Són més de mil colines. Ningú les ha comptat en un dels països més petits i macos de l'Àfrica. Sobre el futur, ho intenten i ho fan bé. Fa 24 anys es va posar en marxa la tercera campanya per exterminar una part de la població. Als tutsis i als hutus moderats. Després de 100 dies i centenars de milers d'assasinats, l'exèrcit dels tutsis exiliats a Uganda, fugits de les anteriors matances, va guanyar la guerra i aturar el malson. L'exèrcit fugitiu i les milícies genocides van continuar al veí Congo.
Les tribus tenen llengües i costums diferents. No era el cas dels hutus i tutsis. Els dos grups parlaven kinyaruanda i compartien religió i costums. Segurament eren dos castes de la mateixa tribu. Els tutsis, els rics, un 15%, i els hutus, el pobres, el 84%. La resta, els twa, a sota. Eren els primitius habitants d'aquesta terra. Caçadors i recol·lectors del bosc.
Al segle XIX, una seudociencia perversa, va dir que pobles camites. Superiors i venint del Nil, vivien envoltats de tribus bantus. Inferiors. També parlaven d'aris i semites. Podem creure que aquesta teoria d'acadèmics europeus en una Europa obsessionada per les races, era millor que les anteriors. Abans deien que els negres no eren humans perquè no tenien ànima i podien ser esclavitzats. Com els animals.
Al repartir d'Àfrica, Alemanya es va quedar Rwanda. En perdre la Primera Guerra Mundial, s'ho va quedar Bèlgica. Aquesta teoria de races li va anar molt bé per organitzar la colònia recolzant-se en una minoria per sobre de la majoria. Com que hutus i tutsis eren iguals, van definir que tots els que tenien més de 10 vaques eren tutsis, i els altres hutus. Rics i pobres. Ho van registrar a les cartes d'identitat i van tancar l'accés dels hutus a les escoles i a l'administració.
Amb l'independència, l'església va voler reparar la marginació de la majoria i França ho va aprofitar per ser el nou poder. Van continuar les identitats assassines i van degenerar en matances de tutsis. De la darrera, el terrible genocidi tutsi i la derrota dels radicals hutus fa 24 anys. L'edat mitja dels africans és 19.5 anys. La majoria dels ruandesos d'ara no havien nascut i la seva preocupació és el futur.
Les paraules hutu i tutsi només es fan servir per parlar de coses antigues. La memòria històrica es important per a no repetir els errors. L'objectiu és que tots es defineixin com ruandesos. Desfer el que va fer la colònia i que no va corregir l'independència. El govern, els hereus dels que van guanyar fa 24 anys, han creat un país millor. Molt millor.
La meitat del Parlament són dones. Després de Bolívia, el país que més en té. No es veu pobresa al carrer, encara que els nens segueixin amb la cantarella de "Muzungu jauariu, gimimonei". Els mototaxis et fan posar casc i a Kigali, la capital, hi ha semàfors i passos de peatons. Presència militar, amb moltes dones soldat i policia, recorda la fragilitat de tots els avenços i els conflictes de la regió. La continuïtat del president Kagame i les seves victòries per més del 90% del vot, indiquen que el futur no està garantit. No és l'únic. La mitja d'edat dels presidents africans és 63 anys, la més alta del món. Els seus ciutadans amb 19.5 anys són els més joves.
Vaig entrar a Rwanda des del sud d'Uganda. A Ruhija, l'entrada als goril.les, vaig deixar algun llibre en anglès a una entusiasta cooperativa de dones que ha creat una biblioteca pels nens. Després a Kisovo, la darrera ciutat Ugandesa, vaig viure l'esperit de la frontera. A pocs kilòmetres del Congo i de Rwanda, el mercat setmanal tenia compradors i venedors dels tres països. En parades construïdes amb lones reciclades de camps de refugiats.
Dino per 60 cèntims al mercat, i sopo per 10$ al hotel colonial a on s'allotjava Diane Fossey. Coincideixo amb un grup de belgues vells i rics. Venen de veure goril.les, però crec que no han vist més negres que els cambrers i conductors. Potser haurien de pagar 600$ per conviure-hi una hora.
Les motos a Uganda són Boxer, xineses, i es condueix per l'esquerra. A Rwanda són TVS, índies, i es condueix per la dreta. Els dos països tenen molta simpatia als USA. És normal. Els visita un President negre, venen líders religiosos evangelistes i esportistes que també són negres. D'Europa tot són muzungus. Tant els que parlen i conviuen amb ells, com els que només es deixen veure per la finestra d'un cotxe turístic.
Musanze és el meu primer poble ruandès. Darrera dels volcans. Els Virunga són 8 volcans alineats que fan una cadena de frontera entre Rwanda, Congo i Uganda. Els dos últims, al Congo, estan actius, molt. A partir dels 2500 metres, és parc nacional i és el món dels goril.les. Rwanda rep turisme molt ric i no dona gaires opcions al viatger independent. Ja porto prou muntanya i em decideixo per explorar les cotes baixes.
El refredament d'antics rius de lava ha creat unes grutes força especials. Dos llacs bessons que han omplert el terreny irregular donen unes vistes espectaculars. Vaig en moto fins a la meca del turisme car. El Virunga Lodge. 900$ per nit i persona. Pots escollir vistes als volcans o als llacs. Els turistes més rics hi van en helicòpter. Si volen veure goril.les deuen pagar perquè els portin al lodge. És temporada baixa i no te cap client. Un suc de tomàquet d'arbre em costa 5$ i m'hi estic estona xerrant amb el personal, entre el millor mirador i la sala de mapes dels exploradors pioners.
Al vespre, a veure els partits de la Champions al local col.lectiu. 3 partits en 3 pantalles per 30 cèntims. La majoria criden quan marca el ManU. Jo miro al Barça. Rwanda es promociona amb publicitat a la samarreta de l'Arsenal. Sopars viatgers amb l'holandesa Manuk i l'alemany Dirk. Ells comparteixen Pakistan. Amb ella comparteixo Sudan i Tadjikistan.
Encara no he pogut parlar francès. Després del genocidi va augmentar la desconfiança entre el nou govern i França. A l'escola van canviar del francès al anglès. Explico que a mi també em va passar. I també em van canviar de castellà a català. Com de kinyaruanda a swahili.
Als bancs l'informació està en kinyaruanda i anglès, amb alguna opció a francès. Però Rwanda, un país petit, és lider a la regió. Paul Kagame és l'actiu president de torn de la Unió Africana. L'antiga ministre d'Assumptes Exteriors ha sigut escollida la seva Presidenta pels 88 països de la Francophonie. No hi veu problema. Diu que Rwanda està entre el món anglòfon i el francòfon. També entre el Centreafricà, amb el kinyaruanda, i el d'Africa de l'Est, amb el swahili.
Ruta cap a Gisenyi i el llac Kivu. Una visió del paradís. Un altre de les millors vistes del món. I de tots els seus perills. Gisenyi i Goma, la capital de l'Est del Congo son una mateixa ciutat. Els carrers estan tallats per murs de pedres volcàniques que fan de frontera. Un soldat per carrer. Hi ha dos passos. La Grande Barrière, és moderna, la va pagar Warren Buffet i la fan servir camions. Quasi no hi ha moviment.
La Petite Barrière és un formigeix de gent. Poden passar sense permisos però sense quedar-se a dormir. El permís per fer-ho costa 15$. Tota la mercaderia es passa al cap, si es pot 2 o 3 vegades. Direcció a Goma, patates, peix i carn. Aprofitant el constant tràfic d'avions, la mercaderia segueix cap a Kinsasha. MONUSCO, Mission ONU Stabilisation Congo, te més de 20.000 persones al Congo, majoritariament a l'Est. En direcció a Gisenyi, Rwanda, electrònica, roba de segona mà perquè n'està prohibida la importació a Rwanda, i tela de lona de camps de refugiats. 20.000 persones viuen d'aquest comerç.
També hi ha el tràfic de minerals. Coltan i altres. Rwanda en regula la producció en forma de cooperatives, petites i grans empreses. Una gran part deu venir del Congo. Caminant els primers kilòmetres del suggerent "Nile Congo trail" en veus anuncis. Estàs al centre del món. Si pixes a la dreta va cap el Congo i l'Atlàntic. Si ho fas a l'esquerra, cap el Nil i el Mediterrani.
El coltan i altres minerals, necessaris per a l'electrònica dels telèfons mòbils i les bateries dels cotxes elèctrics, s'extrauen de maneres artesanals difícils de controlar. Intermediaris ho compren. A través de majoristes ho venen als compradors de les grans empreses mineres. És un sistema de capes o subcontractacions que fa difícil atribuir responsabilitats. Era pitjor el sistema colonial quan l'objectiu era el cautxú dels arbres del riu Congo. Les injustícies actuals són avenços sobre injustícies anteriors.
A l'altre cantó de la frontera, a l'est del Congo, hi ha diferents grups guerrillers, un volcà actiu, el Nyaragongo, el darrer dels Virungas, que ha destruït amb el seu riu de lava part de Goma dos cops en els darrers 50 anys. No gaire lluny, a Beni, al peu del Ruwenzori, hi ha activa la fins ara, segona epidèmia més mortífera d'Ebola, i a la frontera es donen consells de com actuar.
És pitjor el secret del llac Kivu. Un llac molt profund, sense corrents internes i amb fonts de CO2 volcàniques al seu fons. Les bactèries del llac converteixen el CO2 en metà que per la pressió de l'aigua es manté dissolt i no surt a la superfície. Quan arribi a la saturació i algun fenòmen trenqui l'equilibri, un terratrèmol, turmenta o volcà, el gas sortirà a la superfície i matarà per asfixia tota la vida de les riberes.
Això també passa a dos llacs del Camerun i el fenomen ha matat alguns milers de persones en els darrers decenis. El Kivu és molt més gran i es creu que pot passar cada 1000 anys. De moment es monitoritza la concentració de gas i dos torres n'extreuen per fer electricitat i alimentar la única indústria local. Una fabrica de cervesa.
El hostel és un enorme edifici construït per algun alt administrador de la colònia belga, amb un immens i cuidat jardí digne de Versalles. Surto en banyador per anar a nedar al llac amb els nens. Les tertúlies entre els viatgers són impagables.
La parella japonesa que en 3 anys ha fet 90.000 km amb una furgo Mazda de 600cc mentre ell comercialitza els seus dissenys gràfics per internet. La parella nordamericana que manté una ONG que educa als nens Twa de la regió. La geòloga que després de 6 mesos a l'universitat de Madagascar, va a treballar a l'estació arqueològica dels Leakey al Turkana. L'indi que busca integrar-se a algun projecte d'energies renovables. La noia que ve del Kilimandjaro i va cap Uganda. Converses i amistats intenses i efímeres.
Amb en Dirk lloguem una barca. Frontera amb Congo, plataforma extracció de metà, pesca, distribució de cervesa pel llac, aigües termals i massatge als peus. Un univers de vida al paradís. La barca fa aigua per falta de manteniment. La solució és un martell, un punxó i posar cordill entre les fustes per para la via d'aigua. A Uganda fa pocs dies una barca llogada per fer festes el cap de setmana es va enfonsar davant del port. Desenes de morts. Errors per l'excés d'alcohol i manca de manteniment. Els propietaris van morir. El príncep de Buganda es va salvar.
Kibuye, al centre de la riba est del Kivu. Encara més maco. Al Home Saint Jean, que depèn del bisbat catòlic tenen habitacions a molt bon preu amb vistes del llac. Cap de setmana i nous amics. Parella francesa, un altre metge, que viu a Guadeloupe. Venen del Kenya i van al Kilimandjaro. Parlem del paper de França al drama de Rwanda.
El llac es veu encara més maco des del kaiak amb que el navego. Després, el Museum of the Environment. Rwanda ha prohibit les bosses de plàstic i presenta les herbes medicinals tradicionals. A l'église de Saint Pierre, després d'ajudar al capellà a engegar el seu cotxe, vaig veure el memorial al genocidi. Cranis i ossos des dels que ens parlen els morts. Al museu en Peter diu per primera vegada les paraules prohibides. Els morts de la seva família, els que ho neguen o redueixen a que tots es van matar entre si.
Kigali, la primera ciutat gran en 20 dies. Aceres, papereres, parades de bus, tràfic ordenat. No sembla una capital africana. Vaig al memorial als 10 soldats belgues que custodiaven a la primera ministra i van ser assassinats el primer dia. En Céléstin hi treballa i te un francès impecable. És del Congo i l'ha contractat l'ambaixada belga, que gestiona el memorial. El seu pare era cuiner d'un coló belga del cafè, enllà de Goma. El nord del Kivu és insegur per alguns grups fugits d'Uganda que s'hi financen. També el seu país d'acollida s'aprofita dels minerals del Congo. En parlem i li dic que hi aniré. Em diu que qualsevol regal de Nadal serà benvingut i li puc enviar a l'ambaixada.
La segona turmenta del dia m'agafa al bar de la piscina del Hotel Mille Colines. És l'hotel en que van passar els fets de la pel·lícula Hotel Rwanda. En l'ambient ociós i luxós dels muzungus i ruandesos amb sobrepés costa imaginar un drama tant proper.
Memorial del Genocidi. Un dels sis que hi ha a Rwanda. El que dona l'explicació del que va passar. L'ideologia en que es recolzava, la preparació, el drama, la retirada internacional, la reacció del Rwanda Patriotic Front, la justícia, la guerra al Congo, la nova Rwanda. Construcció d'una identitat no fonamentada en raça o tribu sinó en país. També la memòria històrica i la versió oficial al servei d'aquest objectiu.
Turmenta en un barri perifèric i refugi en una casa d'apostes. Els microcrèdits a les dones són millors. Els homes gasten més bevent o apostant.
Nous memorials del genocidi lluny de Kigali. Ntarama i Nyamata. Esglésies que no van ser respectades. Capellans europeus que van marxar, monges condemnades per col·laborar amb els assassins, monja italiana assassinada per denunciar a la radio el genocidi en marxa. Ossos, roba dels morts, senyals de bales i de sang. Respecte i emoció. Deixo per escrit la meva admiració a aquest poble que sap mirar al futur. Recordo l'excel.lent llibre "Petit Pays", premi Gouncourt de Lycéens, del jove franco-burundés Gaël Fayé. És el primer llibre d'aquest autor, músic conegut que viu a Kigali. El recomano molt.
Nova turmenta i refugi a un menjador de l'estació de buses. Millor i molt més barat que al Mille Colines. Després cap a l'antic Palau Presidencial, reconvertit en Museu d'Art Modern. Artistes ruandesos, molt bons, de la meva edat. Van viure el genocidi i el seu to és optimista. Art al servei de l'objectiu de crear una nova identitat col·lectiva i esborrar les divisions.
L'antic Palau està al cantó de l'aeroport. L'atemptat que va fer caure l'avió presidencial i va donar la partida a les matances mai s'ha aclarit. L'avió va caure al pati del Palau i encara en queden restes.
La llibreria Ikirezi és la millor del país. Molta novela africana i molt assaig sobre Rwanda, Congo i Àfrica. Quasi tot en anglès i francès. Els autors que ja conec però amb tota la seva obra. Trio 5 llibres i al final me'n quedo 3, incloent una entrevista a Paul Kagame feta pel director de Jeune Afrique, la revista de referència en temes africans.
El mercat de Kimironko és el més gran de Kigali. Com cada migdia, una tromba d'aigua paralitza el tràfic i les mototaxis busquen refugi. En un trajecte curt hem hagut de parar dos vegades. El mercat està ple de gent que no en sortirà fins que pari de ploure. Passadissos estrets i plens de màquines de cosir, sacs de patates en moviment que el converteixen amb el racó de Kigali amb aparença més africana. Productes de Rwanda, Uganda, Tanzània i Congo. Segueix plovent i al primer lloc de menjars espero amb un plat de casava, mandioca, carn i te especiat. Exquisit i per 1€.
S'acaba el temps a Rwanda. Un país aïllat, petit i sempre per sobre dels 1000 metres. L'últim genocidi i en un conflicte intern. Ara és el país africà que més es desenvolupa i potser el primer que aconseguirà ser una societat post tribal. Molta sort! Segueixo el viatge tornant a Kenya. Nairobi i la costa swahili del Índic.
Publicado con Blogsy
