Togo es el país més petit del Golf de Guinea. És pobre i no ha tingut gaire sort. Els seus 56 km de costa, eren part de la Costa dels Esclaus, que venia després de les costes d'Ivori i de l'Or. Alemania s'ho va apropiar 30 anys i després de la Primera Guerra Mundial, s'ho van repartir França i Anglaterra. Va tenir el primer cop d'estat després de la descolonització i des de llavors la família Gnassindbé, pare i fill, ja fa 50 anys, te tot el poder. Gnassindbé Eyadema era un sergent del nord del país. El primer president era del sud i no volia integrar a l'exèrcit a 600 soldats del nord que França va llicenciar després d'utilitzar-los a la guerra de Algèria. Es va sublevar i va matar al primer president. Com que aquest s'apropava al bloc soviètic, França ho va beneir. Quan hi arribo, estan anunciats 3 dies de manifestacions per forçar un canvi.
L'accés del turisme va ser difícil molts anys per la violència del règim. S'ha fet un esforç per replicar l'èxit que te el Benin. El visat, un dels maldecaps de viatjar per Africa Occidental, al Togo és fàcil i barat. Es pot fer a la frontera i costa 15€, el que menys de tota la regió. Els hi fa falta tenir èxit. Togo és el país més pobre del viatge. Segons el Fons Monetari, te una renta una mica inferior al Benin i Burkina, menys de la meitat que Ghana o Costa d'Ivori i la quarta part que Nigèria o India. 23 vegades més pobre que España. Per viure un any, necessiten el que nosaltres per dos setmanes.
Lomé, la capital, està a pocs kilòmetres de la frontera amb Ghana. S'hi va en moto-taxi seguint una llarga platja amb palmeres. La capital és un poble gran i agradable, planificada durant la ocupació alemana. Els cotxes van als pocs carrers asfaltats, però com són molt antics, la pol·lució és alta. La majoria de carrers estan deserts a l'hora del sol més fort i plens de vida a primeres i ultimes hores de llum.
La presència alemanya es nota en les canalitzacions obertes que serveixen de claveguera i riera quan plou. Davant de cada edifici amb història, hi ha una placa del Institut Goethe, en alemany, ewe i francès. N'explica l'historia, centrada en els anys en que hi eren els alemanys.
La presència xinesa està en el comerç. Saben fabricar les coses que els africans volen comprar. Una moto Sanya de 125cc nova, costa uns 500€. Les plaques solars amb capacitat d'alimentar 4 llums led, carregar el telèfon i fer anar una radio es venen per tot arreu. Això, junt amb els mòbils, son les tecnologies que modernitzen Africa. Queda molt per fer. El 2016 l'Africa subsahariana va créixer 1.4%, però com que la població va créixer un 3%, van acabar l'any més pobres.
Per 1€ al dia pots contractar accés Internet al mòbil. Viatges amb tota la informació necessària. Per beure aigua potable, cal comprar bosses de plàstic amb 1/2 litre d'aigua per 4 cèntim d'Euro. Malgrat la calor, cal llegir la ciutat amb els peus. Els locals ho fan, i a tota hora l'immens mercat central es desborda pel centre de Lomé.
Togo té 600 km de fondària. Són 6 milions de persones que pertanyen a 40 ètnies. Al sur son cristians amb una varietat de denominacions que supera la de les ètnies. Al nord, musulmans. Els pobles del nord tenen mesquites i els pous d'aigua diuen en àrab que han sigut pagats per Arabia Saudita. Al sud hi ha esglésies catòliques i protestants i les obres per l'aigua les ha pagat França.
La moneda és el CFA, Franc d'Africa Central, que comparteix amb els paisos de la Francofonía. Es una moneda controlada pel Banc de França i vinculada al Euro. França la va posar en marxa abans de la descolonització i des de llavors no s'ha reformat. Introdueix disciplina financera, que vol dir que obliga a aquests paisos amb necessitats d'inversió, a viure amb deutes del 20% del PIB, mentre els europeus devem més del 100%
El CFA serveix també a les elits africanes, que així poden tenir el que roben a Suïssa sense perdre-hi en el canvi. També fa el viatge fàcil, perquè no cal canviar a cada país. Però no ajuda als paisos CFA, perquè al estar alineat amb l'euro, importa la seva revaluació, fa que les exportacions perdin competitivitat i les importacions siguin més cares. Es un aspecte del neocolonialisme de la època del capitalisme financer que també vivim a la perifèria d'Europa.
Prop de Lomé hi ha un modern port d'aigües fondes que dona sortida a les exportacions mineres i agrícoles. L'agricultura i mineria representes dos terços del producte del país. El port també importa el que necessiten els paisos sense mar, com Burkina o Níger. Sembla la única part del país que està de veritat al segle XXI.
El transport es molt important. Al carrer hi ha ofertes de treball. A la setmana, 70€ per un segurata, 100 per un mestre i 140 per un chofer. El sou mínim per un peó a la veïna Ghana, que és més rica, son 2€ per dia.
No hi ha bons mapes dels paisos i ciutats del Africa Occidental, i les adresses no diuen res. Cal instal·lar al telèfon una aplicació GPS i carregar els mapes dels paisos a visitar. Recomano Maps.me cada dia m'ha tret de més d'un embolic.
No hi ha hostels i Booking ha sigut l'aplicació que he fet servir per trobar lloc per dormir. A Lome, al hotel Aurore coincideixo amb en Michael. Un campió. Li falten 4 o 5 paisos impossibles per visitar i com a bon alemany i logista, ha resolt el problema de visitar els 16 paisos del Carib i els 12 del Pacífic. Cal una taula que inclogui els requisits de visat, exigència de bitllet de sortida i transport directe en cada salt. Ha anat per terra fins al riu Congo i s'hi ha embarcat durant un mes.
Els antics museus estan sempre tancats per renovació. Les seus dels Bancs internacionals que canalitzen les polítiques financeres d'ajuda i control, son descomunals, luxosos i artístics. Es impossible que estiguin ocupats i actius. No entra ni surt ningú, a part d'un exèrcit de segurates que no hi deixen fer fotos, però són els únics edificis nous de la capital.
El Palau de Justícia te les portes obertes i molta gent que s'ho mira. Hi entro creient que era una megaesglèsia en actiu. Ho semblava. El jutge, fiscal i defensor, amb toga i de negre, oficiaven la cerimònia, seguida per centenars de persones. Potser era un judici lligat als esdeveniments polítics, o només un bon lloc per amagar-se del sol.
Em dirigeixo a la platja i un soldat armat m'atura. El carrer voreja el palau del President i hi ha nervis. Xarrem. Em pregunta per la política de Catalunya. Li dic que embolicat però que ens en sortirem. Li pregunto pel Togo. Em diu el mateix. Em demana el telèfon perquè algun dia vol marxar de Togo i anar a España. Li demano el seu i li dic que ja el trucaré.
Al nord d'Europa hi ha hiverns i per sobreviure la gent ha de planificar menjar i abric. Per això gent com en Michael miren el rellotge i conten recursos. Al Africa no hi ha hiverns i el desastre és la sequera. La única solució era migrar. Ho tenen en la seva cultura i nosaltres som descendents d'uns africans que fa anys van migrar.
Fa poc va caure el dictador de Burkina. S'ha fet un cop per treure Mugabe a Zimbabwe i per impedir que el succeeixi la seva dona, 40 anys més jove. La oposició vol que ara li toqui al Togo. Per sort, sembla que els cops d'estat moderns són sense víctimes. Els que maten son els terroristes locals. Boko Haram a Nigèria o la National Rifle Asociation als USA.
En ruta a Togoville. L'antiga capital del rei de Togo i primera capital alemanya. Es també la capital del vudu. Hi ha el més prestigiós mestre vudu del país. Fa anys va anar a Togoville el papa Joan Pau II. Primer van convidar al mestre vudu a Roma, per prevenir problemes en la posterior visita del Papa. Sembla que la Verge es va aparèixer damunt del llac que cal travessar per anar a Togoville. Al Papa li van fer una barca especial i a la cerimònia, els del vudu s'hi van trobar molt a gust.
Amb en Frank, un refugiat de Costa d'Ivori, convertit a rei del mambo a Togo, anem a veure la Casa dels Esclaus i a dinar a la platja fins que una tremenda pluja recorda que encara estem a la època petita de les pluges. Em demana el telèfon i li dic que ja el trucaré.
Segon dia de marxes però Lome està tranquila. Tant sols algun vehicle militar amb metralladores instal·lades. Microbus a Kpalimé, en ruta cap el nord del país. Sempre discussions difícils de seguir entre els conductors per captar als passatgers. Es difícil valorar l'estat dels vehicles. En 200 km hem parat 3 cops a posar combustible que porta en ampolles i només arrenca empenyent en marxa endarrere.
L'hotel Vapko està fora de Kpalimé, rodejat de camps i cases de fang. Sembla construït per una ONG que no va aconseguir que el projecte sobrevisqués dignament als fundadors. Menjo al carrer, en una parada al mercat. Fufu, que es una bola de pasta de mandioca. Amb els dits n'agafes una mica, la suques amb una sopa picant i es menja. Un tros de carn dona proteïnes i la sopa sobrant es beu directament. Deliciós. Dos gerres d'aigua permeten fer una cerimònia de neteja i un coco hi posa líquid i dolç. L'excel·lent dinar no arriba a 1€.
Contracto a en Fidel i la seva moto per donar una volta per la comarca i anar a la cascada de Kpimé a banyar-me. Vi de palma i el licor que se'n destila. Una casa al camp amb els porcs i animals que s'hi crien, la seva amiga que fa roba. Cada conegut és una parada obligatòria. En pocs metres et trasllades a la forma de vida tradicional d'Africa. Pago a en Fidel 30€ i corre a gastar-los. Anem al mercat i discuteix amb un venedor musulmà per comprar una radio i llanterna xineses. Excel·lent compra per 12€. La tele només és en francès, mentre que hi ha emissores de radio en Ewe i Kabié.
Caminar de nit per l'Africa rural és segur. El perill està a les grans ciutats, especialment als llocs turístics i rics. També els assalts a les carreteres, però a part de fer cops d'estat, l'exèrcit africà serveix per protegir les carreteres. Cada 10 km hi ha un control militar. S'agraeix perquè te un efecte dissuasori sobre possibles assalts, però com que el control es fa posant a la carretera bidons, tronc i pedres, busques la certesa de que els que t'han parat son oficials.
Més baralles entre els conductors per quedar-se amb el passatger blanc. La millor furgo és una que ha fet una primera vida a Alemania i una segona a Grècia. Espero que no acabi la tercera en els 300 km fins a Kara, la capital del nord. La carretera alterna trams molt bons, altres sense asfaltar, en obres i en necessitat d'obres. Es la ruta cap a Burkina i passen grans camions. En arribar a Kara em despedeixo dels meus companys de viatge e incidències. En arribar al hotel vaig als primers europeus en dos dies. Son una parella gran de la Champagne. Han llogat un cotxe i fa deu anys que venen al Togo. Fan una ruta per uns orfenats als que canalitzen ajuda. La majoria dels nens son orfes per culpa del SIDA. Ja son avis i això els obliga a organitzar-se el temps.
Ell cultiva xampany i com a bon francès, creu que el vi de palma no seria competència. Els jubilats francesos són un factor positiu en aquest temps complex.
Cap a la frontera de Benin en taxi-moto. Espero que els tres policies acabin la partida de parxís i parlem del partit dels Madrids que va acabar en empat. Ells són del Cristiano, però ens posem d'acord en valorar al Zidane. Veig en el llibre en que apunten a mà les meves dades, que fa més d'un dia que no passa cap estranger. Una hora més tard acabem de xerrar i en un parell de taxis brousse, 150 km i 6€ arribo a Natitingou. Els taxis ja estaven plens sense mi ni les meves motxilles. Intento fer-me perdonar les molèsties repartint galetes. Diuen que el Benin és un dels paisos més variats e interessants de l'Africa.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada