Liban a la primavera.

Sidón. Ciudad fenicia entre Algeciras e Istanbul.

Un país del tamany de la província de Barcelona. El que té més refugiats al món. Mig milió de palestins i un i mig de siris. Màxim creixement mundial de població des de fa anys. 10% cada any. També és el país que emigra més. La seva diàspora són onze milions i al país hi viuen 4 milions i mig de nacionals.
El Liban es va inventar l'alfabet i encara hi ha disset diaris a Beirut. Potser la capital del món que en té més. Els seus deus, com Baal, van inspirar i competir amb els monoteismes posteriors, i ara té 18 denominacions religioses reconegudes que es reparteixen estrictament la representació política.

Beirutí de adopción en la Corniche

Tot això i una història de guerres que es succeeixen des de la Biblia fins als nostres dies. En un bellíssim país que repeteix en el Mediterrani Oriental el món de mar i muntanyes properes que ens és familiar. De Algeciras a Istanbul. De Barcelona a Beirut.
L'avió que hi aterra en vol directe des de Barcelona, ha donat les informacions en castellà, català i anglès. No en àrab, l'idioma nadiu de la majoria dels passatgers. L'àrab és el cinquè idioma del món. A part de la complexitat de les llengües semítiques, la gramàtica més complexa entre les grans, la llengua està estigmatitzada. No he trobat cap curs d'àrab en les grans universitats On Line gratuïtes, a on n'hi ha molts de xinès, anglès o castellà.

El domingo hay elecciones en Líbano.

El taxista que ens porta a l'hotel parla l'anglès o el francés com jo l'àrab, però ens entenem. És fill de palestí i ha treballat a la Costa d'Ivori. En va marxar per la guerra civil i ha tornat a Beirut. En té experiència. Els libanesos, pocs, i els indis, molts, son imprescindibles a l'Àfrica.

Museo Nacional. Por su puerta pasó 15 años la Linea Verde de la Guerra Civil.

El passat el dóna el Museu Nacional. La Línia Verda passava per la seva porta. Durant la guerra, separava el Beirut Oriental, cristià, de l'Occidental, musulmà. L'edifici va quedar molt malmès. Les seves obres, restes supervivents de guerres i terratrèmols antics, ho van suportar millor. El museu renovat és una joia i conté tota la història fins a l'Islam. La resta no és història. Encara està en discussió.
El present alegre és la Corniche. El passeig a la vora del mar amb les icones de les Pigeon Rocks, les més fotografiades de l'Orient Mitjà, i la vella noria que segueix girant. A la Corniche tothom viu el present com el millor possible. Oblidant el passat i el futur.

Pigeon Rocks. La vista más fotografiada de Oriente Medio

Un altre present és Siria. Va acollir als refugiats libanesos com ara els acullen a ells. El govern siri és el protector de les minories, i al Líban tots son minories. Però no obliden la brutalitat del govern siri quan va interferir en els afers del Líban, a qui considera una part del seu territori, dividit per les potències colonials.

Bullicio tranquilo en la Corniche de Beirut.

Damasc està a poc més de 100 km de Beirut. A Espanya, no va ser possible obtenir un visat per anar-hi. Potser des de Beirut. La Web de l'ambaixada funciona a mitges i només en àrab. L'ambaixada està a les afores, per prevenir les constants protestes, i molt protegida. Llargues cues, probablement de refugiats que tramiten la tornada. Els serveis de seguretat tenen la consigna de ser amables amb els estrangers i a cada pregunta ens responen "Wellcome" i ens fan passar davant de la cua. Després dels controls i entregar tot el que portem a seguretat, ens trobem en una sala amb deu cues caòtiques, tota la informació en àrab i molta gent amb urgències més legítimes que les nostres.

Esparanza de Paz. Cuatro pisos de armamento de la guerra

Al cantó de l'ambaixada de Síria hi ha el que potser és el monument més gran del món. "Hope of Peace". Quatre pisos de tancs i canons destruïts en un immens bloc triangular de formigó. Són de la guerra civil però tots els que van a l'ambaixada el veuen. Segurament alguns ploren o somien.
Potser dins d'un temps, a la tercera, serà possible. La primera vegada, també amb la Conxita, va ser fa 33 anys. Ja amb visat i bitllet, un overbooking de la línia aèria ens va deixar a terra i ens va fer canviar el viatge per una ruta en moto fins al sud del Marroc.

La noria de Beirut sigue girando.

Hamra és el carrer que travessa Beirut Oest, la zona musulmana durant la guerra. Te vida tot el dia amb botigues i restaurants. El nostre hotel està molt a prop i a tocar del Commodore, que era el centre dels corresponsals durant la guerra civil, perquè era l'únic amb telex que funcionava.
També a prop hi ha la llibreria Antoine, la millor de Beirut. És Sant Jordi i comprem alguns llibres. Els articles de Robert Fisk sobre Siria publicats a l'Independent, i un mètode Assimil per aprendre àrab des del castellà. Encara és el centre dels corresponsals perquè ens trobem amb la de TV3 i a prop també hi viu Tomás Alcoverro.

Solidere. Especulación en la reconstrucción del centro de Beirut.

El centre antic de Beirut va quedar destruït durant la guerra i es va decidir fer-ho tot nou. Com Dubai, no com Paris. Ha sigut un desastre. Edificis i botigues de luxe en les que ni viu ni compra ningú. Anomenen al barri Solidere, com l'empresa constructora que el va fer. L'objectiu era atreure els capitals i compradors dels paisos del Golf, però el Líban encara fa por.
Solidere era del primer ministre del país, Rafik Hariri, que va ser assassinat en un atemptat encara investigat, però atribuit a Siria. Ara els seu fill Saad és el nou primer ministre. L'any passat va ser "retingut" a Riad per Arabia Saudita, el seu protector. França es va moure per aconseguir la seva llibertat, conscient que el Liban s'aguanta per molts equilibris precaris.

Baalbek, el centro del mundo cuando Roma ya era Oriente.

El propietari del restaurant on sopem ens pregunta intrigat d'on som. De Barcelona. Ah! Catalunya, allà a on hi ha tants problemes!
Carretera a Damasc per anar a la vall de la Bekaa. Tràfic fluid i desordenat, pujada fins 1200 metres d'alçada. Tres controls militars en 50 kilòmetres. Veiem a prop la frontera de Síria i els Alts del Golán, ocupats per Israel i encara amb neu.

Ruina omeya en Aarjan. Los omeyas se extinguieron en Córdoba.

Aanjar. Runes omeies ben conservades a tocar de la frontera. La capital omeia era Damasc i el seu últim reducte va ser Córdoba. Ara Aanjar és un poble habitat per armenis. Avui es commemora la matança d'armenis per l'exèrcit turc durant la Gran Guerra. Tot està tancat, incloent la venda de tickets a les runes. Les visitem sols i sense poder pagar.
Seguim camí cap a Baalbek. Paral·lel a la frontera siria, entre camps molt cultivats. Campaments de refugiats siris, ben ordenats en tendes de les Nacions Unides, algunes amb parabòlica. Molts treballen en els cultius de la Bekaa, com sempre s'ha fet. Un refugiat o un ilegal siri treballa per 6$/dia. Un libanès ho faria per 30$.

Camiseta amarilla con polémica

És territori xiïta i l'autoritat és Hizbollah. Tots els pobles, amb fotos de màrtirs caiguts a la guerra amb Israel o a Síria. Banderes grogues amb l'emblema armat del "Partit de Deu". Recordo als ministres cantant en processons "Soy el novio de la muerte", i requisant samarretes grogues.
Durant la guerra, a la Bekaa s'entrenaven els guerrillers xiites. També hi portaven als occidentals segrestats. Volien pressionar als seus governs perquè deixessin d'enviar armes al seu aliat Sadam Hussein, en guerra amb l'Iran xiïta.
Canteres amb pedres gegantines. Als temples romans de Baalbak es van fer servir les pedres més grans mai utilitzades en construcció. Granets portats d'Egipte i pedres calcàries locals. Amb els anys es van reutilitzar per fer castells creuats a la costa i columnes de temples a Istanbul. La majoria van resistir el pas del temps, però no els terratrèmols. Baalbek està a la confluència del Rift Valley i la Falla Mediterrània.

Baalbek. Solo los terremotos podían con las piedras gigantescas.

Tot això ens ho explica en portiñol un guia libanès que viu al Brasil. Allà els llevantins, siris i libanesos, són la tercera comunitat. Després de portuguesos e italians. Menem és d'origen siri, Slim libanès. Steve Jobs era fill d'un emigrant siri.
Baalbek era el centre del món i al segle II molts emperadors romans eren d'Orient. Les tres portes anaven i venien de la Ruta de la Seda, del Mediterrani i d'Egipte.

Cavas del excelente vino de la Bekaa. Empezaron los jesuitas y lo permitió Hizbollah.

A la Bekaa es fan els millors vins del Líban, que és com dir de tot l'Orient Mitjà o Asia. El Chateau Ksar el van començar els jesuïtes al 1850. Amb el mandat francés va prosperar i sorprenentment, va continuar durant el domini xiïta de la vall. El vi és la sang de Crist, però el Vaticà no ho va trobar correcte i va obligar als jesuïtes a vendre'l. Una visita de les bodegues i un tast dels seus vins ajuda a entendre la complexitat del Líban.

Pueblos de la montaña del Chuf. Las leyendas antiguas de Líbano.

Anem amb en Mohammed cap a la muntanya del Chuf. Les comunicacions entre els pobles de la muntanya són difícils i a cada poble domina una religió. La desconfiança fa difícil que hi hagi un sistema de transport compartit. La muntanya va ser el refugi de les minories que van fugir de la islamització quan els àrabs van derrotar a Bizanci. Hi havia els cristians més antics. Sant Pau es va convertir a Damasc i la seva seu patriarcal era Antioquía, més antiga que Roma. Ara hi ha 5 denominacions cristianes amb patriarques que s'anomenen d'Antioquia i tot l'Orient. Dos tenen la seu al Líban i tres a Damasc.

Drusos y maronitas. Jefes de la montaña.

La Guerra de la Muntanya, entre cristians maronites i musulmans drusos va omplir Latinamérica d'emigrants. Com ara, a través de grups locals, lluitaven els grans veïns de Turquia i Egipte, amb França e Inglaterra preparats a prendre el control. Les minories cristianes van prosperar, mantenen un lligam amb la llengua francesa i després de superar debats sobre les arrels fenícies, es proclamen decididament àrabs.
Però també hi ha crònica rosa. L'avi de Shakira va emigrar del Líban. També és libanesa Amal Alamuddin, la dona de George Clooney. És de família drusa, que no accepten matrimonis fora de la secta ni conversions. No han acceptat que es casi amb un de fora, havent-hi homes drusos disponibles.

Hamman

El meu amic Chema, quan era manager del grup flamenc de Joaquín Cortés, els va portar a actuar al castell de Walid Jumblatt, el lider de la família històrica dels drusos i polític clau de la guerra civil. Glamour per sobreviure en una realitat difícil.
La ruta inclou pobles atractius. Deir Al-Qamar, Beiteddine, amb el castell d'estiu del President de la República, Moukhtara, amb el castell dels Jumblatt. Tots els pobles estan a uns 1000m d'altitut. Fred i pluja. Pugem fins a una de les poques reserves de cedres que queden. L'arbre de la bandera del país i la seva primera riquesa a l'antiguitat. Amb la seva fusta es van fer les naus fenícies, el Temple de Salomó i molts dels d'Egipte. En queden pocs, molt protegits i replantats, pero amb els seu creixement lent, els de més de 1000 anys són herois nacionals.

Cedro. El árbol nacional. Con él navegaron los fenicios y construyeron judíos y egipcios.

Dormim a Jezzine. Muntanya però a la regió del Sud, que va ser ocupada per Israel des del 1978 fins al 2000. Ara hi ha al Sud 10000 soldats de les Nacions Unides que es van trobar al mig de la guerra de 33 dies entre Hizbollah e Israel, que va acabar amb la retirada del exèrcit israelí.

Mleeta. Sur de Líbano. Donde la tierra le habla a los cielos. La versión de Hizbollah.

Jezzine és un agradable poble cristià maronita, amb una immensa creu i Verge María, al mig d'una regió de majoria xiïta. La pluja fa que la cascada, l'atracció del poble, vagi plena. Sense turisme ni wifi disfrutem d'un clima de muntanya. Al matí busquem algú que ens porti fins a Mleeta. 20 km de barrancs i vistes de vertic. Fins al museu a l'aire lliure de la guerra del 2006. Material israelí capturat o destruït, túnels i llocs de lluita. Mística dels museus de les guerres revolucionàries a Cuba o Vietnam amb afegits religiosos. Som els únics visitants del dia, conversant amb els barbuts entre banderes grogues.

Armas capturadas al enemigo y ya sin uso.

Amb un parell de taxis arribem a Sidón, una de les principals ciutats fenícies. Hi ha de tot. Castell creuat, fort franc, mesquites grans i petites, souk d'espècies, museus i laberint de carrers a la ciutat vella. El que no hi ha és alcohol perquè és una ciutat suní i conservadora. A Sidón el divendres és festiu tot el dia. A la majoria del país, només ho és a partir de les 11:30 perquè els musulmans puguin anar a la mesquita.

Hay un futuro.

El castell creuat s'ha fet servir utilitzant columnes de granet de Baalbeck. Potser ja estaven en alguna casa àrab. Reciclatge. El restaurant més car del passeig del mar és l'únic de la ciutat que serveix alcohol. Café un divendres a la plaça de la ciutat vella. Com a totes les ciutats que van ser del imperi turc.

Las elecciones son la semana próxima.

Entre les ciutats de la costa hi ha transport públic. Anem a Beirut en bus, travessant els extensos barris xiïtes del sud de la capital. Van ser bombardejats per l'aviació israelí a la guerra dels 2006 i allà hi va fer el Daesh l'atemptat més recent. Recordatori de la matança dels camps de Sabra i Shatila.
Entre els 17 diaris, hi ha l'Orient-Le Jour en francés. Tradicional, conservador i maronita. El Daily Star, en anglès, és més modern. Els alterno i avui toca el Daily Star. La ONU ha dit que els refugiats han de poder quedar-se al país en que estan acollits. President, Primer ministre i cap del Parlament, cristià, suní i xiita, han protestat. No volen que els refugiats de Siria es quedin permanentment, com ha passat amb els palestins. Opinen que a la majoria de Siria ja s'hi pot tornar. Al Líban hi ha 1.5 milions de refugiats i en tot Europa algunes detzenes de milers. En dos setmanes hi ha eleccions, però això no amaga les notícies sobre el flux de morts per l'exèrcit israelià a Gaza. David i Goliat.

David contra Goliat en Gaza

Junieh està pocs kilòmetres al nord de Beirut. Es territori cristià. Durant le guerra civil, els cristians estaven connectats amb el món amb barques que feien de nit la travessia a Xipre. Ara s'hi va per autopista, però el camí antic passava Nahr El Kalb. Un estret entre roques, mar i un riu. 17 exèrcits han deixat esteles de pedra per recordar-ho. La primera del faraó Ramses II. La darrera de l'evacuació dels exèrcits anglès i francés previa a la independència.

Bahía de Junieh.

Nôtre-Dame du Liban presideix la baia de Junieh. A una petita cova un grup de nenes resen el rosari: "Salam Aleikum, Maria". És dissabte i veiem molts grups de nens. Especialment a la Jeita Groto, unes immenses coves de visita obligada. Amb professor, monitors o escoltes. Cada grup sembla que te nens del mateix grup religiós. En els grups de joves, especialment les noies, hi ha més diversitat.

Beirut sigue siendo la capital árabe más abierta.

Al vespre, música en viu a un restaurant de Hamra. És dissabte. Taules que prenen alcohol i altres que no. El vel i la shisha, la pipa d'aigua, estan més repartits. Molt ritme. Al final ballen plegades les tres noies sense vel i amb vi a la taula, les dos de tacons i minifaldilla extremes i la noia amb vel. La màgia del barri de Hamra o el miracle entre cultures que viuen per si no hi ha demà.

Puerto de Byblos.

Byblos presumeix de ser una de les ciutats més antigues del món, amb restes urbanes de fa 7000 anys. També es diu que a Byblos va nàixer l'alfabet fenici cap el 1200 aC. 22 lletres que indiquen fonemes, deriven dels jeroglífics egipcis i que són l'antecedent del nostre alfabet llatí.

Venimos del alfabeto fenicio. 22 caracteres para el primer sonido de 22 palabras corrientes.

La zona excavada te restes de totes les èpoques dels darrers 7000 anys. Això és únic. Molts visitants en el cap de setmana, quasi tots locals. Botigues de records, restaurants vora el mar i vistes del port. Un Líban amable. Potser el futur.

Byblos. Donde hubo una de las ciudades más antiguas del mundo

Publicado con Blogsy