26 de nov. 2017

Benin. Un continent resumit en un pais petit.

Al Benin hi ha tot el que s'espera de l'Africa. De la seva època revolucionària, quan es deia Dahomey, queda la Plaça de l'Estrella Roja, centre de la capital Cotonou. De les posteriors eleccions i un president que venia del Banc Mundial, queda el reconeixement del vudú com a religió nacional. El bus para en mig de res i a pocs metres hi ha un pou que te una placa en àrab dient que ho ha pagat Aràbia Saudita. Amb una corda i gran elegància, dos noies aboquen l'aigua que treuen amb un odre en una palangana d'alumini. S'ho posen al cap i marxen indiferents. Top models.
Es diumenge per la tarda a Natitingou, al nord de Benin i al peu de les muntanyes del Atakoré. Al sud de Togo queien les darreres pluges de la estació petita. Avui, a prop del Sahel, comença a bufar el harmattan. El vent sec i calent que arrossega sorra del desert a partir de novembre. Hi ha un partit de futbol de màxima rivalitat local. Kandi contra Sokondé. Em costa distingir els jugadors, però un aficionat retransmet amb un megàfon el partit.
Al cantó del camp, futurs cinturons negres, s'entrenen disciplinadament. A la propera església, grups de fidels dispersos parlen del diví i del mundà. Al nord del Benin hi ha majoria de mesquites i es comença a veure dones amb nikab. A la cruïlla diu, Nigèria al Est, Togo al Oest. Hi ha una estàtua de Kata.
Kata era el lider dels Somba. Vivien a la muntanya i anaven despullats. Els blancs els hi van dir que havien de vestir-se, però els blancs es morien tots de malalties que ells no tenien. Deia als seus homes que els blancs volien fer llistes amb els noms dels seus fills per fer-lis pagar impostos i per fer anar els fills a les guerres dels blancs. Va guanyar alguna batalla als francesos però al final el van matar. Ara és un heroi.
Natitingou es agradable. Te caixer automàtic però no supermercat. Alguns "maquis" al carrer en que es menja molt bé, per menys de 1€ i amb els dits. Quasi no hi ha blancs i si sento als nens cridar "yovo", es que parlen de mi.
100 km en moto pels voltants. Primer Tata Somba, les cases dels somba. Son poblats en que cada casa es una fortificació. Així es protegien dels atacs per capturar esclaus. A baix hi havia el bestiar i la família vivia al terrat, que tenia una cabana per cada esposa i magatzems pel gra. L'home canviava de cabana cada nit. La terra és bona i es fertilitza amb rotacions e incendis. Sorgo per la cervesa local, casava, blat de moro, cacauet. Tot sota la presència majestuosa de baobabs solitaris, alguns tant grans que el seu interior es com una cabana.
Per la tarda a les cascades Kota. Ja fora de ruta, un grup malcarat talla el camí amb una corda. El conductor em diu que cal pagar 50 cèntims de €. Ho pago sense preguntar i després m'explica que ho cobren per garantir que no hi haurà bandits. Suposo que serien ells.
11 hores de bus fins a Cotonou, la capital. Els camions de Burkina i Níger prefereixen passar per Benin quan van a Lagos. Nigèria te mala fama, i tot el que es transporta als països interiors deixa la carretera destrossada. El recorregut es un slalom evitant forats. L'alternativa amb bon asfalt seria pitjor. Correrien massa, els accidents augmentarien i caldria posar muntanyetes que trenquin a suspensió als qui corrin massa.
Al bus s'han carregat 3 motos. Una és del Aziz, el meu company de seient. Ha començat a estudiar Geografia a la universitat. Això li serveix per saber que vol marxar cap a Kuwait, Algèria o els Emirats. Ja sap que anar a Europa és perillós.
Al bus hi expliquen els seus productes, un predicador, venedores de menjar, de cosmètica i de remeis tradicionals. L'herència francesa fa que es vengui pa per tot arreu. Crec que és una bestiesa. El blat s'ha d'importar i els productes locals, com el nyame, mandioca o casava, en pasta o en cus cus, són més bons que el pa que es ven.
Cotonou, es una típica capital africana que ha crescut exageradament. Sense saber-ho, he reservat en un hotel que està a una barriada pobre al cantó del caòtic e immens mercat de Dantopka. L'hotel sembla xinés, es nou, de mitja qualitat i no durarà gaire. Soc l'únic client fins que arriba en Michael. Vam coincidir a Lomé i hem quedat per compartir l'aventura de solicitar un visat de Nigèria.
Caminant pels carrers del mercat que toquen al llac em diu que són com un bon dia en els poblats en que feia nit el vaixell que navega el riu Congo. Les parades més especials son les que venen fetitxes per medicina tradicional. Son com una farmàcia a on es compra el que indica el fetitxer per cada problema. Caps d'animal, pells, fetus animals.
El visat per anar a Nigèria és el més imprevisible del món. Per combatre la corrupció, només es pot obtenir pagant telemàticament. Com que les estafes nigerianes per internet son llegendàries, els bancs de tot el món bloquegen els pagaments de targetes cap a Nigèria. El servei d'immigració que gestiona els visats ha cedit la feina a una empresa nigeriana que a la seva web avisa de que cal avisar al banc de que autoritzi el pagament perquè sempre ho bloquegen.
Truco a Nigèria, a Atenció al Client d'aquesta empresa i em diuen que necessiten una copia del meu passaport i del meu extracte de targeta de crèdit amb una informació no habitual. La responsable del meu compte al banc està de baixa i a la directora d'oficina l'han jubilat anticipadament. Anem bé. Els documents s'han adjuntar amb un tamany de menys de 400k. Cap cibercafe de Cotonou te escànners i la foto dels documents te un tamany més gran.
Sense poder pagar però amb un munt de papers, anem a l'ambaixada. Al matí diuen que potser, però per la tarda, que cal demanar un altre tipus de visat amb escrit previ al que està sota del President de la República. M'ho miro millor i veig que es un visat per Directors d'empreses. Sembla que ningú diu que no, però tothom busca algú a qui passar el mort.
El pla alternatiu serà canviar el vol de tornada des de Lagos i passar alguna nit a Casablanca. Perquè és impossible anar al país més poblat de Africa i a una de les ciutats més grans del món?
Els visats son un dels motius perquè hi ha tant poc turisme al Africa Occidental. Burkina cobra 130€ pel seu visat, Togo en cobra 15€. Es erràtic i arbitrari, però en els dos paisos hi ha duaners avorrits i simpàtics que t'omplen el passaport de segells i signatures i que ho copien tot manualment en grans llibres. Inútil però funciona.
Nigèria és un país ric, te petroli, i orgullós. Paisos com India o Iran han simplificat la seva emissió de visats al fer-ho per internet, però amb Nigèria el sistema de pagament ho ha bloquejat. Posar una capa adicional de seguretat que es gestiona privadament des del país, ho ha fet encara pitjor. Per entrar-hi cal una agencia que estigui ben connectada i que tingui un sistema de pagament des de l'interior del país.
Els mercants xinesos en arribar a Africa, descarreguen a Mombasa, Durban, Lagos i després potser Algeciras. Els grans ports del tràfic d'esclaus eren Zanzibar, Pointe Noire, Ouidah, Cape Coast i Ile de Gorée. En el tràfic actual, Lagos és un dels ports més actius del món. Molt del que hi arriba s'ho emporten viatgers dels paisos propers, com Benin o Niger, en bus per revendre-ho. Això és perquè els ciutadans del paisos de ECOWAS, una unió econòmica del Africa del Oest, no necessiten visat.
França intenta crear un subgrup de paisos francoparlants dins de ECOWAS, i els angloparlants volen fer una moneda comú per ells que pugui equilibrar al CFA. Marroc ha demanat l'entrada al grup i aspira a que Casablanca ocupi part del paper que ara juga Lagos com a principal ciutat. Sembla que la creació dels blocs econòmics es la versió moderna dels conflictes dels antics imperis. També passa a la Unió Europea.
Sopar de despedida amb en Michael en el millor "maquis" de la nostra barriada. Un excel·lent peix amb mandioca. Seguirem en contacte fins que els camins es tornin a creuar. Vehicle compartit fins a Ouidah i bungalow a la platja, al cantó de la porta de no retorn dels esclaus. La primera nit, l'únic client. La segona algun grup de "benèvoles" francesos, col·laborant amb causes justes i aprofitant el cap de setmana.
Em poso d'acord amb en Nazaire per veure la ruta dels esclaus i el poble. La seva moto a pedals no es prou potent en pujada o amb sorra i cal baixar i empènyer. Ell, com mig poble, es proclama sacerdot vudú, però per disgust de la seva família, fa anys es va ficar en una església carismàtica i un dia Déu li va dir directament que en fundés un altre. Com que te el do de curar, ara és pastor, te 49 anys i ja te 42 fidels. El do no li serveix per curar-se un mal d'esquena que la moto agreuja.
Com és pastor només te una dona, quatre filles i dos fills. El seu pare tenia dos dones i m'explica que ara te tres germanes i quatre germans de pare i mare i dos i tres només de pare. Els catòlics s'entenen bé amb el vudú, potser perquè no llegeixen la Bíblia, però em recita alguns paràgrafs en que queda molt clar que a Deu no li agraden els ídols.
La Ruta dels Esclaus, un camí de 4 km des del poble al mar, amb un simbolisme terrible, expressat en imatges que semblen un viacrucis fet amb figures de titelles. A Ouidah hi van tenir forts per al comerç d'esclaus França, Anglaterra, Holanda, Dinamarca i Portugal. El darrer és l'únic que es conserva i ara hi ha un petit museu en que s'explica que una pipa de fumar era el que es pagava al rei per dos esclaus.
Cada gener s'hi fa una cerimònia mundial de vudú. Son els dies en que tot està reservat. Els llocs centrals són el temple de les serps pitó. Un animal sagrat que al vespre surt a caçar el seu menjar i durant el dia torna a casa seva.
El bosc sagrat és important. Hi ha un arbre en que es va convertir un rei fa 500 anys i un altre arbre que va caure per tempesta i que es va redreçar tot sol. M'ho explica Aniceth, també sacerdot de vudú, i m'ensenya les seves marques tribals, diferents de les que te gravades pel grau de sacerdot vudú. Sembla que cada cop hi ha més occidentals adeptes i cerimònies nocturnes al bosc. Seguiré viatge en moto i vehicle col·lectiu cap l'interior i Abomey.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada