Un país que ningú coneix i una capital amb nom musical. Retorn 10 anys després. La Conxita havia aconseguit arribar a una clínica de Ouaga a on una operació va salvar en Guille, el nostre fill. Lluny, al sostre d'una cabana del país Lobi, l'Alicia, la filla, posava la mosquitera en que passava la nit amb mi. Jo dèbil i amb molta febre. Tot havia començat mentre visitàvem l'escola de sords de Bobo Diulaso. Ara tornem a veure als amics d'aquells dies.
El bus de Yamousoukro a Bobo Diulasso triga 14 hores. Per sopar de despedida, kedjenou d'abouti amb ateké. Verdures locals cuites amb la seva aigua i carn d'un rosegador de camp. Com una rata molt gustosa. Amb pasta de mandioca. Com un cuscus local.
El bus té més pel·lícules que motor. Dos hores d'avaria, 12 hores de ruta i arribarem a les 11 de la nit a Bobo Diulaso. Pel camí, música congolesa i comèdies d'embolics burkinabés, on els homes son patètics i dominen les dones.
Els teòrics africans de l'època de la independència reivindicàven les llengües locals a l'escriptura. Ara no es llegeix i la cultura es transmet per música i sèries. Acabo de llegir "Ebano", grandiós fresc de les il·lusions de la descolonització i frustracions dels primers fracassos. Kapuscinski hi era i amb la seva humanitat, cultura i ofici ho va descriure.
A mida que ens apropem a la frontera la carretera empitjora. Molts kilòmetres son un slalom de forats. Al nord de Boake va ser el territori més dur de la guerra civil i sembla que no es una prioritat arreglar-ho. Al cantó burkinabé, la carretera per Banfora fins a Bobo es excel·lent. Per ells la ruta d'accés al mar es vital.
La frontera són uns barracons separats per una barrera. Ja és de nit però tenim sort. Des de no fa gaire es manté oberta 24 hores. Fem esperar al bus 1 hora perquè no tenim visat. Els occidentals, 140€ per persona per entrar a un dels països més pobres del món. El 5 policies de la nit venen a veure-ho perquè no hi ha res més que fer. Al acabar la pregunta esperada. Què passa a Catalunya? Mentre el bus espera, ens hi estenem. El seu veredicte és que no els hi sembla bé que España es trenqui. Els hi agraden massa els partits entre el Barça i el Real. En tot el dia no hem vist cap blanc. Ni a les sèries del bus.
Bobo Diulaso, segona ciutat de Burkina, en plena sabana arborícola, a les portes del Sahel. Capital de la música burkinabé. Tornem a l'Institut de Jeunes Sourds du Faso. En els darrers 10 anys hi hem col·laborat regularment. Salam Ouedraogo, el director del centre, és un emprenedor africà. Sap treure profit als recursos i oportunitats del seu entorn.
Fa anys va començar el centre una església protestant. Seguien l'empenta d'Andrew Foster, un sord negre d'Alabama al que es considera el "Pare de l'educació dels sords de l' Africa Occidental". Des de la nostra darrera visita, han crescut de fins a 140 alumnes. Utilitzen l'ASL, la llengua de signes americana i tots els texts en francès. El govern paga els sous dels mestres, competents en ASL, però de moment només n'hi ha un de sord.
Al vespre, a l'Institut Francés es projecta un documental sobre dos octubres. El que va veure la caiguda i mort del President Tomas Sankara, el Che africà, en una maniobra dels serveis secrets francesos i del seu anterior company Blaise Compaoré. 27 anys més tard, un altre octubre va veure la revolta que va fer caure Compaoré que volia seguir en el poder. Aquesta revolta, seguida d'un cop militar, nova revolta, eleccions i dos atemptats terroristes a la capital fa que molts paisos occidentals, de manera errònia, desaconsellin el viatge a Burkina.
En acabar el documental iniciem conversa amb un grup de jubilats francesos que recolzen projectes locals. Els jubilats francesos son una influència positiva en l'economia del Africa francòfona. Han creat la Assotiation Solidarité Enfants Sourds du Faso. Havien col·laborat amb el IJSF però ara, alineats amb la pedagogia oficial francesa, prioritzen la inclusió i la logopèdia. Nosaltres, desconfiant de la pedagogia oficial espanyola i catalana, prioritzem la llengua de signes i la comunitat sorda. Bons amics i ens seguirem parlant.
Africa és de color vermell. Els carrers i camins són sovint de pols i pedra de laterita. Un òxid ferrós que fa el clima tropical. L'asfalt, quan n'hi ha, està sota de la sorra. Encara que les bicis i motos substitueixen als caminants, quan el sol ho permet, anem a peu. Fins a la mesquita d'estil sudanés i el barri de Kibidwé, el més antic i amb origens del segle XI.
Kibidwé va ser la primera ciutat amb l'arribada de l'islam. Està dividit en quatre sectors: musulmans, ferrers, islamistes i griots. Sorprèn la igualació entre oficis i religions. Els conflictes els resolen els griots, que són els narradors. Si no n'hi ha cap, ho fa un ferrer. Ho discuteixen compartint una closca de carbassa plena de cervesa local, fermentant sorgo amb algunes escorces d'arbre. Espessa i calenta només es conserva dos dies.
La mesquita és de fang i fusta i es refà constantment. Els constructors que van portar l'estil des de Sudan, en van fer a les grans cruïlles de rius i camins del Níger i Malí. La de Bobo és magnífica i és la que està més al sud.
Al vespre a una actuació musical coincidim la vintena de blancs que hi ha a la ciutat. Tots els atemptats són als llocs que hi ha blancs, per internacionalitzar el conflicte. El concert és d'instruments de percussió i Kalasnikov, per protegir.
Coincidim investigadors, pallassos i motxillers. La parella de Pallassos sense Fronteres són fantàstics. Ell de Valladolid i ella francesa. Actuen als hospitals i mesuren el resultat en els nens en mortaldat, cau un 35%, estada a l'hospital, per no marxar abans d'hora, puja un 37%, i guany de pes, puja un 180%. Riure engreixa i cura.
També formen a grups locals per actuar als pobles i a "mamallasses" per seguir als hospitals. Ells sempre fan de tonto, per trencar la imatge de que el blanc ho sap tot. Aquest extraordinari programa el finança en part l'ajuntament de Barcelona. Orgullosos de la ciutat i de l'Ada.
Han treballat també a Malawi, amb els amics de Africa Directo i seguim parlant de llocs i coneguts comuns entre cerveses i tambors. També hi son l'Elena i la Lisa. Catalana i escocesa. Investiguen l'epigenètica dels paràsits tropicals, entre altres la malària. El centre de la recerca està a Bobo i les mostres per analitzar les afectacions a l'ADN dels paràsits a la sang les recullen pels pobles. Les conclusions serveixen per orientar sobre l'eficàcia dels diferents fàrmacs en prevenció i tractament.
Lisa ensenya a la universitat de Glasgow i per causa dels fons oficials amb que viatja, té prohibit parar a Ouaga i quasi a tot Burkina. Fan més mal els paràsits que els atemptats o conflictes polítics.
Quan els països europeus es van industrialitzar, va decaure l'economia esclavista. En una conferència a Berlin, es van repartir Africa. A on hi havia hagut mil reis locals, dels que els europeus i àrabs robaven esclaus, hi van dibuixar fronteres amb 40 colònies. Es van enviar militars, capellans i administradors. Una activitat estrella va ser el ferrocarril.
La línea Bobo-Ouyaga té tres trens a la setmana, que triguen el doble que el bus. El bus ha substituit al camió i tren com a transport. Voldríem anar-hi, perquè la línea no durarà. No sobreviurà al primer accident, fins que la Xina en faci una de nova i moderna. No pot ser per dies i marxem cap a Ouagadougou en un bon autobús, per una bona carretera i amb una visió de cases i pobles que no han canviat en milers d'anys.
Fa deu anys aquesta ruta s'interrompia per constants controls de grups de difícil identificació, que per una petita contribució, mantenien l'ordre. Ara això ho fan soldats en peatges formals.
Ouagadougou té un nom difícil d'oblidar. Com Timbuktu, és una ciutat que fa ganes anar per veure com s'hi viu amb aquest nom. Era una capital on no hi passava mai res fins que unes revoltes van fer caure un dels autòcrates mes veterans. Fins que va arribar l'onada de la desastrosa intervenció europea que va convertir a Libia en un estat fallit. Els grups islamistes del Sahel es van reforçar amb armes i mercenaris sense feina des que va caure Gaddafi. Ouaga es va convertir en una base per a les operacions franceses i nordamericanes per intervenir als veïns Níger i Mali. Al 2016 un grup armat va atacar alguns hotels d'occidentals i en la lluita hi va haver 30 morts.
A l'agost del 2017 es va repetir el mateix tipus d'assalt, als hotels de la mateixa zona. Hi va haver 19 morts i des de llavors la zona, el carrer Nkrumah al sud del Mercat, el centre de la capital, està desert. Els taxistes eviten passar-hi. El consell als pocs turistes és no anar als llocs de turistes. El nostre hotel és barato i està a la perifèria, en un barri popular. Hi ha turistes que han fet com nosaltres.
L'agost del 2017 vam enviar un mail de suport després dels atemptats al doctor Theodore Ouedraogo. Al mateix temps ells ens en enviava un per l'atemptat de Barcelona. En Thèodore va estudiar medicina a Dakar, mentre estava a l'exèrcit. Va exercir com cirurgià al Senegal, França i Burkina. El 2007 a la clínica on treballava, Nôtre Dame de la Paix, va operar al Guille d'una peritonitis. Hi va arribar amb tot el dolor del món després de 600 km en un 4x4 que volava baix. El Dr Ouedraogo va tenir un paper molt actiu amb els ferits dels darrers atemptats.
Vam tornar a veure als metges d'aquella época. L'anestesista que va demanar al Guille l'alineació del Barça, es va adormir al cinquè. Jean Baptiste, que era el director mèdic i el visitava cada dia de la lenta recuperació d'una setmana abans de poder tornar a Barcelona. En Jean Baptiste havia sigut fundador de la Clínica i ara és el director. Com a comandant mèdic va formar part del cop que fa 30 va fer caure el govern del dictador. Va ser President del govern dos anys, fins que es va enfrontar amb Thomas Sankara, el seu primer ministre i líder d'aquella revolució. Va estar dos anys a la presó i va sortir-ne amb el cop que va acabar amb Sankara i va restablir el control de França.
Ara dirigeix la clínica però segueix molt directament tot el que passa. Parlem de les revoltes que van fer caure Compaoré, dels seus viatges a Lourdes i de Catalunya. Un altre que creu que una solució federal pot impedir un trencament que l'entristeix. España sembla que té més amics a fora que a dins.
Sopem amb en Théodore i entenem que un professional de la regió viu simultàniament la Françaphrique i l'Africa de l'Oest. Senegal, Costa d'Ivori, Ghana o França són referents.
Les elits, com en Jean Baptiste, són catòliques, en la tradició colonial francesa, però el païs és musulmà. El mercat, la pregària, el vestir. Tot té l'aire d'un islam tolerant i local que ha crescut en aquests anys de rebuig al colonialisme i de crisi de les ideologies laiques de la guerra freda. Vam visitar la magnífica mesquita de Bobo amb el fill de l'imam. El proper imam serà un germà seu i la formació inclou una llarga estada a Arabia Saudita.
La Cristina és una carmelita descalça de l'alberg l'Eau Vive. Un oasi per fer un cafè en el barri del mercat. En el seu castellà de sudamèrica m'explica que les descalces són l'escissió que van fer Teresa de Avila i Juan de la Cruz. Ens fem amics de Facebook i ens connectem per Whatsapp. Les clausures i convents ja no aïllen del món exterior.
Els dimarts la companyia d'autobusos més fiable, STC no té busos cap a Ghana. La Gare Routière és un descampat brut i caòtic. Accra, la capital de Ghana està a 1000 km i farem etapa a Kumasi, al país dels Ashanti. La única companyia que hi va dimarts surt a les 9am, però a les 11 l'autobús té encara l'eix de la transmissió per terra. A punt d'abandonar i buscar un taxi compartit a la frontera, aconsegueix posar-se en marxa. Nova avaria per refrigeració, aprofitada per la meitat dels passatgers per fer les oracions orientats a La Meca. Els altres fem un riu en qualsevol direcció perquè no fa vent. Dos soldats pugen al bus armats per protegir un recorregut en que hi ha hagut assalts.
A la frontera ens rendim. Passem a peu a Ghana. Compartim un taxi fins al primer poble i 600 km de bus nocturn amb tamboret al passadís. Deixem el territori de la Francophonie, del CFA, la moneda comuna de la Françaphrique i ens dirigim a la costa, a l'anglès i a la Commonwealth. Benvinguts a Ghana, primera colònia que es va independitzar.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada