24 de març 2024

Kisangani, centre d’Àfrica, del riu Congo i de molt més

Piragües i motos per connectar els poblats del riu Congo

El Lunungu és un remolcador que arrossega varies barcasses pel riu Congo, en un viatge de 3 o 4 setmanes de Kisangani a Kinshasa. Després de negociar amb molts responsables de “seguretat” del tronat port fluvial, acabem parlant amb el seu capità, François Yalala, a la cabina de control. Ens demanen 32 $ fins a Mbandaka, unes tres setmanes de viatge. 

Negociant passatge al Lunungu. 32$ per 1700 km  a la barcassa.

Dormiriem al terra de la barcassa, com els centenars de passatgers que es buscan lloc entre les mercaderies. Menjar no és problema, perquè hi ha senyores que cuinen el que es compra a pescadors del riu durant el viatge. Cal portar molta aigua i arreglar-se amb el precari espai compartit que fa de lavabo. És el punt de partida d’una negociació i segurament després, sense testimonis, es milloraria la oferta encarint-la.

Vida als marges del gran riu.

L’altre opció és baixar a Lisala, a mig camí. Un poble precari amb un incert vol setmanal a Kinshasa. No hi ha altre opció més ràpida o confortable i per la caducitat del visat i continuació del viatge decidim renunciar a navegar el riu. Quan comences la navegació del Congo ja no tens sortida fins a Mbandaka o Kinshasa i has de tenir tot el temps del món.

Transport en bici sense alforges.

Havíem arribat a Kisangani en un vol interior des de Kinshasa. El terminal nacional és com una antiga i caòtica estació d’autobusos. Calen tres hores per pagar tasses i fer tràmits duplicats. No hi ha electricitat i no s’inspeccionen equipatges però algun funcionari escriu amb bona lletra:

“Tu fais quoi dans la vie?”

“Je suis engigneur retraité.”

Terminal de l’aeroport de Kisangani.

El vol de Congo Airways, operat per una companyia eslovaca, recorre una selva inacabable fins a Kisangani. El terminal està en construcció i els equipatges s’aboquen en un hangar que sembla un forn. Quan recuperem les motxil.les correm a un taxi compartit que ens porti a l’hotel.

Piragüista que no sap que Boyoma Falls no son navegables.

El Congo és navegable 1700 km des de Kinshasa, fins les Boyoma Falls, una sèrie de set caigudes d’aigua al llarg de 100 km que impedeixen la navegació. Aquest límit navegable, és també el centre de Àfrica. Kisangani, la tercera ciutat del Congo,  és una ciutat sense escapatòria, entre selva i riu i a setmanes del segle XXI en qualsevol transport que no sigui l’avió.

Colors i sabors al mercat del riu a Kisangani

Al carrer es parla swahili i lingala i et diuen muzungu o mundele, que vol dir blanc en els dos idiomes. La història de Kisangani és curta i desmesurada, com la del Congo.

Allà van coincidir dos dolents de pel.lícula. Tipu Tipp, un àrab de Zanzíbar que controlava el mercat d’esclaus fins a l’Índic. Stanley, l’explorador anglès que treballava per al rei de Bèlgica per posar en marxa un colonialisme assassí de natius per obtenir cautxú i altres matèries primeres.

Pirogues en espera de passatgers per travessar el riu.

El primer ministre Lumumba va ser assassinat al 1961, just després de la independència, amb la participació de Bèlgica i la CIA. Volia nacionalitzar els recursos i això deien que l’apropava a la URSS. Més tard, seguidors seus van iniciar una revolta que va controlar la meitat del país amb la capital a Kisangani. Els guerrillers es deien “simba”, lleons, i creien tenir poders especials que els protegien de les bales enemigues.

Coberta del Lunungu abans de descartar embarcar-nos

La complicada guerra dels primers anys del Congo va comptar en algun moment amb el Che Guevara. Pels carrers de Kisangani van arribar a disparar-se entre si, mercenaris internacionals, soldats dels exèrcits de Congo, Ruanda i Uganda, paracaigudistes belgues i en la fase final cascos blaus de la ONU.

Kisangani la nuit. Baixa la calor i pugen la música i la cervesa.

Als anys 80, una certa estabilitat amb el dictador Mobutu, va permetre crèixer el tràfic de passatgers i mercaderies pel riu i va ser una època bona per Kisangani, però les matances a Ruanda i l’activitat dels refugiats hutus al Congo van causar les dos “guerres mundials africanes” amb molts paísos participant directa o indirectament.

“Pagnes” per fer-se vestit. Motius religiosos, feministes i polítics.

En la primera, Ruanda, Uganda i els rebels congolesos de Kabila van fer caure al govern de Mobutu. Els diamants a Kisangani i el coltán i cobalt a l’est van finançar i perpetuar les guerres. En un episodi els exèrcits de Uganda i Ruanda es van enfrontar sis durant dies pels carrers de Kisangani pel control dels diamants.

Diamonds are a girl’s best friend.

A la segona guerra Kabila va expulsar als Ruandesos, amb la participació d’altres paísos als dos bàndols. Kabila va ser assassinat, succeït pel seu fill i el conflicte va seguir a l’est. Una guerra en que s’han barrejat passat i futur. Matances antigues a l’Ituri entre Hema i Lendu, agricultors i pastors, Caín i Abel. Lluita moderna pels recursos per fabricar telèfons i bateries al Kivu.

Balienères amb molta vida al riu fins que naufragin.

Al riu conviuen el Lunungu i un altre remolcador, el Mampeza II, en que Xavier Aldekoa va anar fins a Kinshasa en el seu quixotesc descens dels 4500km del Congo del naixement a l’Atlàntic. Barcasses a les que arrossegaran i que es van convertint en poblat flotant. “Balienères” de fusta que fa dècades que no passarien la ITV. “Pirogues” amb i sense motor que transporten passatgers i motos als barris de l’altre cantó del riu. Al carrer del riu es ven i es cuina de tot entre motos que eviten bassals d’aigua i riuades de gent.

Poder tou de França al país amb més francoparlants del món.

L’edifici de l’Alliance Française és gran, obert i buit. Pierre és el responsable i ens explica que el govern francès n’és el propietari però que no hi ha pressupost per fer cap activitat. L’Alliance de Kinshasa ho te millor, però parlem de la ciutat francòfona més gran del món, més que París o Montreal. Caldria prioritzar per ordenar millor la emigració o camins formatius per accedir al visats, en lloc de gastar en armes i Frontex.

Al cantó estan tancats el Centre Helènic i l’Esglèsia Ortodoxa, record de la presència grega que baixant pel Nil es va extendre per l’Àfrica Equatorial.

Pescador Wagenia amb nanses des de bastides als ràpids del riu.

Els Wagenia són uns pescadors que van arribar fa 500 anys i pesquen amb risc. Construeixen bastides amb troncs i canya que els hi permeten arribar al mig de la corrent. Llencen unes nanses fetes amb canya per capturar als peixos. Reconstrueixen les bastides segons el cabal i alçada del riu i els seus rituals fan que els nens aprenguin a nadar als tres mesos.

Francki, Wagenia que fa de fixer d’agències aventura.

Hi hem anat en dos motos i tot això ens ho explica en Francki, un noi Wagenia. Treu una targeta de l’agència Kumakonda i descobrim un amic comú. Austerio Alonso, un gran coneixedor d’Àfrica amb qui vaig anar al Txad. Ara prepara amb ell un grup per navegar el riu en dos piragües grans i autonomia relativa en menjar i dormir.

Tornem en piragua fins al punt acordat amb les motos i portem a tots els nens que surten de l’escola i viuen en una illa. Kisangani és un poble gran que sembla que vagi endarrera en el temps però ens hi trobem molt a gust. 

Taller de costura de Mme Fabienne.

Conxita compra una “pagne” de roba i Mme Fabienne li fa un vestit local que li queda molt bé. Mengem al carrer peix del riu amb “pondu”, fulles de mandioca trinxades, arròs, pili pili i una cervesa Primus de 70 cl. Therèse, la cambrera ens diu que ens estima molt perquè parlem amb ella i li fem cas.

Negociant piragües per creuar dos motos i quatre passatgers.

Yangambi és un antic assentament belga abandonat i reconvertit en centre de recerca. Està 100 km riu avall per pistes de terra i en Francki ens facilita 2 motos d’amics seus per intentar anar-hi i tornar en el dia. Encara que el conflicte de l’est queda lluny, per allunyar-se de la ciutat cal un salvaconduit que per 50 $ ens fa el cap de Policia. Protegeix de soldats i policies. Si no el pots ensenyar, en cada control tindràs llargues negociacions que s’acabaran pagant alguna cosa per poder seguir.

Salvaconducte que ens protegirà de exèrcit i policia.

Al primer control accepten el salvaconducte però diuen que les motos no tenen papers, no és la única cosa que els hi falta. Regateig i seguim. Nou regateig pel preu de la piragua en que les dos motos i els quatre passatgers hem de passar el riu. Després Liset, un conductor, trenca el cable de l’accelerador. Una cabana del poblat té un recanvi però no hi ha tornavís. La Conxita ho arregla amb la seva navalla. 

Segona averia. Tres treballen i un ho mira.

La quarta és la pitjor. A Yalokombe, un poblat de quatre cabanes a mig camí, Fabrice, l’altre motorista, punxa. No és estrany perquè les cobertes estan molt gastades. Com que la moto és el transport als poblats, no estranya que a un altre cabana apareguin una càmera i una manxa. El que falta és la peça per treure la roda. Cal treure la càmera, sense poder treure la roda de l’eix, tapar un parell de punxades amb un tros de goma i tornar a inflar. Mig poblat ajuda i ens fem fotos amb els nens sota un gran arbre protector del sol equatorial.

Cada avaria de les motos era una festa per als nens dels poblats.

Fabrice sembla el rei de la pista. Te dues dones, una moto índia TVS, líder al Congo, que nova costa 1200 $, però tal com està molt menys. Segur que no arregla la punxada fins que torni a tenir un problema. Com a molt una enganxina Harley-Davidson o Che Guevara. El seu pare va morir en alguna guerra i ell no va estudiar. A cada relliscada a la sorra li dic “pole, pole”, poc a poc en swahili.

Fusta, canyes, fang i palla. Materials de construcció.

El pare de Liset, el seu amic, era buscador de diamants i va morir a la selva, però Liset ja havia estudiat fins als 10 anys. Va començar fa temps amb la moto, fa els deures escolars amb els tres fills i la seva dona ven arròs al mercat. Va fent.

Després de la quarta incidència decidim tornar. 100 km de tornada, es faria fosc i no seria prudent. El viatge sovint és més important que el destí. L’aventura ha sigut el dia de l’aniversari de la Conxita i no ha sigut precisament un viatge Inserso.

Gabriel, le petit c’est grand!

Gabriel és un pigmeu de 72 anys que xapurreja castellà i fa de vigilant de nit de la porta de l’hotel en que som els únics clients. La seva guerra, la que va viure siguent un adolescent, va ser la dels simbas i els mercenaris. Un metge espanyol el va protegir a ell i els seus germans orfes. Ell va anar a l’escola i el seu germà gran es va formar a España.  “C’est grand le petit” diuen els altres empleats de l’hotel.

Pescadora amb les seves eines.

Parla del doctor Joaquim Sanz Gadea com del seu pare. Va passar els pitjors moments de la guerra amagat pels treballadors de l’hospital, va viure quaranta anys al Congo i va rebre el Premi Príncipe de Asturias  el 1998.

En una piragua plena de gent travessem el Congo. Al barri de Lubunga comença un tren de mercaderies que cada setmana recorre el tram no navegable del riu fins a Kundu. Després d’un tram navegable, un antic tren permetia seguir fins al llac Tanganika i fins a Lumumbashi, la segona ciutat i capital de Katanga.

Les “Pirogues” son les embarcacions més fiables al riu.

Francki ens diu que es pot llogar una piragua amb motor fins a Lisala, cinc dies de navegació, per 6000 $. Pot viatjar un grup de 10 persones amb provisions i fer-hi un rudimentari cobert pel sol. Una balienère petita es podria negociar per 30.000 $ per un viatge de 21 dies a Kinshasa. De moment l’aventura només inspira confiança a viatgers curtits, però tornarà. Navegar el riu Congo és la última peça del puzzle del mapa del món.

Jardí Botànic de la Faculté de Sciences i conversa amb estudiants de  Medecina.

El Jardí Botànic de la Facultat des Sciences és un lloc màgic, amb arbres descomunals que beneeixen als estudiantes que en fan la seva biblioteca. Interessant conversa amb tres futurs metges congolenys. Els últims moments a Kisangani son per anar al pont sobre el Tschopo, un dels afluents del Congo amb una cascada que permet alimentar la central que al.leatòriament abasteix d’electricitat la ciutat. Els que viuen més lluny, els següents 1000 km, s’han de buscar la vida amb plaques solars i si la comunitat és rica, algun grup electrògen.



Ràpids al riu Tschopo abans de juntar-se amb el Congo.

Kisangani va tenir bones èpoques a principi dels 80, però es recorda als anys 50 la filmació de “La Reina de África”. Katherine Hepburn era la abstemia germana d’un missioner. Humphrey Bogart amb el seu destartalat vaixell recorria el riu i bevia whisky. Al començar la primera guerra mundial decideixen enfonsar un vaixell aleman que domina els llacs. Hepburn bevia només aigua i durant la filmació a Kisangani va agafar disenteria. Bogart no.

Desafiant la corrent per fugir de la calor.

Motos a l’aeroport per tornar a Kinshasa. Un policia ens agafa passaports i bitllets i ens va portant per cada tràmit. Recuperem passaports i targeta d’embarcament i ens demana 50 $, ni oferim 2 i ho tanquem amistosament en 3 $.

Imatges de festes tradicionals al Museu Nacional de la RDC

Al tornar de l’interior, Kinshasa sembla cosmopolita. Fem les últimes visites. El Museu de la RDC, l’Escola de Belles Arts, l’Espai Cultural Bitembo, la Catedral, l’estadi del combat de boxa més famós de la història. Muhammad Ali contra Foreman. Ali es va negar a anar a la guerra de Vietnam. Deia que els vietnamites no li havien dit mai “niger” i que no tenia res contra ells. Li van treure el títol mundial i va anar a la presó. Quan va poder i ja gran, es va organitzar un combat amb el jove e invicte Foreman. El combat va ser a Kinshasa i va guanyar Cassius Clay.

“Les tres gràcies”. Mural a l’École de Beaux-arts.

Últim dia per despedir-se-se del amics, Estela, Sebastien, acumular sensacions sobre aquest país i aquesta ciutat inviables. Dilluns agafarem un vaixell per travessar el riu fins a Brazzaville, la capital de l’altre Congo. Retorn per la costa atlàntica, remontar de nou el riu Congo per la desembocadura fins a Matadi i seguir viatge cap Angola.
Aquesta entrada al Blog i fotos l’hem fet a mitges la Conxita i l’Alfons.


19 de març 2024

Kinshasa, la ciutat impossible amb 17 milions de històries.

Noia del poblat fent de mare de Bonobos orfes a Lola ya bonobo.

Cap país mou la imaginació dels blancs com el Congo. No és un país, son dos que es simplifiquen amb el nom de les capitals, Kinshasa i Brazzaville. Però molt abans de ser un país, era un riu brutal, comparable a l’Amazonas en cabal i selva. Fa 150 anys el seu interior era una incògnita, per als blancs, i Kinshasa no existia. En els últims 100 anys, la memòria dels nostres avis, Barcelona ha doblat la seva població, però Kin l’ha multiplicat per 10.000. Ara amb uns 17 milions d’habitants és una de les ciutats més grans del món i de les que més creix, potser 3000 persones més cada dia i cada persona és una història.

Cada “Carrefour” es un col·lapse monumental.

Congo no està envellit. A l’aeroport de Barcelona veiem passar Policies Nacionals escoltant un nombrós grup de joves africans que proven amb una demanda d’asil. En un funeral recent a Barcelona, el capellà era congolés i va explicar les diferències en el record als morts al seu país. Els africans amb formació, com medicina, poden venir. Els pobres no. Si aquí no neixen nens, potser haurem d’invertir més en Instituto Cervantes i menys en Frontex.

Cada dia 3000 noves persones arriben a Kinshasa.

A l’aeroport de Kinshasa ens havíem de trobar amb Sebastien, que va ser xòfer de l’Andreu, parella de la Laura, que va treballar amb la Conxita. En menys de cinc salts ens podríem connectar tots els humans. L’Andreu va treballar a la construcció del Hôpital Monkole, d’una ordre religiosa espanyola a Kinshasa. És de nit, Sebastien no hi és i mentre l’esperem fem amistat amb tots els “fixers”, busca negocis i taxistes paral·lels de la nit. Arriba després de dos hores de rutes amb transports col.lectius i negociem taxi per anar plegats a Gombe, el barri central que va ser el dels belgues. 

A Kinshasa viuen 17 milions en un territori com la província de Barcelona.

Sebastien va néixer a l’est, prop de Goma. La seva mare també, però el pare era de l’oest. Quan va començar el conflicte posterior a la massacre de Ruanda, va marxar tot sol cap a Kinshasa, com han fet molts. Com a nen i amb identitats familiars diverses, totes les opcións eren dolentes. Viu al dia amb tres fills petits i una imprevista malaltia ho trasbalsa tot. Explicar-ho a uns “mundeles”, blanc en lingala, pot ser una solució. Sebastien i el taxista comenten la guerra i les negociacions a l’est i volen donar una lliçó a Ruanda, que acostuma a donar lliçons al Congo. Els cotxes tenen el volant indistintament a dreta o esquerra segons la seva llarga vida hagués començat en antigues colònies franceses o angleses.

Minibusos veterans. Molt de temps per fer amics.

Fins a Monkole encadenem trajectes amb minibusos antics amb molts passatgers, pels barris perifèrics de UPEN (Université Pédagogique National), Cité Verte i Mont Ngafula. 15km en 2 hores. Kinshasa te uns pocs carrers asfaltats. Alguns també fan de carretera i son els lligams amb el món de la megalòpolis pitjor connectada. 500 km d’un carrer i un tren que fa molts anys que va deixar de funcionar, fins al port fluvial de Matadi, uns 200 km de riu navegable fins al mar. La resta de coses han de venir per l’aire. 

Carrers amb asfalt, sense, i els que en van tenir.

A les cruïlles s’hi forma un mercat i el col.lapse és total. Un espectacle únic per qui no te pressa. Tot per  menys de 1€ de cost i una caminada final per carrerons fins a Monkole.

Estela i Conxita a la porta de l’Hôpital Monkole.

“Yo soy del Opus. ¿Tú ¿eres católica?”
“No”. 
Va ser el començament d’una amistat entre Estela i Conxita, que va durar fins que vam marxar amb temps just per tornar a travessar la immensa ciutat abans de la nit. Estela va canviar fa 40 anys Buenos Aires per Kinshasa. Es va emocionar amb el dulce de leche i el pernil que portàvem i ens va parlar de la trobada amb el papa Francisco l’any passat a Kinshasa. Els unia ser argentins i segurament la religió perquè els dos militen en grups religiosos fundats a España.

Conxita, Sebastien i Estela a la cantina del C-H Monkole

Monkole té 75 llits i 300 professionals amb metges congolenys i espanyols. L’escola d’infermeria intenta que les graduades es quedin, però els paísos rics s’emporten els recursos del Congo, també als professionals. 

Es factible fer un projecte construint un edifici o servei nou, es poden trobar subvencions de paísos rics. El difícil es mantenir-ho. Per funcionar i mantenir no hi ha subvencions i no és la cultura congolenya. L’hospital està ben mantingut, és molt bó i car i també atén pacients sense recursos. Per obrir una fitxa de pacient es cobren 10$, encara que hi ha serveis externs a barris més deprimits. 

Visita escolar a Lola ya Bonobo

A Europa l’existència d’una sanitat i educació públiques permeten combatre la desigualtat. Al Congo la seva inexistència ho perpetua. Els projectes amb una organització religiosa darrera duren més, perquè els seus Deus no caduquen. Molts líders de la independència africana es van formar en seminaris i ara el camí s’ha invertit. Sense naixements ni vocacions, les buides esglèsies de la laica Europa també tenen cada cop més capellans africans. España va fer més ordres religioses que revolucions científiques i ara atrau de l’Àfrica més capellans que metges.

Bellevie, hotel a Gombe. Els hotels a Kinshasa i els vols interiors fan car viatjar al Congo.

Yango és l’aplicació de mobilitat estrella en una ciutat de col·lapses llegendaris. Tenim sort, reservem un taxi, coneixem en Biogi i en 1 hora i 13€ tornem a l’hotel Bellevie a Gombe, el barri dels expatriats.

Els expats son una tribu diversa. Austers, com la Estela, o rics com els que treballen en ambaixades o organismes internacionals. Els rics blancs estan a Gombe, però els xinesos i indis arriben a tot arreu. Al Limoncello, el restaurant de moda en que acabem el dia amb preus europeus, es veuen tots els matisos de la fauna de expatriats en un país amb molta riquesa, pobres i conflictes. Congo és intensament ric en el subsòl i en la superfície, però és el segon país amb més pobres del món tal com ho defineix la ONU. El primer és Nigèria, que també es ric en minerals. El tercer la Índia, que te menys pobres però molta més gent.

Lola ya bonobo acull 75 Bonobos orfes rescatats de mercats .

Biogi, ens porta en el seu taxi a Lola ya Bonobo, paradís dels Bonobos en lingala. És la principal i única atracció turística d’una ciutat, Kinshasa, que no té turistes.

Els Bonobos no neden i viuen dins de l’àrea del Congo i afluents sense sortir-ne..

Els Bonobos son els primats més propers als humans. Compartim el 98,7% del ADN i som iguals en qüestions com pubertat, menopausa, menstruació o embaràs. Se’ls anomena els hippy de la selva perquè resolen els seus conflictes simulant sexe. Els ximpancé, els altres cosins, són més violents i els humans tenim una mica de tots. Els bonobos no neden i viuen en un àrea enorme tancada pels afluents del Congo sense migrar a altre llocs.

Metges de quatre nacions parlant de Bonobos i conflictes al Kivu.

Les nombroses guerres del Congo han portat molts refugiats a la selva, la carn de mono és apreciada i sovint la única solució. La mort dels adults crea orfes que sovint es venen en mercats encara que estigui prohibit.

Foto i nom dels Bonobos i cuidadors.

Lola ya Bonobo és un projecte per criar als bonobo orfes per deixar-los en llibertat en un àrea de la selva en que ja hi viuen altres grups. Com el bonobo orfe necessita una mare, Lola contracta noies dels poblats veíns per fer aquesta funció. També compra el menjar dels animals als pagesos veíns, per incloure’ls en el benefici del projecte. Ja s’han fet dos retorns a la selva de grups de bonobo. També s’intenta incloure els pobles propers en el benefici però algun conflicte recent ja ha causat la mort a algun bonobo i atac al material de protecció.

Foto de família i arbre genealògic del nostre grup de grans simis.

El petit grup visitant comenta amb Joseph, el guía de Lola, la guerra de l’est. Joseph ho té molt clar. Acusa a Ruanda, anuncia venjança i anticipa que la passivitat occidental farà que Rússia els ajudi. De moment milers de refugiats arriben a Kinshasa i els conflictes a la ciutat crèixen. El francès del grup assegura que ells no ajuden a Ruanda.

Feu l’amor, no la guerra. Podem aprendre del comportament dels hippies de la selva.

El conflicte està pendent de negociacions entre la RDC, República Democràtica del Congo, i Ruanda, mediades per Angola a petició de la Unió Africana. La UA és un organisme que va potenciar Gadhafi, a qui va eliminar la OTAN, i té la seu a Addis Abeba en un edifici construït per la Xina. La RDC acusa a Occident de permetre una agresió lucrativa de Ruanda. Tenen dret a no fiar-se perquè en 200 anys han patit l’esclavitud, colonialisme i la descolonització amb dictadors titella. Ara uns paísos rics i en crisi obren nous i inquietants escenaris.

Paradís dels Bonobos. Falta un paradís per als kinois.

Biogi ens parla dels seus anys a Angola i del comerç de diamants. Amb passaport d’Angola va anar a Cuba i per 6000$, volia començar la ruta cap els USA des de Panamá. Amics seus ho havien fet però alguna cosa no va anar bé i va tornar. El tràfic tampoc va bé. Estem a 5 km de Gombe i fa una hora que estem parats. Decidim caminar, en Biogi deixa el cotxe en un lloc segur i agafa una moto taxi en sentit contrari per tornar a casa. Demà el recuperarà a les 4h de la nit per acompanyar-nos a l’aeroport camí de Kisangani, a on el riu Congo comença a ser navegable.

Un racó sense tràfic del gran Kinshasa.


12 de març 2024

Congo i Africa del SudOest. De Kinshasa a CapeTown

 

Nou viatge a l'Àfrica. El centre del continent en que van nàixer els humans és l'últim racó que es va cartografiar. Els mapes del segle XIX encara tenien un buit al immens bassal del riu Congo. Ara, per preparar aquest viatge no ens han faltat llibres, música, mapes ni consells.


Després de llegir tot el que hem trobat, sembla que ho sabem tot. En arribar veurem que no sabem res.

Conxita i jo volarem aquest dimecres a Kinshasa, via Cairo. Tornarem a principi de maig des de Cape Town, via Istanbul. El Ramadà, la Pasqua i el principi de la primavera els passarem al Equador i l'hemisferi austral.

La idea és viatjar en transports locals per cinc països. RDC o Congo-Kinshasa, RC o Congo Brazzaville, Angola, Namibia i Sudàfrica. També navegar, si trobem la manera, pel riu Congo des de Kisangani. Més a l'est no podrem anar pel conflicte que es viu a la regió del Kivu, que ens ha obligat a renunciar al volcà Nyaragongo als Virungas.


El centre d'Àfrica és l'últim que els blancs vam explorar. Ara tenim mapes al telèfon.

Àfrica és el nostre passat i el nostre futur. La meitat dels nens que naixen al món son africans i ciutats com Kinshasa, Luanda o CapeTown tenen alguns dels creixements més grans del món. Caminant, llegint, escoltant, conversant en francés, portugués o anglès, esperem entendre-ho una mica. Intentarem explicar-ho en català, castellà o llengua de signes, però no serà fàcil perquè cada resposta crea noves preguntes.

Fins aviat.

alfonssort.blogspot.com