1 dic. 2017

Oeste de Africa, mucho más que geografía.

Un viaje que termina donde empezarán otros. El viaje termina por Casablanca, no por Lagos como estaba previsto. Las dos ciudades compiten por liderar el futuro de los países del occidente de Africa. Una tierra que llenó América de esclavos y enriqueció a una Europa que sigue dando lecciones de moral. Una tierra que es el futuro porque aqui nacen más niños que en ningún otro lugar. Africa es siempre el viaje más difícil pero el que nunca se olvida.
En Casablanca los que esperan un salvaconducto son Omar y Mamadou. En el cafe cercano, hay muchos, solo se bebe cafe o te, ya no hay alcohol. En algunos locales hay juego, pero en lugar de ruleta son apuestas deportivas. En los años 40 el único negro era Sam. Ahora hay muchos. Casablanca es puerta y tránsito de Africa. Marruecos siempre es el principio de una vieja amistad. Mañana subiré al avión que va a Barcelona. Antes el vuelo sólo era a Lisboa, donde empezó este viaje.
La última semana empezó en Benin viajando de Ouidah a Abomey. Desde el antiguo puerto de embarque de esclavos, hacia la capital de los reyes que los capturaban. Las dos ciudades son grandes centros del vudu. Los espíritus están presentes. Moto, taxi colectivo y moto para hacer 100km en un domingo en que todos lucen sus mejores ropas para ir a las ceremonias religiosas. Es un negocio floreciente. Debe mover el 10% del PNB, porque eso es lo que cada congregación pide a sus fieles. En todos los pueblos los edificios más sólidos son iglesias. Destacan las del Celestial Cult of Christ. Movimiento pentacostal creado por un beninés a principios del siglo pasado. Es la segunda religión en Benin, muy fuerte en el oeste de Nigeria y diáspora.
La moto es mejor que el taxi colectivo. Siempre recoge nuevos pasajeros o carga. Pone gasolina cuando un nuevo pasajero paga su transporte. Pago de media 1€ por 25 km. Los autobuses paran menos y cuestan el doble. Suponiendo que mi sobreprecio por ser blanco sea el mismo en los dos transportes, es la misma proporción que hay en España entre autobús de linea y Blablacar. En la ruta una señora está enferma. Vomita y tiene fiebre. El miedo del ébola sigue presente y los pasajeros del destartalado taxi siguen la ruta haciendo malabarismos para evitar todo contacto físico.
En Abomey estoy en Chez Monique. Una beninesa que desde hace 30 años tiene unos bungalows con un maravilloso jardín lleno de estatuas de madera. Como todo, ha tenido mejores épocas y falla el mantenimiento. Hay fugas en el agua y la solución es cortarla. Se sustituye por agua sacada del pozo y distribuida con cubos. La cocina inicial utilizaba gas, pero ahora es de carbón de leña entre tres piedras. Africa es fiel a sus tradiciones.
Los reyes Dahomey se sucedieron durante 300 años. Cada nuevo rey construía su palacio, un muro de adobe con múltiples cabañas interiores. Cada palacio tenia un inmenso arbol en su entrada y un templo de vudu. Uno de los tronos estaba construido sobre cuatro cráneos de enemigos. Este conjunto de palacios de Abomey es uno de los lugares históricos de la UNESCO. En todo el dia coincido con tres grupos de visitantes. Dos son voluntarios jubilados franceses. El otro inspectores de la Unesco que auditan el uso de su subvención. En esta época de neocolonialismo sin funcionarios, los voluntarios, ONGs y viajeros somos el contacto y damos una cara amable de los países ricos.
El vudu es estricto en sus prohibiciones. Acabo causando la ira de los muertos y de los vivos por entrar en algún sitio prohibido. No era ninguna broma. Resuelvo el conflicto con los vivos y espero que los espíritus no me castiguen. En el mercado aprovecho para comprar algunos elementos ceremoniales y fetiches conseguir el perdón.
Los maquis de comida en la calle son la mejor elección. Plato con dos bolas de pasta de ñame, mandioca o maíz, un pedazo de carne, pescado o queso frito, y una salsa picante de tomate o cacahuete, sin cubiertos, cuesta 70 centimos. Los mismos ingredientes en forma de espaguetti boloñesa, cuestan 6€ en el hostal. El bufet en el hotel Golden Tulip, cuesta 20€. Una diferencia de hasta 30 veces.
Moto hasta Bohicon para buscar algun bus que venga del norte y se dirija a Cotonou. En la larga espera conversaciones con los jóvenes que venden los billetes. "¿Porqué en los países de los blancos no podemos entrar, pero vosotros podeis venir aqui?" "No he podido ir a Nigeria pero vosotros podeis ir sin problema" "Nigeria es muy peligroso, Boko Haram, bandidos..."
Ultimos días en Cotonou. Hotel gestionado por un expatriado belga que hace 15 años que no vuelve a casa. Ceno con Antoine, joven ingeniero francés en su primer trabajo. Redes eléctricas en el norte. Hacen falta porque la electricidad se corta varias veces. Estamos cerca del aeropuerto y las embajadas, en la parte más internacional y con mayor presencia de blancos.
Plaza de los Mártires. Monumento donado por Corea del Norte. En 1977 Benin se llamaba Dahomey. En la turbulenta Africa post colonial, estaba alineado con el bloque soviético. Un mercenario francés, Bob Denard, veterano de Indochina y Argelia y siempre con el acuerdo de la Françafrique. Aterriza en el aeropuerto un avión imprevisto y bajan 100 mercenarios con armamento sofisticado. Tres horas más tarde, los que sobreviven huyen con el mismo avión. Parece que había en Cotonou algunos soldados de Corea del Norte que ayudaron a derrotar la invasión.
Con visado, mañana iría a Lagos. Como siempre, lo había preparado con libros. "Things fall apart", de Chinua Achebe, y "Algo alrededor de tu cuello", de Chimamanda Ngozi son un buen ejemplo de la evolución de la literatura africana. La generación de Chinua es de escritores hombres, politizados, implicados en la lucha anticolonial y siempre dudando entre el inglés y las lenguas locales. La de Chimamanda, los que ahora son jóvenes, son mujeres, mestizas de cultura americana o inglesa y nigeriana, keniata o ghanesa. Lejos del idealismo político anterior. Escriben en inglés sin remordimientos.
La política de la generación anterior quería la emancipación de los negros. Los conflictos políticos actuales quieren extender el tiempo de los gobernantes. En Nigeria es más dificil. Los temas de portada de la edición on line del Guardian de Nigeria, hoy son: Nuevo material para combatir la piratería marítima en el Golfo, El ejército afirma que derrotará al terrorismo, Maestros y funcionarios piden que sea el gobierno central quien pague sueldos y pensiones. Dicen que si lo hacen gobiernos locales, el dinero desaparece y ya no les llega. La sección internacional habla de: Togo, Zimbabwe, Burundi, Ivanka Trump. Nigeria son tres regiones. Norte hausa y musulmán. Este cristiano e ibo. Oeste yoruba. En el delta del rio Niger una inmensa bolsa de petróleo. Se mezclan varios conflictos con mucho dinero, armas y pobreza.
Ganvie está al norte de la laguna salada que rodea la capital de Benin. En 1700 se instaló en la laguna un grupo huyendo de los dahomey. Sus perseguidores tenían el tabu del agua y sus ancestros les habían dicho que el lago les sería favorable. Ahora ya no hay cocodrilos ni hipopótamos y en las casas de madera construidas en el agua sobre pilares viven decenas de miles. Pescan y venden las algas a una empresa francesa. En las islas que mantienen con el lodo que sacan del fondo del lago, cultivan lo que pueden.
El negocio es el contrabando de gasolina. El extremo oriental de la laguna es Nigeria, que tiene mucho petróleo y gasolina muy subvencionada. En Nigeria 1litro cuesta 20c€. Vendido en botellas en Benin 50c y en las gasolineras 80c. Hay margen. En la laguna hay piraguas grandes que solo transportan bidones con gasolina.
En Ganvie hay escuelas, centros de salud y iglesias. Algunas son sólidos edificios de piedra. La mezquita la pagó Gadaffi, de quien se habla bien. También se está al tanto de la nueva esclavitud en Libia. Con cínicas palabras Francia y la Unión Europea destruyeron Libia creando un vacío que también alimenta el terrorismo en el Sahel.
Vamos en la piragua Josia, Ana, una voluntaria suiza que ayuda en el orfelinato local y yo. Josia tiene un hijo y una esposa cerca de Sête, en Francia. En verano trabajan en campings franceses y en invierno su esposa y el niño se quedan en Francia. En el invierno europeo Josia vuelve a Benin. En Ganvie ha organizado una mezcla de ONG y agencia turística. Un producto muy africano.
La costa del Golfo de Guinea es llana y crea lagunas salinas. Las ciudades coloniales se establecían en islas y en su crecimiento moderno se desbordan por las lagunas. Lagos, en Nigeria, tiene el slum lacustre más conocido, Makoko. Unos estonios que conocí en otra etapa del viaje, lo han visitado con protección armada de 6 policías a los que pagaron 120$. La ética del viaje siempre es una duda.
Francia utiliza la red de Instituts Françaises para promover su "poder blando". Siempre hay cosas interesantes y en mi última noche en Benin voy a ver el monólogo "La boîte". En el público, negros y blancos al 50%. Mujeres la gran mayoría. Cuando se va la luz, el monólogo no se interrumpe.
Vuelo a Casablanca. Desaparece el verde a medida que entramos en el Sahel. Después de cruzar, a 10000m de altitud el río Niger, el desierto parece un mar ocre. La cercana Marrakech era el destino de las caravanas de camellos que venían del Sahara y del Sur. Ahora Casablanca es el destino de los aviones.
Marruecos es cuatro veces más rico que Togo, Burkina o Benin, dos veces más que Ghana o Costa de Marfil, 50% más que Nigeria, pero tres veces más pobre que Turquía. Casablanca es su gran motor económico, pero el carácter semi feudal del país se nota. Hay muchos periódicos, pero con uno seria suficiente. Todos los que se editan en francés dedican sus primeras páginas a reproducir las palabras del rey en una reunión africana en Abidjan. Rajoy estaba en la reunión y el traductor habrá tenido trabajo.
Es viernes y la fiesta de Mawlid, el aniversario del nacimiento de profeta Mohammed. Está cerrado el Rick's Cafe, la reproducción para turistas del escenario de la película "Casablanca". La gran mezquita Hassan II, la tercera mayor del mundo después de la de La Meca y Medina, está llena. La sobriedad islámica pierde frente al colorido africano.
Catedral católica en Yamosukro, en la sabana de Costa de Marfil. Gran mezquita frente al Atlántico. Templo Celeste Pentecostal en la laguna de Ganvie. Templos vudu en Abomey. Mi preferido es el barrio de los griots, los cuentacuentos, de Bobo Diulasso. También se encargan de explicar a su tribu de donde vienen y como resolver los conflictos.
En las librerías, los best sellers en francés son Tariq Ramadan, suizo, y Amin Maaluf, libanés. El papel político que jugará la creciente demografía musulmana en Europa y las identidades múltiples son temas fundamentales. Viajar ayuda a entenderlos.

26 nov. 2017

Benin. Un continent resumit en un pais petit.

Al Benin hi ha tot el que s'espera de l'Africa. De la seva època revolucionària, quan es deia Dahomey, queda la Plaça de l'Estrella Roja, centre de la capital Cotonou. De les posteriors eleccions i un president que venia del Banc Mundial, queda el reconaixement del vudu com a religió nacional. El bus para en mig de res i a pocs metres hi ha un pou que te una placa en àrab dient que ho ha pagat Arabia Saudita. Amb una corda i gran elegància, dos noies aboquen l'aigua que treuen amb un odre en una palangana d'alumini. S'ho posen al cap i marxen indiferents. Top models.
Es diumenge per la tarda a Natitingou, al nord de Benin i al peu de les muntanyes del Atakoré. Al sud de Togo queien les darreres pluges de la estació petita. Avui, a prop del Sahel, comença a bufar el harmattan. El vent sec i calent que arrossega sorra del desert a partir de novembre. Hi ha un partit de futbol de màxima rivalitat local. Kandi contra Sokondé. Em costa distingir els jugadors, però un aficionat retransmet amb un megàfon el partit.
Al cantó del camp, futurs cinturons negres, s'entrenen disciplinadament. A la propera esglèsia, grups de fidels dispersos parlen del diví i del mundà. Al nord del Benin hi ha majoria de mesquites i es comença a veure dones amb nikab. A la cruïlla diu, Nigèria al Est, Togo al Oest. Hi ha una estàtua de Kata.
Kata era el lider dels Somba. Vivien a la muntanya i anaven despullats. Els blancs els hi van dir que havien de vestirse, però els blancs es morien tots de malalties que ells no tenien. Deia als seus homes que els blancs volien fer llistes amb els noms dels seus fills per fer-lis pagar impostos i per fer anar els fills a les guerres dels blancs. Va guanyar alguna batalla als francesos pero al final el van matar. Ara és un heroi.
Natitingou es agradable. Te caixer automàtic però no supermercat. Alguns "maquis" al carrer en que es menja molt bé, per menys de 1€ i amb els dits. Quasi no hi ha blancs i si sento als nens cridar "yovo", es que parlen de mi.
100 km en moto pels voltants. Primer Tata Somba, les cases dels somba. Son poblats en que cada casa es una fortificació. Així es protegien dels atacs per capturar esclaus. A baix hi havia el bestiar i la familia vivia al terrat, que tenia una cabana per cada esposa i magatzems pel grà. L'home canviava de cabana cada nit. La terra és bona i es fertilitza amb rotacions e incendis. Sorgo per la cervesa local, casava, blat de moro, cacahuet. Tot sota la presència majestuosa de baobabs solitaris, alguns tant grans que el seu interior es com una cabana.
Per la tarda a les cascades Kota. Ja fora de ruta, un grup malcarat talla el camí amb una corda. El conductor em diu que cal pagar 50 cèntims de €. Ho pago sense preguntar i després m'explica que ho cobren per garantir que no hi haurà bandits. Suposo que serien ells.
11 hores de bus fins a Cotonou, la capital. Els camions de Burkina i Niger prefereixen passar per Benin quan van a Lagos. Nigèria te mala fama, i tot el que es transporta als països interiors deixa la carretera destroçada. El recorregut es un slalom evitant forats. L'alternativa amb bon asfalt seria pitjor. Correrien massa, els accidents augmentarien i caldria posar muntanyetes que trenquin a suspensió als qui corrin massa.
Al bus s'han carregat 3 motos. Una és del Aziz, el meu company de seient. Ha començat a estudiar Geografia a la universitat. Això li serveix per saber que vol marxar cap a Kuwait, Algèria o els Emirats. Ja sap que anar a Europa és perillós.
Al bus hi expliquen els seus productes, un predicador, venedores de menjar, de cosmètica i de remeis tradicionals. L'herència francesa és que es ven pa per tot arreu. Crec que és una bestiesa. El blat s'ha d'importar i els productes locals, com el nyame, mandioca o casava, en pasta o en cus cus, són més bons que el pà que es ven.
Cotonou, es una tipica capital africana que ha crescut exageradament. Sense saber-ho, he reservat en un hotel que està a una barriada pobre al cantó del caòtic e inmens mercat de Dantopka. L'hotel sembla xinés, es nou, de mitja qualitat i no durarà gaire. Soc l'únic client fins que arriba en Michael. Vam coincidir a Lomé i hem quedat per compartir l'aventura de solicitar un visat de Nigèria.
Caminant pels carrers del mercat que toquen al llac em diu que són com un bon dia en els poblats en que feia nit el vaixell que navega el riu Congo. Les parades més especials son les que venen fetitxes per medicina tradicional. Son com una farmàcia a on es compra el que indica el fetitxer per cada problema. Caps d'animal, pells, fetus animals.
El visat per anar a Nigèria és el més imprevisible del món. Per combatre la corrupció, només es pot obtenir pagant telemàticament. Com que les estafes nigerianes per internet son legendàries, els bancs de tot el món bloquejen els pagaments de targetes cap a Nigèria. El servei d'immigració que gestiona els visats ha cedit la feina a una empresa nigeriana que a la seva web avisa de que cal avisar al banc de que autoritzi el pagament perque sempre ho bloquejen.
Truco a Nigèria, a Atenció al Client d'aquesta empresa i em diuen que necessiten una copia del meu passaport i del meu extracte de targeta de crèdit amb una informació no habitual. La responsable del meu compte al banc està de baixa i a la directora d'oficina l'han jubilat anticipadament. Anem bé. Els documents s'han adjuntar amb un tamany de menys de 400k. Cap cibercafe de Cotonou te escàners i la foto dels documents te un tamany més gran.
Sense poder pagar però amb un munt de papers, anem a l'ambaixada. Al matí diuen que potser, però per la tarda, que cal demanar un altre tipus de visat amb escrit previ al que està sota del President de la República. M'ho miro millor i veig que es un visat per Directors d'empreses. Sembla que ningú diu que no, però tothom busca algú a qui passar el mort.
El plà alternatiu serà canviar el vol de tornada des de Lagos i passar alguna nit a Casablanca. Perquè és imposible anar al país més poblat de Africa i a una de les ciutats més grans del món?
Els visats son un dels motius perquè hi ha tant poc turisme al Africa Occidental. Burkina cobra 130€ pel seu visat, Togo en cobra 15€. Es erràtic i arbitrari, però en els dos paisos hi ha aduaners aburrits i simpàtics que t'omplen el passaport de segells i signatures i que ho copien tot manualment en grans llibres. Inútil però funciona.
Nigèria és un pais ric, te petroli, i orgullós. Paisos com India o Iran han simplificat la seva emisió de visats al fer-ho per internet, però amb Nigèria el sistema de pagament ho ha bloquejat. Posar una capa adicional de seguretat que es gestiona privadament des del pais, ho ha fet encara pitjor. Per entrar-hi cal una agencia que estigui ben conectada i que tingui un sistema de pagament desde l'interior del pais.
Els mercants xinesos en arribar a Africa, descarreguen a Mombasa, Durban, Lagos i després potser Algeciras. Els grans ports del tràfic d'esclaus eren Zanzibar, Pointe Noire, Ouidah, Cape Coast i Ile de Gorée. En el tràfic actual, Lagos és un dels ports més actius del món. Molt del que hi arriba s'ho emporten viatgers dels paisos propers, com Benin o Niger, en bus per revendre-ho. Això és perque els ciutadans del paisos de ECOWAS, una unió econòmica del Africa del Oest, no necessiten visat.
França intenta crear un subgrup de paisos francoparlants dins de ECOWAS, i els angloparlants volen fer una moneda comú per ells que pugui equilibrar al CFA. Marroc ha demanat l'entrada al grup i aspira a que Casablanca ocupi part del paper que ara juga Lagos com a principal ciutat. Sembla que la creació dels blocs econòmics es la versió moderna dels conflictes dels antics imperis. També passa a la Unió Europea.
Sopar de despedida amb en Michael en el millor "maquis" de la nostra barriada. Un excel.lent peix amb mandioca. Seguirem en contacte fins que els camins es tornin a creuar. Vehicle compartit fins a Ouidah i bungalow a la platja, al cantó de la porta de no retorn dels esclaus. La primera nit, l'únic client. La segona algun grup de "benèvoles" francesos, colaborant amb causes justes i aprofitant el cap de setmana.
Em poso d'acord amb en Nazaire per veure la ruta dels esclaus i el poble. La seva moto a pedals no es prou potent en pujada o amb sorra i cal baixar i empènyer. Ell, com mig poble, es proclama sacerdot vudu, però per disgust de la seva familia, fa anys es va ficar en una esglèsia carismàtica i un dia Déu li va dir directament que en fundés un altre. Com que te el do de curar, ara és pastor, te 49 anys i ja te 42 fidels. El do no li serveix per curar-se un mal d'esquena que la moto agreuja.
Com és pastor només te una dona, quatre filles i dos fills. El seu pare tenia dos dones i m'explica que ara te tres germanes i quatre germans de pare i mare i dos i tres només de pare. Els catòlics s'entenen bé amb el vudu, potser perquè no llegeixen la Biblia, però em recita alguns paràgrafs en que queda molt clar que a Deu no li agraden els ídols.
La Ruta dels Esclaus, un camí de 4 km des del poble al mar, amb un simbolisme terrible, expressat en imatges que semblen un via crucis fet amb figures de titelles. A Ouidah hi van tenir forts per al comerç d'esclaus França, Anglaterra, Holanda, Dinamarca i Portugal. El darrer és l'únic que es conserva i ara hi ha un petit museu en que s'explica que una pipa de fumar era el que es pagava al rei per dos esclaus.
Cada gener s'hi fa una cerimònia mundial de vudu. Son els dies en que tot està reservat. Els llocs centrals són el temple de les serps pitó. Un animal sagrat que al vespre surt a caçar el seu menjar i durant el dia torna a casa seva.
El bosc sagrat és important. Hi ha un arbre en que es va convertir un rei fa 500 anys i un altre arbre que va caure per tempesta i que es va redreçar tot sol. M'ho explica Aniceth, també sacerdot de vudu, i m'ensenya les seves marques tribals, diferents de les que te gravades pel grau de sacerdot vudu. Sembla que cada cop hi ha més occidentals adeptes i cerimònies nocturnes al bosc. Seguiré viatge en moto i vehicle colectiu cap l'interior i Abomey.

19 nov. 2017

Togo. El Vudú i el Papa es poden entendre.

Togo es el país més petit del Golf de Guinea. És pobre i no ha tingut gaire sort. Els seus 56 km de costa, eren part de la Costa dels Esclaus, que venia després de les costes d'Ivori i de l'Or. Alemania s'ho va apropiar 30 anys i després de la Primera Guerra Mundial, s'ho van repartir França i Anglaterra. Va tenir el primer cop d'estat després de la descolonització i des de llavors la familia Gnassindbé, pare i fill, ja fa 50 anys, te tot el poder. Gnassindbé Eyadema era un sargent del nord del pais. El primer president era del sud i no volia integrar a l'exèrcit a 600 soldats del nord que França va llicenciar després d'utilitzarlos a la guerra de Algèria. Es va sublevar i va matar al primer president. Com que aquest s'apropava al bloc soviètic, França ho va beneir. Quan hi arribo, estan anunciats 3 dies de manifestacions per forçar un canvi.
L'accés del turisme va ser dificil molts anys per la violència del régim. S'ha fet un esforç per replicar l'èxit que te el Benin. El visat, un dels maldecaps de viatjar per Africa Occidental, al Togo és fàcil i barat. Es pot fer a la frontera i costa 15€, el que menys de tota la regió. Els hi fa falta tenir éxit. Togo és el pais més pobre del viatge. Segons el Fons Monetari, te una renta una mica inferior al Benin i Burkina, menys de la meitat que Ghana o Costa d'Ivori i la quarta part que Nigèria o India. 23 vegades més pobre que España. Per viure un any, necessiten el que nosaltres per dos setmanes.
Lomé, la capital, està a pocs kilómetres de la frontera amb Ghana. S'hi va en moto-taxi seguint una llarga platja amb palmeres. La capital és un poble gran i agradable, planificada durant la ocupació alemana. Els cotxes van als pocs carrers asfaltats, però com són molt antics, la polució és alta. La majoria de carrers estan deserts a l'hora del sol més fort i plens de vida a primeres i ultimes hores de llum.
La presència alemana es nota en les canalitzacions obertes que serveixen de claveguera i riera quan plou. Davant de cada edifici amb història, hi ha una placa del Institut Goethe, en alemany, ewe i francés. N'explica l'història, centrada en els anys en que hi eren els alemanys.
La presència xinesa està en el comerç. Saben fabricar les coses que els africans volen comprar. Una moto Sanya de 125cc nova, costa uns 500€. Les plaques solars amb capacitat d'alimentar 4 llums led, carregar el telèfon i fer anar una radio es venen per tot arreu. Això, junt amb els mòbils, son les tecnologies que modernitzen Africa. Queda molt per fer. El 2016 l'Africa subsahariana va crèixer 1.4%, però com que la població va creixer un 3%, van acabar l'any més pobres.
Per 1€ al dia pots contractar accés Internet al mòbil. Viatges amb tota la informació necessària. Per beure aigua potable, cal comprar bosses de plàstic amb 1/2 litre d'aigua per 4 cèntim d'Euro. Malgrat la calor, cal llegir la ciutat amb els peus. Els locals ho fan, i a tota hora l'inmens mercat central es desborda pel centre de Lomé.
Togo té 600 km de fondària. Són 6 milions de persones que pertanyen a 40 ètnies. Al sur son cristians amb una varietat de denominacions que supera la de les ètnies. Al nord, musulmans. Els pobles del nord tenen mesquites i els pous d'aigua diuen en àrab que han sigut pagats per Arabia Saudita. Al sur hi ha esglèsies catòliques i protestants i les obres per l'aigua les ha pagat França.
La moneda és el CFA, Franc d'Africa Central, que comparteix amb els paísos de la Francofonía. Es una moneda controlada pel Banc de França i vinculada al Euro. França la va posar en marxa abans de la descolonització i desde llavors no s'ha reformat. Introdueix disciplina financera, que vol dir que obliga a aquests paisos amb necessitats d'inversió, a viure amb deudes del 20% del PIB, mentre els europeus debem més del 100%
El CFA serveix també a les elits africanes, que així poden tenir el que roben a Suïssa sense perdre-hi en el canvi. També fa el viatge fàcil, perquè no cal canviar a cada pais. Però no ajuda als paisos CFA, perquè al estar alineat amb l'euro, importa la seva revaluació, fa que les exportacions perdin competitividad i les importacions siguin més cares. Es un aspecte del neocolonialisme de la època del capitalisme financer que també vivim a la perifèria d'Europa.
Prop de Lomé hi ha un modern port d'aigües fondes que dona sortida a les exportacions mineres i agrícoles. L'agricultura i mineria representes dos tercos del producte del pais. El port també importa el que necessiten els paisos sense mar, com Burkina o Niger. Sembla la única part del pais que està de veritat al segle XXI.
El transport es molt important. Al carrer hi ha ofertes de treball. A la setmana, 70€ per un segurata, 100 per un mestre i 140 per un chofer. El sou mínim per un peó a la veïna Ghana, que és més rica, son 2€ per dia.
No hi ha bons mapes dels paisos i ciutats del Africa Occidental, i les adresses no diuen res. Cal instalar al telèfon una aplicació GPS i carregar els mapes dels paisos a visitar. Recomano Maps.me cada dia m'ha tret de més d'un embolic.
No hi ha hostels i Booking ha sigut l'aplicació que he fet servir per trobar lloc per dormir. A Lome, al hotel Aurore coincideixo amb en Michael. Un campió. Li falten 4 o 5 paisos imposibles per visitar i com a bon aleman i logista, ha resolt el problema de visitar els 16 paisos del Carib i els 12 del Pacífic. Cal una taula que inclogui els requisits de visat, exigència de bitllet de sortida i transport directe en cada salt. Ha anat per terra fins al riu Congo i s'hi ha embarcat durant un mes.
Els antics museus estan sempre tencats per renovació. Les seus dels Bancs internacionals que canalitzen les polítiques financeres d'ajuda i control, son descomunals, luxosos i artístics. Es imposible que estiguin ocupats i actius. No entra ni surt ningu, a part d'un exèrcit de segurates que no hi deixen fer fotos, però són els únics edificis nous de la capital.
El Palau de Justícia te les portes obertes i molta gent que s'ho mira. Hi entro creient que era una megaesglèsia en actiu. Ho semblava. El jutge, fiscal i defensor, amb toga i de negre, oficiaven la cerimònia, seguida per centenars de persones. Potser era un judici lligat als esdeveniments polítics, o només un bon lloc per amagar-se del sol.
Em dirigeixo a la platja i un soldat armat m'atura. El carrer voreja el palau del President i hi ha nervis. Xarrem. Em pregunta per la política de Catalunya. Li dic que embolicat però que ens en sortirem. Li pregunto pel Togo. Em diu el mateix. Em demana el telèfon perquè algun dia vol marxar de Togo i anar a España. Li demano el seu i li dic que ja el trucaré.
Al nord d'Europa hi ha hiverns i per sobreviure la gent ha de planificar menjar i abric. Per això gent com en Michael miren el relotge i conten recursos. Al Africa no hi ha hiverns i el desastre és la sequia. La única solució era migrar. Ho tenen en la seva cultura i nosaltres som descendents d'uns africans que fa anys van migrar.
Fa poc va caure el dictador de Burkina. S'ha fet un cop per treure Mugabe a Zimbabwe i per impedir que el succeeixi la seva dona, 40 anys més jove. La oposició vol que ara li toqui al Togo. Per sort, sembla que els cops d'estat moderns són sense víctimes. Els que maten son els terroristes locals. Boko Haram a Nigèria o la National Rifle Asociation als USA.
En ruta a Togoville. L'antiga capital del rei de Togo i primera capital alemana. Es també la capital del vudu. Hi ha el més prestigiós mestre vudu del pais. Fa anys va anar a Togoville el papa Joan Pau II. Primer van convidar al mestre vudu a Roma, per prevenir problemes en la posterior visita del Papa. Sembla que la Verge es va apareixer damunt del llac que cal travessar per anar a Togoville. Al Papa li van fer una barca especial i a la cerimònia, els del vudu s'hi van trobar molt a gust.
Amb en Frank, un refugiat de Costa d'Ivori, convertit a rei del mambo a Togo, anem a veure la Casa dels Esclaus i a dinar a la platja fins que una tremenda pluja recorda que encara estem a la època petita de les pluges. Em demana el telèfon i li dic que ja el trucaré.
Segon dia de marxes però Lome està tranquila. Tant sols algun vehicle militar amb ametralladores instalades. Microbus a Kpalimé, en ruta cap el nord del pais. Sempre discusions dificils de seguir entre els conductors per captar als passatgers. Es dificil valorar l'estat dels vehicles. En 200 km hem parat 3 cops a posar combustible que porta en ampolles i només arrenca empenyent en marxa endarrera.
L'hotel Vapko està fora de Kpalimé, rodejat de camps i cases de fang. Sembla construit per una ONG que no va aconseguir que el projecte sobrevisques dignament als fundadors. Menjo al carrer, en una parada al mercat. Fufu, que es una bola de pasta de mandioca. Amb els dits n'agafes una mica, la suques amb una sopa picant i es menja. Un troç de carn dona proteines i la sopa sobrant es beu directament. Deliciós. Dos gerres d'aigua permeten fer una cerimònia de neteja i un coco hi posa líquid i dolç. L'excel.lent dinar no arriba a 1€.
Contracto a en Fidel i la seva moto per donar una volta per la comarca i anar a la cascada de Kpimé a banyarme. Vi de palma i el licor que se'n destila. Una casa al camp amb els porcs i animals que s'hi crien, la seva amiga que fa roba. Cada conegut és una parada obligatoria. En pocs metres et trasllades a la forma de vida tradicional d'Africa. Pago a en Fidel 30€ i corre a gastar-los. Anem al mercat i discuteix amb un venedor musulmà per comprar una radio i linterna xineses. Excelent compra per 12€. La tele només és en francés, mentre que hi ha emisores de radio en Ewe i Kabié.
Caminar de nit per l'Africa rural és segur. El perill està a les grans ciutats, especialment als llocs turístics i rics. També els assalts a les carreteres, però a part de fer cops d'estat, l'exèrcit africà serveix per protegir les carreteres. Cada 10 km hi ha un control militar. S'agraeix perquè te un efecte disuasori sobre posibles assalts, però com que el control es fa posant a la carretera bidons, tronc i pedres, busques la certesa de que els que t'han parat son oficials.
Més baralles entre els conductors per quedar-se amb el passatger blanc. La millor furgo és una que ha fet una primera vida a Alemania i una segona a Grècia. Espero que no acabi la tercera en els 300 km fins a Kara, la capital del nord. La carretera alterna trams molt bons, altres sense asfaltar, en obres i en necessitat d'obres. Es la ruta cap a Burkina i passen grans camions. En arribar a Kara em despedeixo dels meus companys de viatge e incidències. En arribar al hotel vaig als primers europeus en dos dies. Son una parella gran de la Champagne. Han llogat un cotxe i fa deu anys que venen al Togo. Fan una ruta per uns orfelinats als que canalitzen ajuda. La majoria dels nens son orfes per culpa del SIDA. Ja son avis i això els obliga a organitzar-se el temps.
Ell cultiva xampany i com a bon francés, creu que el vi de palma no seria competència. Els jubilats francesos són un factor positiu en aquest temps complexe.
Cap a la frontera de Benin en taxi-moto. Espero que els tres policies acabin la partida de parxis i parlem del partit dels Madrids que va acabar en empat. Ells són del Cristiano, però ens posem d'acord en valorar al Zidane. Veig en el llibre en que apunten a mà les meves dades, que fa més d'un dia que no passa cap estranger. Una hora més tard acabem de xerrar i en un parell de taxis brousse, 150 km i 6€ arribo a Natitingou. Els taxis ja estaven plens sense mi ni les meves motxiles. Intento fer-me perdonar les molèsties repartint galetes. Diuen que el Benin és un dels paisos més variats e interessants de l'Africa.