Cada viatge és una etapa del següent: Palestina i Jerusalem. Murs i lamentacions.

Muro de la vergüenza. Encierra Palestina. Bethlehem.

Per la tarda, al camp de refugiats palestins de Deheish, a casa de Shinaa i Mohammed. Ens preguntem que passarà els propers dies, amb l'ambaixada USA i el 70 aniversari de la Nakba. El checkpoint del mur està tallat als vehicles i l'he passat caminant. M'he trobat amb en Mohammed i a l'ombra del imponent mur i les seves pintades, hem anat a casa seva. Desprès a sopar a casa dels pares de la Shinaa, camí d'Hebron, entre assentaments de colons, murs provisionals, i carreteres segregades.

Muro de las Lamentaciones. Jerusalen.

Al matí a Jerusalem havia anat a veure el lloc més sagrat de jueus i musulmans. L'esplanada de les mesquites i la Cúpula de la Roca. Els no musulmans només hi poden anar algunes hores a la setmana, per una de les nou portes de l'esplanada i amb estrictes controls. Cal matinar i saltar-se les llargues cues de visitants. El pont de fusta que hi porta permet veure per darrera vegada un altre mur. El de les Lamentacions a on els jueus religiosos comuniquen amb Yahve. A l'esplanada hi ha la pedra des de la que Mahomma va pujar al cel. Es la mateixa en la que Abraham volia sacrificar al seu fill Isaac però la veu de Deu li va dir que matés una cabra. Ara li diriem malalt mental. Llavors li van dir profeta. Grups d'ortodoxes es passegen per l'esplanada amb càntics i banderes, escoltats per l'exèrcit. No accepten anar-hi només com turistes.

Museo del Holocausto. Recuerdo de los Campos de concentración.

Entre els dos murs he anat a Yad Vashem. El museu del Holocauste. Un altre gran mur que explica una de les tragèdies de la nostra història. Per recent i documentada, una de la que ens interpel·la més. A Auschwitz vaig plorar. A Yad Vashem no. El relat dels ghetto recorda al de molts camps de refugiats. Els guardes de les SS dels camps de concentració feien el mateix que han fet avui els guardians del camp de concentració que és Gaza.

Puerta de Damasco. Acceso a la ciudad vieja de Jerusalén.

A la segona guerra mundial, els jueus no només van lluitar contra l'antisemitisme. Molts van lluitar a les Brigades Internacionals, al Exèrcit Roig i a les resistències i partisans d'Europa. L'Holocauste no ha de ser ni una industria ni una cobertura a polítiques opressives. És difícil emocionar-se quan cada espai recorda qui l'ha esponsoritzat. L'escala mecànica un milionari jueu mexicà. L'ascensor un de veneçolà.

Esponsor.

Feia dos dies que havia arribat a Jerusalem. Cada invasor ha fet servir les pedres d'algun edifici per fer-ne un altre. Sempre dins de la ciutat. En altres ciutats, les pedres antigues construïen la ciutat nova més lluny. Però a Jerusalem això no és possible, perquè aqui van pactar Abraham i Yahvé, va morir i ressuscitar Jesucrist, va anar al cel Mahoma. I moltes coses més. Hi ha qui diu que cal portar aquestes pedres a Escandinàvia, deixar passar 300 anys i tornar-les a posar quan els ànims s'hagin refredat.

Acceso a la Esplanada de las Mezquitas. Exclusivo para musulmanes durante los viernes.

Impressiona la gent i les seves emocions. A les 15:00 Via Crucis a la Via Dolorosa amb els franciscans. M'hi han convidat dos franceses del bus de Nazareth. Per la tarda, resos del divendres a l'Esplanada de les Mesquites. Reservats als musulmans. Al vespre, milers de jueus ortodoxes al Mur de les Lamentacions, amb barrets impossibles i en la vigilia del Sabath. Vull anar a tot perquè em sembla que soc l'únic de la ciutat que els accepta a tots els deus, perquè només els veu com a fenomen cultural.

Jerusalen. Las piedras merecen respeto. Iglesia del Santo Sepulcro.

Jerusalem te quatre barris. Cristià, musulmà, jueu i armeni. El meu hostel està al barri cristià, que vol dir en majoria ortodox. Son els hereus de Bizanci i van ser els primers a fer esglésies. El hostel està ple. Gent als passadissos i al terrat. Un edifici medieval, desordenat i caòtic. La majoria dels hostes són joves i evangelistes. Discussions sobre la Biblia fins la nit i llibres religiosos per terra. Alguns busquen un obridor per una ampolla de vi. Als temples grups de visitants molt creients. Alguns resen i altres fan selfies. Un negoci als paisos cristians. Halcon Peregrinaciones.

Overbooking en el hostel de Jerusalen.

La joia del circuit cristià és l'església del Sant Sepulcre. Hi conviuen cinc comunitats. Ortodoxes grecs, armenis, siríacs, llatins, coptes. A la taulada okupen des de fa segles els etíops. Quan es van escindir dels coptes els van fer fora. Com que estan molt barallats, una família musulmana te les claus des de fa segles. Els hi va encarregar el kurd Saladí al segle XIII. És el dirigent més honest que ha tingut la ciutat.

Santo Sepulcro. Iglesia sobre iglesia y muchos custodios.

Quan una de les tres grans religions que lluiten per Jerusalem pren el poder, en general pacta amb una i persegueix a l'altra. Els cristians de la primera creuada van ser l'excepció. Van assassinar a jueus i musulmans. Ara els jueus identifiquen a musulmans com els seus enemics. Sempre la religió que domina s'ha buscat com padrí un imperi més gran. L'Europa dels creuats, el soltà de Bagdad, Cairo o Istanbul. Ara Israel és la 51 estrella de la bandera dels Estats Units. Els conflictes d'Israel formen part de la política interior als USA.

La estrella del 51 estado de la Unión es mayor y tiene más puntas.

Fugida a la realitat. Fora muralles hi ha la llibreria Educational Books. Era de la família de Edward Saïd. Un gran intel·lectual palestí que juntament amb el director d'orquestra jueu Daniel Barenboim va promoure algunes de les iniciatives de diàleg més positives. Compro algunes reproduccions de Banski, el grafiter anglès que millor s'ha expressat sobre el mur. També un diàleg sobre Palestina de Noah Chomsky i Illian Pappe. Dos intel·lectuals jueus que estan als USA i Anglaterra, lúcids sobre la perversió de les polítiques dels governs israelians.

Soldados contienen las provocaciones de grupos religiosos israelíes en la Esplanada.

Esmorzo en un bar de la ciutat vella amb una parella de canadencs. Han vingut a recolzar el 70 aniversari. No parlem del mateix. Ells son evangelistes que admiren els 70 anys de la fundació d'Israel. Jo penso en el proper 70 aniversari de la Nakba, la tragèdia dels palestins. El detector de metalls aclareix que passar-hi durant Sabath no contradiu la llei religiosa. Ho diu el Gran Rabinat.

Debates y vestidos durante el Sabath en el Muro.

El barri de Mea She'arim és el més ortodox de tot Jerusalem Oriental. El dia del Sabath no volen que hi circuli cap vehicle i no els hi agraden els que són diferents. Una pacificació eficaç. Amb contenidors i escombraries tanquen l'accés als carrers.

El detector de metales en Sabbath es Kosher. Lo dice el Gran Rabinato.

Passejada pel Monte de los Olivos. Cal escollir entre la tomba de la Verge, el lloc a on va nàixer, el de la seva Ascensió al cel, l'hort de Getsemaní i l'últim sopar. Un àrab m'assegura que el millor jugador del món és Salah, l'egipci que va eliminar a la Roma de la Champions. A veure com li va a la final amb el Madrid.

Huerto de los Olivos. Gethsemani.

Al bus de la Porta de Damasc fins al Checkpoint 300 coincideixo amb en Javier, un franciscà chilé que viu a la comunitat de setze frares que hi ha a la església de la Nativitat de Bethlehem. Comparteixen espai amb ortodoxes grecs i armenis i es tenen dividit cada metre quadrat del temple més antic del món. Construït sobre la cova en que van nàixer Jesus i Brian. Parlem de com s'ha recuperat el seu Valparaíso dels darrers incendis i em parla de conflictes. Hi ha tres grups de franciscans. Els menors, que son estrictes en no tocar diners. Els conventuals que fan excepcions i per això tenen edificis. Els caputxins que són més eremites. Creu que aviat es fusionaran perquè hi ha poques vocacions.

Buscando bronca en la Esplanada de las Mezquitas.

L'altre conflicte és més complicat. Els àrabs, cristians i musulmans, a Bethlehem es porten bé, però els cristians marxen. Van a estudiar fora i ja no tornen. En Javier em diu que fa uns dies, un àrab va robar a casa d'un cristià, perquè el Corà diu que robar a un infidel no és pecat. Com que en Mohammed m'espera a l'altre cantó del Checkpoint, i el tancament de la frontera als vehicles ens ha deixat a en Javier i a mi sense transport fins al centre de Bethlehem, li demano a en Mohammed si el podem acompanyar. Cap problema i comencen una amigable conversa.

Tierra Santa. Por aqui pasaron Abraham, Jesus y Mahoma.

Shimaa i Mohammed viuen amb els seus dos fills Elias i Ramid, de 2 i 1 any, al camp de refugiats de Deheisha. L'avi de Mohammed vivia en un poble prop del actual aeroport Ben Gurion. Al 1947 van ser expulsats i va anar amb la seva família a Bethlehem. Les Nacions Unides van organitzar un camp amb tendes i al cap d'uns anys van construir una casa d'un únic quarto en l'espai de la tenda. Poc a poc la família va ampliar-ho i afegir pisos fins a l'agradable casa que ara tenen. La taulada, com totes les cases del camp, te grans dipòsits per acumular aigua. Al camp, de promig, hi ha aigua un dia a la setmana.

Anfitriones. Shimaa, Mohammed y los inolvidables Elias y Ramid.

Ibrahim, el germà d'en Mohammed va anunciar la seva casa a AirBnb. Fa un any ho vaig veure i havia tingut dos clients. Ara te més de 100 revisions, totes positives. En Mohammed es va animar a fer-ho i jo soc el seu cinquè client. Animo a tots el que em llegiu a visitar Palestina i anar a la seva casa. Veureu al Elias i al Ramid ja més crescuts però tindreu una experiència molt maca. https://abnb.me/CQdj25xaVM Double Room, Breakfast in Dheisheh, South Bethlehem.

EEUU inaugura embajada y mañana será dia triste en Gaza. Único checkpoint abierto hoy.

La primera tarda vam anar a sopar a casa de la família de la Shimaa, prop d'Hebron. En un moment, en un paisatge entre turons i les oliveres que queden, em va senyalar cinc assentaments de colons. Tots il·legals al seu origen però protegits per el govern d'Israel. Ja estan envoltats de tanques provisionals que algun dia seran substituïdes pel mur de 8 metres d'alt. Els assentaments estan fets per empreses constructores en punts elevats dels turons però amb prou superfície per incloure les fonts d'aigua i les millors terres. Per impedir que tirin pedres, s'està construint una xarxa de carreteres separada pels colons, deixant als palestins les anteriors. A les cruïlles, s'hi fa un túnel. Les carreteres dels colons també estan protegides amb tanques i a vegades es tanquen les cases de palestins des de les que es podrien tirar pedres. Un altre queixa és que els assentaments de colons jueus no tenen xarxa de clavegueram. Els col·lectors de la colònia tiren la porqueria als terrenys palestins veïns.

Se ha construido sobre las antiguass tiendas de refugiados.

Al vespre, el camp de refugiats està molt viu i és completament segur. M'hi passejo tranquil·lament i recordo el llibre que em va aconsellar la Conxita. Les investigacions d'Omar Yussef. Un mestre del camp de Deheisha reconvertit en detectiu. El Pepe Carvalho dels camps de refugiats de Palestina. El primer llibre, "The Bethlehem murders" passa aqui. L'autor, Matt Rees, corresponsal molts anys a Orient Mitjà, fuig de presentar als palestins com víctimes o terroristes.

Deheisha. Campo de refugiados en Bethlehem

Els refugiats son els que tenen menys drets. No poden entrar a Israel i el seu accés al món és per Jordània, amb limitacions. Els palestins tenen alguns drets més, però sense nacionalitat. L'objectiu d'Israel és tenir un control del territori sense que les persones que hi viuen tinguin cap dret polític. Àrabs israelís i palestins són quasi la meitat de la població del territori que controla Israel. Un sistema d'apartheid similar al que tenia el racisme blanc de Sudàfrica.

Hay agua en el campo un dia por semana.

La vigilia de la Nakba hi ha la inauguració de l'ambaixada. Gaza es un camp de concentració a on viuen 2 milions de palestins. Hamas va guanyar unes eleccions i es va enfrontar amb l'Autoritat Palestina que mana a Cisjordània. Fa dies que hi ha morts per dispars dels guardes als joves que s'apropen a la tanca del camp. Com feien els guardians nazis als camps de concentració. S'espera el pitjor.

Un muro que es un libro abierto.

A Cisjordània la OLP no te una estratègia de confrontació semblant, però l'estat d'ànim és difícil de controlar. Tots els carrers del camp estan plens de fotos de joves palestins detinguts o morts. La noticia dels 40 morts a Gaza me la diuen com que a Gaza hi ha hagut 40 màrtirs. Cada família te algú mort o a la presó.

Recuerdo, resoluciones, refugiados.

El carrer del camp al mur està tranquil quan hi camino, fins que noto que els cotxes han desaparegut. No hi ha joves que em diguin "ingilish" i amb els que discutir sobre Messi o Ronaldo quan dic que soc de Barcelona. De sobre alguns es posen màscares antigàs i tiraxines. Comencen els primers trets de gas. Em dirigeixo tranquil·lament cap el centre de Bethlehem a on m'integro amb tots els grups de turistes als que interessa més el passat que el present. Els carrerons de la ciutat vella desemboquen en una gran plaça amb la Basílica de la Nativitat. No s'assembla al decorat dels pessebres.

Basílica de la Natividad en Bethlehem. Localizada des de Bizancio.

Per la tarda tot està més tranquil. Vaig a la part del mur que ha tingut més pintades. Alguns carrers encara tenen l'efecte del gas que s'ha fet servir. El cantó palestí del mur no el controla l'exèrcit d'Israel. És un llibre de solidaritat e imaginació, amb pàgines de formigó.