21 de maig 2018

Nits de Ramadán als camps de refugiats de Palestina i a Jordània.

Amman. La mesa servida y en espera a que el muecín anuncie el fin del ayuno.
Comença el Ramadán. És una obligació religiosa i un signe cultural. Després de no menjar ni beure, de sol a sol, les famílies i amics s'agrupen per l'àpat nocturn. Al camp de refugiats de Aqbat Jaber, a Jericó, i a la ciutat vella d'Amman. Jericó, a Palestina, a l'oest del riu Jordà i a 200 metres sota el nivell del mar. Amman, a Jordània, a l'est del riu, a 800 metres d'alçada i a pocs kilòmetres de Jericó.
La paloma de la paz de Banski.
Al camp de refugiats, en Sami ha preparat el sopar i convida als pocs clients de l'hostal. Després passejo pels carrers del camp mentre els nens em tiren petards i em pregunten "uatsyurneim". Els joves fumen narguilés i juguen al billar i a les cartes.
La puerta del hostal de Sami, en el campo de refugiados de Jerico.
A la ciutat vella de Amman, families han tret taules i cadires a les places i aprofiten parkings buits. Els restaurants han tancat tot el dia i al vespre es serveixen sopars al carrer. El menjar i beure està a taula i ningú el toca. Els carrers i les cases tenen llums com el Nadal cristià. A les 19:30 els altaveus de les mesquites comencen els resos que indiquen el final del dejuni. Cada grup comença la seva festa.
Hebrón en un momento tranquilo.
He estat quatre nits a Deheisha, un dels camp de refugiats palestins de Bethlehem. En Mohammed se'm queixava de que cada nit hauran d'anar a casa d'un familiar diferent. El dia que li toca organitzar-ho, li costa molts diners. Les hores prèvies, el souk, el mercat, està ple de gent que compra grans quantitats. Compro per menjar-ho a la meva habitació. Sense menjar al carrer per respecte a les costums. Compro poc i a vegades no em volen cobrar.
Bethlehem. Restos de las protestas.
Fa una setmana es va decidir una vaga general a Palestina. Era el 70 aniversari de la Nakba i el dia abans l'exèrcit israelià havia matat 60 palestins a Gaza. El corresponsal a Gaza de la revista "The Economist", conservadora, hi era i va escriure que no eren gent armada ni van intentar assaltar el mur. Era gent que anava a veure gent. El que jo faig a Bethlehem. A prop del Mur de l'Apartheid el carrer està tallat per barricades i neumàtics cremant. A la resta de carrers l'atur és total. Estan oberts els forns on es prepara la pita, el pa local. Estan exclosos de la vaga. També està oberta la "Milk Grotto", la cova en que la verge va alletar al nen. La gent ha de menjar. Una gota de llet va caure i la roca és va tornar blanca.
Conversaciones para dar varias veces la vuelta al mundo
Arriben nous hostes a casa de Shimaa i Mohammed. Isabel i Ricardo són de Madrid. Han llogat un cotxe a Tel Aviv i l'han deixat al cantó israelià del mur. Parlem per telèfon i encara els convenço més. Han passat el checkpoint caminant, ens trobem i anem al carrer a on Mohammed ens espera amb el seu cotxe. Sap com tornar evitant els carrers tallats.
Control en el centro de Hebron. 4000 soldados protegen a 400 colonos ilegales
Passegem els tres pel camp i arribem fins al Mur. Tothom ens parla i pregunten d'on som. Spain, Barcelona and Madrid. Alguns ho miren com si un jueu ortodox i un de Hamas fossin amics. Ja no ens vam separar fins dos dies després a Jericho. Varem donar més d'una volta al món comentant viatges, intentant entendre Palestina i plorant per España i Catalunya.
San Giorgyos. En la garganta que desciende de Jerusalen al Mar Muerto.
Al mur els soldats es retiren i algun cotxe s'atreveix a zigzaguejar entre neumàtics cremats. Arribem a un grup de periodistes que ens parlen de les noticies del dia. A Gaza ploraven els morts i feien el que podien amb 2000 ferits. Vam rebre un missatge de Metges Sense Fronteres. Feien més del que podien i no era prou. Molt dur en la denúncia a Israel. L'endemà a Hebron ho vam comentar amb una espanyola que va treballar dos anys per MSF a Palestina.
El Portal de Belén
Arribem al "Portal de Belén" a punt de tancar. La Hosteria dels franciscans que cuiden el temple te menjar i cervesa. Ho aprofitem. Demà comença Ramadan i no se quan podré tornar a l'alcohol. Ressopó al terrat amb la família de'n Mohammed. M'explica que l'alcalde del camp de Deheisha és de Fatah, el de Bethlehem és de Hamas i a Hebron serà dos anys el Partit Comunista i dos anys Fatah.
Todos tienen una historia que los justifica.
Hebron és la ciutat més difícil. Dins del casc urbà, Zona H1, de control palestí. Zona H2, israeliana. És una ciutat sagrada per jueus i musulmans. Té les tombes d'Abraham, Isaac, Jacob, Sara i Rebeca. L'any 1994, un metge israelià nascut a Brooklyn, Baruch Goldstein, va entrar amb un subfusell a la mesquita a on hi ha les tombes, va matar a 29 palestins i en va ferir 200. Va ser condemnat però algun assentaments de colons li ha fet un monument. Els colons d'Hebron son agressius. Van sempre armats, han ocupat edificis del barri vell i llencen porqueria i pedres als carrers àrabs.
Las calles comerciales del viejo Hebron se protegen por las piedras que les tiran los colonos.
Són 400 colons i els protegeixen 4000 soldats. Al casc urbà hi ha 101 controls i carrers tallats. 512 botigues de palestins han hagut de tancar per estar a la zona israelí o a carrers buits. Des de les Tombes dels Patriarques, travessem els controls i anem pel carrer fronterer a les cases àrabs. Els nens dels colons han sortit de la Yeshiva, l'escola en que el eduquen en una visió bíblica del món. Juguen tranquilament al parc infantil mentre les pares conversen. Molts soldats.
Hebron detrás del muro. Hijos de colonos jugando y madres conversando
Converso amb un. Va estar al Pirineu fent una travessia. A Sort. Estaven sempre de festa i no es va adonar que per allà passava una ruta de fugida de jueus i resistents de l'Europa ocupada pels nazis. Li agrada el que fa perquè te clar l'objectiu. Ara marxarà unes setmanes per fer el curs a comandant perquè vol seguir a l'exèrcit. Pregunto poc i responc molt. Li faig de coach.
En Hebron los muros dividen calles y casas.
Passat un nou control tornem a la part àrab. A la plaça a on es fan les protestes. Ara està en calma però queden restes de barricades i casquets de fogueig i gas. Els joves em diuen que no els toqui, que sovint els deixen sense detonar perquè exploti quan s'agafi. La desconfiança entre els dos bàndols és total. Retrobem alguns activistes i visitants d'altres dies. Gent que mira gent. Comprem algun joguet pels nens i un mocador per la Shenaa.
Tumbas de Sara y Rebeca en Hebrón.
Tornem en un bus local a Deheisha. Amb palestins i per una carretera diferent a la que fan servir els colons. Al matí esmorzem sols. A les 4 els cants de la mesquita han recordat que comença el Ramadan. Ens despedim de la família i ens dirigim al control per travessar al costat israelí. Anem a recuperar el cotxe que havien llogat la Isabel i en Ricardo. Un soldat del control és argentí. "¿Qué les parecieron los de allá?" "Nosotros hacemos lo que podemos por ellos, pero tal como son, no se puede hacer más".
Mezquita con la tumba de los patriarcas. Abraham, Isaac, Jacob, Sara y Rebeca.
La política d'Israel és colonial, amb colons. Una política dels segle XIX, aplicada al segle XXI. Per això te molts partidaris als països anglosaxons. Als USA, Sudàfrica, Austràlia o Canadà veien als indis, negres o mexicans com ara veuen a Israel als palestins. Al segle XXI això ja no s'accepta. Les resolucions de la ONU condemnen a Israel i només la protegeix el veto dels Estats Units.
El aviso es para los ciudadanos israelíes. El ejército entra sin preguntar.
Hi ha una radicalització de la població en general i també dels joves. L'exèrcit hi juga un paper important, però molts marxen o aconsegueixen una doble nacionalitat. No és públic el balanç entre entrades i sortides, però el destí preferit dels joves que marxen a Europa és Berlín. Ara és una ciutat oberta i tolerant.
La cara amable del Israel Defense Force
Israel corre el perill de convertir-se en un estat paria. Li va passar a la Sudàfrica de l'apartheid. Li era igual mentre tingués el recolzament dels USA. El va tenir amb Reagan, però els moviments civils i de boicot i canvis internacionals van acabar amb l'apartheid i van portar Mandela de la presó a la Presidència. És dificil predir el futur. De moment el Ha'aretz reconeix que la matança de Gaza ha sigut una victoria de Hamas i una derrota d'imatge d'Israel. Ho volen compensar amb Eurovision i el Giro D'Italia.
Jericho. Símbolos semitas en palacio Omeya.
En el cotxe llogat anem cap a la Vall del Jordà. 1000 metres de descens per unes gorges amb vistes esplèndides. Des del monestir grec ortodox de Sant Giorgios veiem el Mar Mort. Israel ha definit el riu Jordà i el Mar Mort com zona estratègica i está tancat l'accés als palestins. S'han fet unes excel·lents carreteres que permeten anar al Jordà i al Mar Mort sense veure un àrab. Israel s'ha apropiat de l'aigua del riu i del turisme del Mar Mort. Els palestins ho poden veure des de 10 kilòmetres. No aniré al Mar Mort pel cantó d'Israel. No vull col.laborar amb un robatori contrari als acords de les Nacions Unides. A les ciutats gestionades per Palestina, s'han posat cartells dient als israelites que és perillós entrar a la zona palestina. Murs.
El primer muro. Se construyó en Jericó. Hace 9000 años.
La Vall del Jordà és fèrtil. Un dels candidats a ser el Paradís d'Adan i Eva. Jericó és la seva gran ciutat. Hi anem a veure les excavacions de la possible primera ciutat i muralles del món.
A la muntanya que domina la ciutat, va passar Jesús 40 dies sense menjar rés. Va resistir les temptacions del diable i va tornar. El sol i la duresa d'aquesta terra han servit perquè molt profetes connectessin amb altres realitats. Ara la temptació és un telefèric i la venda de gelats al Mont de les Temptacions.
Con estos frutos tentó el diablo a Jesús.
Anem al lloc a on Juan Bautista va batejar Jesús. El riu Jordà quasi no te aigua i es podria saltar a Jordània. És zona C i els palestins no hi poden anar, però els autocars plens d'evangelistes hi van sense problemes. Renovar el bateig al mateix lloc que Jesús és un objectiu.
Renacidos y a dos pasos de Jordania.
El govern israelià te com a principals aliats americans als evangèlics. La dreta religiosa que ha votat Trump. Llegeixen cada dia la Biblia, a on diu que Yahvé va donar aquesta terra al seu poble escollit. Esperen que algun dia els israelians també acceptaran que Jesús era el fill de Deu. Aquesta aliança del govern israelià i la dreta religiosa nordamericana pot portar problemes a la tradicional relació d'Israel amb el Partit Demòcrata i la majoria lliberal dels jueus americans.
Mi hostal en el capo de refugiados de Jericó.
Dormo al Sami Hostel, al camp de refugiats Aqbat Jaber. Durant la Nakba, al 1947, l'avi i el pare de'n Sami van ser expulsats. En Sami va neixer en un camp a Gaza i la família va viure uns anys a Noruega. Amb el que van estalviar, en Sami va construir l'hostal. El camp és diferent a Deheisha. Té més espai i les cases que s'hi han fet els refugiats no son altes. Carrers més amples i sense asfaltar. El mateix ambient i menys pintades polítiques. Allotjar-se als camps de refugiats a Palestina és un privilegi.
Sami lo recuerda en la puerta del hostal.
Estem sopant palestins, jordà, francesos, polonesos, australià, danesa i català. La tele dona comèdies. Sami m'explica que estan fetes a Egipte però amb capital i censura d'Arabia Saudita. Diu que allò és una empresa, no un país. No li agraden.
Informacions de viatgers. S'ha creat un Jordan Pass, que es compra per internet. Inclou visat i entrades a quasi tot. El compro i amb el visat, demà aniré al pas fronterer del Allenby Bridge. És l'únic que poden fer servir els palestins, i els seus fills i nets. Encara que tinguin un altre nacionalitat. No poden volar a Tel Aviv. Han de volar a Amman i entrar a Palestina pel Allenby Bridge i Jericó. Els israelites poden fer-ho servir tot, però no aquest pas. Ni mirar-se.
Centro antiguo de Amman.
Taxi palestí fins al control militar de la zona d'exclusió. Pocs kilòmetres en un taxi israelí que s'aprofita fins a la duana israeli. Papers. Autobús pels viatgers no palestins fins a la duana jordana. Papers. Un equatorià que treballa per la ONU al Sudan i jo demanem que no ens sellin el passaport. Al Sudan podria ser una proba que hem estat a Israel. Comparteixo transport fins Amman amb una mestre australiana activista en projectes educatius. Ve de Ramallah. És la capital de Palestina i una ciutat que te la sort de que la Biblia no la menciona.
Manual de instrucciones.
A Palestina es fa la cervesa Taibeh. Només l'he trobat a Nazareth i Jerusalem, que són ciutats àrabs però dins d'Israel. A Ramallah sembla que hi ha bars que serveixen alcohol. En Ramadan l'observança musulmana és més gran, però sembla que la societat s'aferra als seus distintius culturals.
Superbandera. En Amman vive uno de cada tres jordanos.
Jordània te lleugerament més població palestina que beduïna. Ha rebut molts refugiats i fins a la Gerra dels Sis Dies havia annexionat la Cisjordània. Aquesta tensió va esclatar el Setembre Negre. Una sanguinària guerra civil en que els refugiats palestins van ser expulsats al Líban. Aquest episodi ha desaparegut de la historia del país que llegeixo repetida en museus, guies i fulletons.
Amman. Mezcla de culturas desde hace miles de años.
Jordània és un dels paisos que rep més ajuda internacional. De la part dels USA i les monarquies del Golf. Té frontera amb tots els paisos de la regió amb problemes. Rep el doble d'ajuda per capita que Haiti, molt més pobre i necessitat. Una monarquia dòcil, eleccions a un Parlament que no te cap poder i alineament amb el que diguin els poders de la regió. USA, Israel i Aràbia Saudita. Als paisos que no ho acceptin tindran problemes. Encara que la gestió d'una barreja religiosa i cultural sigui impossible. Qui va dissenyar els paisos amb barreges impossibles van ser les potències guanyadores de la Gran Guerra. El diari que segueixo, The Jordan Times, es tan previsible com els diaris del Marroc.
Anfiteatro romano en la ciudad vieja de Amman.
Un de cada tres jordans viu a Amman. Carrers entre turons, desordre, seguretat i gent amable. El seu anglès és molt millor que el meu àrab. Com moltes capitals àrabs, te un projecte especulatiu per convertir un barri central en un mini Dubai. De moment, parat. El meu hostel està a la ciutat vella, entre el souk de l'or i el turó de la Citadel. Dalt del turó hi ha les restes de la ciutat romana, bizantina, àrab i amonita. Eren un poble que ja lluitava amb Israel i Babilònia fa 3000 anys.
El interior lo destrozó Indiana Jones.
Bus fins a Petra per la carretera del desert. Ja estic en terreny turístic. He deixat els paisatges de la Biblia. Ara estic als de Indiana Jones. Sopo amb altres viatgers del hostel. Jordània és un destí fàcil per anar-hi i Petra és un iman.
Un dia sencer caminant. Més de 20 kilòmetres, més de 100 temples, alguns excepcionals. Puja i baixa a molts graus al sol, a 1000 metres d'alçada que desemboquen en el desert. Camí per un estretíssim congost que després de 2 km s'obre a la meravella del "Tresor", un temple excavat a la roca.
Niñas que vuelven de colegio.
Els nabateus eren un poble d'origen àrab que des de Petra controlava el comerç. D'Egipte a Damasc i de l'Orient al Mediterrani, Petra era una cruïlla. La ciutat protegida dins de les muntanyes deuria ser molt gran, pel tamany del circ i temple, però el que l'ha convertit en meravella del món es la col·lecció de temples funeraris excavats a la roca.
"El Monasterio" el monumento más grande y remoto. Petra.
Les muntanyes dels deserts són l'origen de molts superherois. Abraham, Jesús, Indiana. En els propers dies Lawrence i Moisés. Cal que el relat sigui atractiu i que es transmeti a les següents generacions. Els guies expliquen als grups de visitants anècdotes del que van fer Sean Connery i Harrison Ford en cada lloc del rodatge.
Petra. Cientos de tumbas distribuidas entre rocas y cañones.
Hi ha molts visitants, perquè el lloc s'ho mereix i perquè venen autocars des de Israel en visites d'un dia. Molts ho visiten a cavall, camell o ruc. Als camins dolents i en pujada no hi ha quasi ningú, és un privilegi. La propera,setmana el meu destí és el Sinaí. Deserts, muntanyes i superherois.
Transporte escolar en los caminos de Petra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada