però no dona uns drets especials a la terra. Tenint en compte que al Xinjiang hi conviuen unes 10 nacionalitats i que el terç superior de la regió és molt diferent, amb l'únic riu de la Xina que va al Àrtic, em sembla que s'en surten força bé.

El control front del islamisme és total. Sembla que és impossible gestionar un visat a la Xina des de cap dels paisos d'Àsia Central. Son les converses amb en Ianis, que marxa cap el Altai, l'Andrei, un alemany que ve en bici del Annapurna i el Karakorum. S'hi afegeix un anglès amb mesos de viatge per la regió i una parella francesa de ciclistes amb experiència i humor. Són les grans converses dels viatges.

Els barris en que es ven material industrial, tenen cartells en ciríl·lic perquè el Kazakstan ho importa. El Bazaar presumeix de moda d'Istanbul i els anuncis i menjar son turcs. Als barris més cars, totes les cares son xineses. Les dones no porten vel ni els homes barret uigur, i al millor centre comercial hi ha Zara, com sempre amb moda adaptada als gustos locals.

Els camins de la muntanya Hong Shan estan plens de joves i les muntanyes properes, la cadena del Tien Shan, estan cobertes de neu. Darrera Urumqi arriba a 5.000m, però a la frontera amb Kazajstan i Kirgystan, fins a 7.400m. Diumenge el Parc del Poble és una festa. Tai Chi, grups de cant, ping pong, jocs de cartes i cal·ligrafia a terra amb pinzells d'aigua. Pocs nens i molta gent gran en forma. Centenars de xinesos, dones sense vel, ballant ritmes turcs.